Del monument de Pi i Margall al de La Victòria

Francesc Pi i Margall, nascut a Barcelona el 1824 i mort a Madrid el 1901, va ser un polític republicà compromès important i el segon president de la de la Primera República Espanyola, l’any 1873, en un mandat que només va durar trenta-vuit dies.

Des de la seva mort, el 1901, hi va haver diferents intents d’aixecar o fer un monument a la seva memòria, però malgrat la bona voluntat dels uns i dels altres, sempre algú acabava posant pals a la roda, finalment es va bastir en l’encreuament de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, en el lloc conegut popularment com el “Cinc d’Oros”, avui la plaça de Joan Carles I. Un monument que gairebé tothom coneix popularment com el “llapis” i que ha estat en dansa prop de cent anys, però que malgrat haver-se escrit de moment el darrer capítol, el 30 de gener de 2011, la història de les restes del monument, l’obelisc, encara no han acabat.

Repassant la història aquesta comença el 19 de setembre de 1915, quan l’alcalde accidental de Barcelona, Pich i Pon, va col·locar la primera pedra del futur monument, que s’havia d’erigir en aquest indret, per retre homenatge a Pi i Margall. En un acte, en el qual es va evitar en tot moment fer qualsevol referència republicana de l’homenatjat, al que hi va assistir un nombrós públic, així com també la Banda municipal de Barcelona.

Els mesos van anar passant sense que s’hi fes res més, fins que a l’abril de 1917 s’hi va posar “una segona primera pedra”, mentre s’elegia l’escultor Miquel Blay perquè fes l’escultura corresponent. De nou el temps va anar passant sense que avancessin les obres, la qual es va veure definitivament paralitzada amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Amb tot, l’any 1925 es va fer una reurbanització de l’espai central del “Cinc d’Oros”.

  

El monument provisional obra de Felip Coscolla

   

Uns anys més tard amb la proclamació la Segona República, el projecte del monument es va revifar, i mentre es decidia qui seria l’escultor de l’obra, ja que s’havia abandonat el projecte de Miquel Blay, es va col·locar provisionalment un bust elaborat per l’escultor Felip Coscolla sobre una mena de peanya o columna feta de maons i de molt mal gust que donava una imatge negativa d’aquell espai.

Poc temps després per escollir el nou monument, es va convocar un concurs que va guanyar, l’any 1932, l’escultor Josep Viladomat. El monument es va anomenar “Flama” i el configurava una dona nua, amb una gorra frígia –símbol de la República– i un ram de llorer a la mà. Per complementar aquesta peça, més d’inspiració republicana, Joan Pié va fer un gran medalló dedicat a Francesc Pi i Margall, el qual es va incrustar en la paret de la base del monument amb la inscripció “1824 - 1901, Barcelona a Pi i Margall”.

Amb aquests dos components, els arquitectes municipals Florensa i Vilaseca van idear la construcció d’un obelisc per ajuntar les dues peces i col·locaren el medalló al peu i l’estàtua de la República al cim.

Però el conjunt monumental continuava essent maleït, doncs la seva inauguració, prevista per al 29 de novembre de 1934, es va ajornar sense data amb motiu dels fets del 6 d’octubre, en què el govern de la Generalitat va acabar destituït. Pocs mesos després, el 29 de gener de 1935, l’alcalde de Barcelona, Joan Pich i Pon, va fer retirar les tanques i altres andròmines que l’envoltaven, i el monument es va incorporar al paisatge urbà sense dedicatòria.

   

El monument definitiu l’any 1935

        

Finalment, amb el triomf del Front Popular en les eleccions del mes de febrer de 1936, el monument fou inaugurat amb tota solemnitat el 12 d’abril, amb la presència, entre d’altres, del president de la Generalitat, Lluís Companys. Malauradament la vida d’aquest monument va ser molt curta, doncs el 13 d’abril de 1939 l’Ajuntament franquista va ordenar-ne la seva retirada.

