divendres, 20 de gener de 2012

Francesc Derch i Alió apunts biogràfics

        
Francesc Derch i Alió, lider de la Revolta de les Quintes de 1870 i darrer alcalde de la Gràcia Independent, en el darrers anys de la seva vida també fou el màxim responsable de la Creu Roja Gracienca creada l’any 1893. En el camp professional va regentar una botiga com a sabater ubicada al carrer Sant Domènec, 6, i entre altre coses va crear a Gràcia el 1874 el diari setmanal “El Centinela”.
Al llarg de la seva vida va ser un activista incasable, però també contestat per un part de la societat civil, sobretot quan va ser alcalde i quan va acceptar el títol de “Caballero de la Real y distinguida Orden de Carlos III”.
D’entre els llegats que ens ha deixat en Francesc Derch i Alió hi ha la valiosa publicació “La Contribución de Sangre” que recull el dietari que en Derch va escriure durant els fets de la Revolta de les Quintes, els diferents exemplars d’“El Centinela” que va publicar i un excel•lent recull de premsa iniciat pel seu fill Francesc Derch Marsal.
          
     
Biografia bàsica
Francesc Derch i Alió, va nàixer a la ciutat de Lleida, el 12 d’octubre de 1838.
Considerant-se orfe de pare i mare, el 1852 es va traslladar a Barcelona, per tal de cercar un mitjà decorós en el camp professional per guanyar-se la subsistència.
En una data imprecisa es va casar amb la senyora Josefa Marsal Pons, natural també de Lleida. I quan en Drech tenia uns 27 anys, entre 1864 i 1865 va nàixer el seu fill Francesc Derch Marsal.
L’any 1868 poc després de la Revolució de Setembre, en la que el general Prim va fer fora a la reina d’Espanya Isabel II, al crear-se la companyia dels Voluntaris de la Llibertat de la vila Gràcia, en Francesc Derch s’incorporà amb el grau de capità.
L’abril de 1870 va encapçalar el moviment insurreccional contra les quintes a la vila de Gràcia. D’aquest fet poc temps després va ser indultat pel Govern.
El març de 1873 va ser nomenat capità de la quarta companyia del segon batalló de guies de la Diputació provincial de Barcelona, comandat pel Xic de la Barraqueta, càrrec que va desenvolupar en campanya fins el mes de novembre d’aquell mateix any, moment el qual es dissolgueren aquells batallons.
El 1874 va ser propietari i director del diari setmanal que es va publicar a Gràcia amb el títol de “El Centinela”, dedicat a temes de la vila.
El 1876 va ser nomenat president del “Fomento Graciense” càrrec que va exercir fins l’any 1884. Aquesta associació tenia per objecte fomentar els interessos de Gràcia, prodigant la instrucció en als adults de les classes obreres, amb els cursos acadèmics corresponents d’ensenyança elemental, dibuix, diferents idiomes, càlcul mercantil, teneduria de llibres, etc.
El 1880, va ser elegit president del “Centro Mutuo de Agremiados de Gracia” càrrec que va exercir durant dos anys.
El 1879, va nomenat membre de la comissió executiva de la “Junta de Auxilios a las Classes Obreras” creada a Gràcia. Cessant una vegada s’havien complert les necessitats que havien motivat la seva creació.
El 1881, va ser elegit regidor, formant part de l’Ajuntament de Gràcia fins el 1885, quan va tornar a ser elegit i designat com a Síndic d’aquesta corporació i Tinent d’Alcalde, càrrec que va exercir fins el 31 de desembre de 1889, moment en el qual no va poder tornar a ser reelegit en virtut de la llei Mellado.
El 1884, va ser anomenat membre de la Comissió Executiva dels pobles de les Afores de Barcelona que va fer la defensa d’aquests contra l’agregació a la Capital, comissió que va passar a “la Corte”  Madrid a gestionar davant del Govern que no fossin agregats aquests pobles, obtenint la resolució favorable del expedient.
El 1893 va ser reelegit per tercera vegada regidor, exercint successivament el càrrec de primer Tinent d’Alcalde i President de la Comissió de Governació del municipi de Gràcia, així com el d’Alcalde accidental, quedant definitivament elegit per ocupar aquest càrrec el 7 d’octubre de 1896.
Va ser president dels centres més importants de la vila i soci de nombroses entitats, com: “la Sociedad Económica Graciense de Amigos del País”, corresponsal de la “Económica” de Santa Cruz de la Palma, soci numerari de “El Ateneo Graciense”, President de la “Junta de Auxilios a las familias de los reservistas que luchan en Cuba por la defensa de la patria”, President de la Comissió de Districte de la Creu Roja de Gràcia i Subdelegat de l’Assemblea Suprema d’aquest institut.
L’abril de 1987 va signar el projecte d’anexió de Gràcia a Barcelona.
Durant els darrers anys de la seva vida va exercir com a president de la Creu Roja de Gràcia, càrrec que va deixar d’exercir per malaltia tres mesos abans de la seva mort.
El 25 de juny de 1909 moria al carrer Claris 27, i era enterrat al cementiri de Sant Gervasi el dia 26 de juny.
L’acurada organització de la Creu Roja de Gràcia feta per en Derch, va permetre un mes després a finals del mes de juliol de 1909, una excel•lent actuació en els fets de la Setmana Tràgica.
      
