Francesc Pi i Margall, nascut a Barcelona el 1824 i mort a Madrid el 1901, va ser un polític republicà compromès important i el segon president de la de la Primera República Espanyola, l’any 1873, en un mandat que només va durar trenta-vuit dies.
Des de la seva mort, el 1901, hi va haver diferents intents d’aixecar o fer un monument a la seva memòria, però malgrat la bona voluntat dels uns i dels altres, sempre algú acabava posant pals a la roda, finalment es va bastir en l’encreuament de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, en el lloc conegut popularment com el “Cinc d’Oros”, avui la plaça de Joan Carles I. Un monument que gairebé tothom coneix popularment com el “llapis” i que ha estat en dansa prop de cent anys, però que malgrat haver-se escrit de moment el darrer capítol, el 30 de gener de 2011, la història de les restes del monument, l’obelisc, encara no han acabat.
Repassant la història aquesta comença el 19 de setembre de 1915, quan l’alcalde accidental de Barcelona, Pich i Pon, va col·locar la primera pedra del futur monument, que s’havia d’erigir en aquest indret, per retre homenatge a Pi i Margall. En un acte, en el qual es va evitar en tot moment fer qualsevol referència republicana de l’homenatjat, al que hi va assistir un nombrós públic, així com també la Banda municipal de Barcelona.
Els mesos van anar passant sense que s’hi fes res més, fins que a l’abril de 1917 s’hi va posar “una segona primera pedra”, mentre s’elegia l’escultor Miquel Blay perquè fes l’escultura corresponent. De nou el temps va anar passant sense que avancessin les obres, la qual es va veure definitivament paralitzada amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Amb tot, l’any 1925 es va fer una reurbanització de l’espai central del “Cinc d’Oros”.
El monument provisional obra de Felip Coscolla
Uns anys més tard amb la proclamació la Segona República, el projecte del monument es va revifar, i mentre es decidia qui seria l’escultor de l’obra, ja que s’havia abandonat el projecte de Miquel Blay, es va col·locar provisionalment un bust elaborat per l’escultor Felip Coscolla sobre una mena de peanya o columna feta de maons i de molt mal gust que donava una imatge negativa d’aquell espai.
Poc temps després per escollir el nou monument, es va convocar un concurs que va guanyar, l’any 1932, l’escultor Josep Viladomat. El monument es va anomenar “Flama” i el configurava una dona nua, amb una gorra frígia –símbol de la República– i un ram de llorer a la mà. Per complementar aquesta peça, més d’inspiració republicana, Joan Pié va fer un gran medalló dedicat a Francesc Pi i Margall, el qual es va incrustar en la paret de la base del monument amb la inscripció “1824 - 1901, Barcelona a Pi i Margall”.
Amb aquests dos components, els arquitectes municipals Florensa i Vilaseca van idear la construcció d’un obelisc per ajuntar les dues peces i col·locaren el medalló al peu i l’estàtua de la República al cim.
Però el conjunt monumental continuava essent maleït, doncs la seva inauguració, prevista per al 29 de novembre de 1934, es va ajornar sense data amb motiu dels fets del 6 d’octubre, en què el govern de la Generalitat va acabar destituït. Pocs mesos després, el 29 de gener de 1935, l’alcalde de Barcelona, Joan Pich i Pon, va fer retirar les tanques i altres andròmines que l’envoltaven, i el monument es va incorporar al paisatge urbà sense dedicatòria.
El monument definitiu l’any 1935
Finalment, amb el triomf del Front Popular en les eleccions del mes de febrer de 1936, el monument fou inaugurat amb tota solemnitat el 12 d’abril, amb la presència, entre d’altres, del president de la Generalitat, Lluís Companys. Malauradament la vida d’aquest monument va ser molt curta, doncs el 13 d’abril de 1939 l’Ajuntament franquista va ordenar-ne la seva retirada.
Retirada de l’escultura de la República i del medalló
dedicat a Pi i Margall, l’any 1940
Desmuntades l’estàtua de la República i el medalló dedicat a Pi Margall, les peces es van guardar en el magatzem municipal del carrer Wellington, i l’obelisc restà sol al mig del cinc d’oros. Aquesta situació no va durar gaire temps, perquè el 26 de gener de 1940, primer aniversari de l’entrada a Barcelona de l’exèrcit franquista, les noves autoritats municipals van inaugurar en aquest indret, una nova escultura, obra de Frederic Marès, i que havia quedat en segon lloc en el concurs convocat per l’Ajuntament el 1932.
Aquesta nova estàtua convenientment readaptada es va instal·lar al peu de l’obelisc en comptes de posar-la a la cúspide, on, per poc temps, va acollir una àliga imperial, reflex de la dominació feixista que es vivia. A la nova escultura, anomenada Victòria i que va acabar donant nom a la plaça, l’acompanyaven l’escut oficial d’aquella Espanya simbolitzat per l’àliga i una placa amb la inscripció següent: “A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”. Durant els anys de la dictadura diferents grups van atemptar contra el complex monumental, que va perdurar tal qual fins al 1979.
El monument amb l’escultura de La Victòria el mes de juliol de 1951