     

Retirada de l’escultura de la República i del medalló

dedicat a Pi i Margall, l’any 1940

    

Desmuntades l’estàtua de la República i el medalló dedicat a Pi Margall, les peces es van guardar en el magatzem municipal del carrer Wellington, i l’obelisc restà sol al mig del cinc d’oros. Aquesta situació no va durar gaire temps, perquè el 26 de gener de 1940, primer aniversari de l’entrada a Barcelona de l’exèrcit franquista, les noves autoritats municipals van inaugurar en aquest indret, una nova escultura, obra de Frederic Marès, i que havia quedat en segon lloc en el concurs convocat per l’Ajuntament el 1932.

Aquesta nova estàtua convenientment readaptada es va instal·lar al peu de l’obelisc en comptes de posar-la a la cúspide, on, per poc temps, va acollir una àliga imperial, reflex de la dominació feixista que es vivia. A la nova escultura, anomenada Victòria i que va acabar donant nom a la plaça, l’acompanyaven l’escut oficial d’aquella Espanya simbolitzat per l’àliga i una placa amb la inscripció següent: “A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”. Durant els anys de la dictadura diferents grups van atemptar contra el complex monumental, que va perdurar tal qual fins al 1979.  

    

El monument amb l’escultura de La Victòria el mes de juliol de 1951

La Casita Blanca (II)

Escut o logo de la Casita Blanca

 

Seguint a la nostra particular visita a la Casita Blanca, avui us convido, tan els que en alguna ocasió la visitaren com els que no, ha fer un recorregut pels aparcaments, dues plantes de garatge, gairebé tan gran cadascuna d’ella com la planta de l’edifici, això si amb les seves cortines, així com també per algunes de les altres habitacions, les més modestes o barates.

      

Entrada i sortida del pàrquing per l’avinguda de Vallcarca

  

Jocs de cortines de la primera planta del pàrquing

 

Primera planta del pàrquing

   

 Accés a la recepció des de la primera planta del pàrquing

La Revolta de les Quintes de 2011

Aquí podeu veure un petit documental de la representació de la Revolta de les Quintes de 2011, fet a partir de les fotografies que vaig fer el passat 3 d’abril.
http://youtu.be/i0s9gmdlC2A

La Casita Blanca (I)

       

Durant anys la Casita Blanca va ser un lloc prohibit, bé, un lloc on segons les llegendes urbanes: algun pare podia trobar a la seva filla amb algun “fulano” o un marit podia trobar a la seva dona en algun “sutano”, era un lloc on els adinerats anaven amb les seves amants o els bisbes fins hi tot el freqüentaven vestits com a tal i acompanyats de senyores de bon veure, tot plegat llegendes urbanes com deia o veritats com a temples. El que si es veritat que la Casita Blanca, l’hotel pels seus propietaris tenia la filosofia de “Serietat i Discreció”, a més a més de la de “Sempre al seu Servei”.

“Serietat i Discreció” molta, només calia endinsar-se per les seves entranyes per comprovar, que cap persona podia veure o trobar-se a un altre dins de l’edifici, a menys que hagués quedat amb ella en una cambra, corredors deserts, telèfons, cortines al pàrquing, timbres, senyals llumíniques, etc. a més a més d’un personal molt discret i ben format impedien una topada casual o fortuïta de dues persones alienes a la trobada amorosa. Per tan es molt difícil saber qui s’estimava dins de les seves parets i molt fàcil pogué imaginar-se qualsevol cosa que passes a dins.

Com funcionava l’entrada dels amants a la Casita Blanca, molt fàcil, podien anar en taxi cadascun en un de diferent, per tant ningú els podia relacionar-los. Recordo un dia que baixava a peu per l’avinguda de Vallcarca quan a la porta del pàrquing va sortir un taxi davant meu, al mirar dins vaig veure una senyora, sola, estirada al seient del darrera sense pogué veure-li la cara, per tan molt difícil saber qui era.

Al pàrquing hi havia unes cortines que amagaven els cotxes i taxis tan a l’arribada com a la sortida, després si eren cotxes particulars els aparcaven darrera de cortines, amb un número de referència de plàstic a sobre, per quan s’hagués de fer la sortida.