        
Josep Maria contel

dimarts, 10 de maig de 2011

Del monument de Pi i Margall al de La Victòria

Francesc Pi i Margall, nascut a Barcelona el 1824 i mort a Madrid el 1901, va ser un polític republicà compromès important i el segon president de la de la Primera República Espanyola, l’any 1873, en un mandat que només va durar trenta-vuit dies.
Des de la seva mort, el 1901, hi va haver diferents intents d’aixecar o fer un monument a la seva memòria, però malgrat la bona voluntat dels uns i dels altres, sempre algú acabava posant pals a la roda, finalment es va bastir en l’encreuament de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, en el lloc conegut popularment com el “Cinc d’Oros”, avui la plaça de Joan Carles I. Un monument que gairebé tothom coneix popularment com el “llapis” i que ha estat en dansa prop de cent anys, però que malgrat haver-se escrit de moment el darrer capítol, el 30 de gener de 2011, la història de les restes del monument, l’obelisc, encara no han acabat.
Repassant la història aquesta comença el 19 de setembre de 1915, quan l’alcalde accidental de Barcelona, Pich i Pon, va col·locar la primera pedra del futur monument, que s’havia d’erigir en aquest indret, per retre homenatge a Pi i Margall. En un acte, en el qual es va evitar en tot moment fer qualsevol referència republicana de l’homenatjat, al que hi va assistir un nombrós públic, així com també la Banda municipal de Barcelona.
Els mesos van anar passant sense que s’hi fes res més, fins que a l’abril de 1917 s’hi va posar “una segona primera pedra”, mentre s’elegia l’escultor Miquel Blay perquè fes l’escultura corresponent. De nou el temps va anar passant sense que avancessin les obres, la qual es va veure definitivament paralitzada amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Amb tot, l’any 1925 es va fer una reurbanització de l’espai central del “Cinc d’Oros”.
  