Del pàrquing es passava a una petita recepció i d’aquí al corresponent pis per ascensor, després un gran rebedor o sala de distribució a dos nivells amb quatre corredors, dos a la dreta i dos a l’esquerra on hi havia les habitacions, tot aquest recorregut es feia acompanyat per un empleat, que deixava tancats els amants dins de l’habitació que havien escollit per preu.

A la sortida els amants requerien el servei de l’empleat que els acompanyava fins al pàrquing de nou a agafar el cotxe o un o dos taxis. Si els amants entraven a peu normalment o feien per la porta del carrer Bolívar, fent després el mateix recorregut que en el cas anterior.

Aquesta es la primera entrega de diferents capítols que sobre la Casita Blanca aniré publicant en aquest bloc. Desgraciadament les fotografies que els acompanyaran seran de bona qualitat fotogràfica, però desgraciadament seran fotografies poc “glamuroses”, penso que en part per no haver estat capaç d’haver pactat una sessió fotogràfica amb l’antiga propietat. Malgrat això totes les fotografies que publicaré seran la realitat del dia després del seu tancament, serà com la caiguda del mite i on es podran veure en el primer part de les habitacions més emblemàtiques; un segon amb les habitacions més econòmiques, i com a mínim un tercer amb la Casita Blanca mai vista pels amants rics o pobres que trobaren entre aquelles parets “Serietat i Discreció”.

A continuació hi ha un recull de fotografies de lo bo millor de la Casita Blanca.

     

Els Josepets de Gràcia

Breu història dels Josepets

L’església dels Josepets l’any 1905

      

El 1586 l’Ordre dels Carmelites Descalços fundaren a la Rambla on avui hi ha el mercat de la Boqueria el seu primer convent a Catalunya. Uns dels benefactors que tingueren foren Josep Dalmau que havia estat conseller de Barcelona i la seva dona Lucrècia Balcells, sobretot després de la mort, entre els anys 1586 i 1596, dels seus 7 fills, enterrats en el convent de la Rambla. Retirat Josep Dalmau a la mort de la seva dona el 1625, decidir fer una donació per fundar un nou convent dels Carmelites Descalços, amb la condició que aquest havia d’estar sota l’advocació de Sant Josep i de Nostra Senyora de Gràcia. Oferint la possibilitat d’habilitar una torre que tenia a Sarrià, però davant de la complexitat i impediments de l’operació, finalment va adquirir a començaments del 1626 la finca anomenada Torre Guinardó propietat de Mariagna Mitjà, a tocar la riera de Vallcarca però en el terme municipal de Sant Vicenç de Sarrià, entre el camí Ral i la riera que baixava del Tibidabo.

La construcció d’aquest nou convent fou confiada a fra Josep de la Concepció, conegut per ésser un excel·lent “tracista” i arquitecte de l’orde que havia construït també els temples de Mataró, Vilanova i la Selva del Camp. Les obres començaren el 1628 i el 1630, el convent que acollia frares novicis, ja estava prou avançat. Des dels seus inicis en l’edifici habilitaren una petita capella per ús de la comunitat. El 1658 col·locaren la primera pedra del nou temple i vint-i-quatre anys després el 1687 acabaren les obres de l’església.

El fet que acollir novicis va donar el diminutiu de Josepets i la virginitat de Maria el lliri blanc sobre fons blau, dos trets fonamentals en la història de Gràcia.

Colles de Sant Medir davant dels Josepets el 1910 

Acabada la construcció de l’església de Josepets, començaren les discrepàncies sobre qui tenia la potestat de fer la seva benedicció. Per una banda hi havia el rector de la parròquia de Sant Gervasi, que argumentant que com el nou temple es trobava en el seu territori volia ser ell el que tuteles la cerimònia de trasllat del Santíssim des de l’antiga capella del convent fins a la nova església i de la seva benedicció i per altra la comunitat carmelitana que defugia de les exigències del rector, fent valdre els privilegis de l’ordre que el permetia fer la seva consagració.

Davant d’aquesta intransigència emparada inclús pel bisbat, els carmelites decidiren fer ús dels seus privilegis i feren la inauguració l’església el 3 d’abril de 1687, tres dies abans de la data assenyalada, sense convidar a les autoritats civils ni parroquials. Per aquesta celebració que va començar a les 8 del matí i es va perllongar fins a les 10 hores, comptaren amb la presència d’un notari i dos testimonis a fi de què donessin fe de la cerimònia. Dues hores després d’aquest acte, arribava al convent un escrit del bisbat prohibint la seva benedicció abans d’hora, com a resposta la comunitat va remetre al bisbe una copia de l’acte notarial de la seva benedicció, a més de fer-ne unes quantes més que repartiren convenientment.

El final del convent és produir en mig d’un convuls segle XIX, quan va haver de patir els estralls de la guerra del francès; la seva supressió durant el trienni lliberal del 1820 al 1823; i finalment la desamortització de Mendizábal, en la que fou subhastat el 3 de gener de 1837 i adjudicat a Llorenç Amigó.

Els Josepets en la dècada dels anys deu del segle XX

     

Felio Martí Urpi, un alcalde de Gràcia

Felio Martí Urpi, “Feliu”, va ser alcalde de Gràcia en dues ocasions, la primera com a lliberal entre 1881 i 1883 i la segona com a conservador entre 1892 i 1893.

De Feliu Martí, se’n disposen poques dades per pogué fer-ne una biografia, i gràcies a la seva besnéta, Elvira Serra, m’ha permès començar una petita investigació per saber quelcom més d’aquest personatge, que des de sempre havia llegit el seu nom sobre la font del campanar.

En Feliu Martí, va ser qui sent alcalde, va arreglar els desperfectes que va patir la torre del campanar a causa del bombardeig de l’exèrcit sobre Gràcia, durant la Revolta de les Quintes de 1870.

   

Felio Martí Urpi (Foto cedida per Elvira Serra)

    

Arran de les converses amb l’Elvira Serra, vaig tenir accés a diferents documents, un dels quals era el seu nomenament, del 29 de juny de 1881, com Alcalde President de l’Ajuntament de Gràcia, pel bienni de 1881 a 1883 o el de la concessió del títol de: Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica, del 24 d’octubre de 1881.

Però si abans parlava de la placa de 1882, que hi ha a la torre del campanar, també es veritat que a la sala de plens de l’antic ajuntament de Gràcia hi ha una altra que cita el nom de Feliu Martí, ara bé, com per la seva distancia de terra i inclinació no es pot llegir bé, res més fàcil que una escala, de gran alçada, facilitada pel districte de Gràcia per aconseguir una imatge del text.

  

Placa de la restauració del campanar el 1882 (Fotos JMContel)

  

Un text que amb va proporcionar una sorpresa, l’esmentada placa estava dedicada a un acord del plenari de l’ajuntament de Gràcia, del 20 d’abril de 1882, per construir una sala de plens. Sorpresa o desconeixença, doncs la revista Mai Enrera o butlletí de Club Excursionista de Gràcia, del mes d’agost de 1955, en l’article Los alcaldes de la villa de Gracia 1850 -1897 de C. Padro, ja esmentava que la sala d’actes s’havia fet durant el mandat d’en Feliu Martí.

Informacions que sembla que estiguin en un altre pla, però com aquesta, que era molt bàsica, hi era. Amb aquesta dada nova o recuperada vaig enfilar una petita investigació que em va permetre trobar alguns detalls d’aquesta construcció.

   

 Placa de l’acord per construir una sala de plens

     

Aprovada el 20 d’abril de 1882, pocs dies després, el 29 d’abril, La Vanguardia publicava una nota per la que es notificava la seva licitació, per construir-la en un solar a tocar amb la Casa Consistorial. Un salo que pel que es desprèn d’una altre informació de La Vanguardia es va inaugurar el 24 de desembre de 1882.

Després poca cosa més, només que el 17 d’abril de 1906 va ser enterrat en el cementiri de Sant Gervasi.

   

 Nínxol al cementiri de Sant Gervasi

   

Ara després d’aquestes poques informacions, només cal esperar alguna troballa més que em permeti o ens permeti descobrir quelcom mes d’en Feliu Martí, un dels alcaldes de Gràcia.
  

Josep Maria Contel