El monument provisional obra de Felip Coscolla
   
Uns anys més tard amb la proclamació la Segona República, el projecte del monument es va revifar, i mentre es decidia qui seria l’escultor de l’obra, ja que s’havia abandonat el projecte de Miquel Blay, es va col·locar provisionalment un bust elaborat per l’escultor Felip Coscolla sobre una mena de peanya o columna feta de maons i de molt mal gust que donava una imatge negativa d’aquell espai.
Poc temps després per escollir el nou monument, es va convocar un concurs que va guanyar, l’any 1932, l’escultor Josep Viladomat. El monument es va anomenar “Flama” i el configurava una dona nua, amb una gorra frígia –símbol de la República– i un ram de llorer a la mà. Per complementar aquesta peça, més d’inspiració republicana, Joan Pié va fer un gran medalló dedicat a Francesc Pi i Margall, el qual es va incrustar en la paret de la base del monument amb la inscripció “1824 - 1901, Barcelona a Pi i Margall”.
Amb aquests dos components, els arquitectes municipals Florensa i Vilaseca van idear la construcció d’un obelisc per ajuntar les dues peces i col·locaren el medalló al peu i l’estàtua de la República al cim.
Però el conjunt monumental continuava essent maleït, doncs la seva inauguració, prevista per al 29 de novembre de 1934, es va ajornar sense data amb motiu dels fets del 6 d’octubre, en què el govern de la Generalitat va acabar destituït. Pocs mesos després, el 29 de gener de 1935, l’alcalde de Barcelona, Joan Pich i Pon, va fer retirar les tanques i altres andròmines que l’envoltaven, i el monument es va incorporar al paisatge urbà sense dedicatòria.
   
El monument definitiu l’any 1935
        
Finalment, amb el triomf del Front Popular en les eleccions del mes de febrer de 1936, el monument fou inaugurat amb tota solemnitat el 12 d’abril, amb la presència, entre d’altres, del president de la Generalitat, Lluís Companys. Malauradament la vida d’aquest monument va ser molt curta, doncs el 13 d’abril de 1939 l’Ajuntament franquista va ordenar-ne la seva retirada.
     
Retirada de l’escultura de la República i del medalló
dedicat a Pi i Margall, l’any 1940
    
Desmuntades l’estàtua de la República i el medalló dedicat a Pi Margall, les peces es van guardar en el magatzem municipal del carrer Wellington, i l’obelisc restà sol al mig del cinc d’oros. Aquesta situació no va durar gaire temps, perquè el 26 de gener de 1940, primer aniversari de l’entrada a Barcelona de l’exèrcit franquista, les noves autoritats municipals van inaugurar en aquest indret, una nova escultura, obra de Frederic Marès, i que havia quedat en segon lloc en el concurs convocat per l’Ajuntament el 1932.
Aquesta nova estàtua convenientment readaptada es va instal·lar al peu de l’obelisc en comptes de posar-la a la cúspide, on, per poc temps, va acollir una àliga imperial, reflex de la dominació feixista que es vivia. A la nova escultura, anomenada Victòria i que va acabar donant nom a la plaça, l’acompanyaven l’escut oficial d’aquella Espanya simbolitzat per l’àliga i una placa amb la inscripció següent: “A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”. Durant els anys de la dictadura diferents grups van atemptar contra el complex monumental, que va perdurar tal qual fins al 1979.  
    
El monument amb l’escultura de La Victòria el mes de juliol de 1951

dimecres, 27 d’abril de 2011

La Casita Blanca (II)

Escut o logo de la Casita Blanca
 
Seguint a la nostra particular visita a la Casita Blanca, avui us convido, tan els que en alguna ocasió la visitaren com els que no, ha fer un recorregut pels aparcaments, dues plantes de garatge, gairebé tan gran cadascuna d’ella com la planta de l’edifici, això si amb les seves cortines, així com també per algunes de les altres habitacions, les més modestes o barates.
      
Entrada i sortida del pàrquing per l’avinguda de Vallcarca
  
Jocs de cortines de la primera planta del pàrquing
 
Primera planta del pàrquing
   
 Accés a la recepció des de la primera planta del pàrquing

dimecres, 20 d’abril de 2011

La Revolta de les Quintes de 2011

Aquí podeu veure un petit documental de la representació de la Revolta de les Quintes de 2011, fet a partir de les fotografies que vaig fer el passat 3 d’abril.
http://youtu.be/i0s9gmdlC2A

dimecres, 30 de març de 2011

La Casita Blanca (I)

       
Durant anys la Casita Blanca va ser un lloc prohibit, bé, un lloc on segons les llegendes urbanes: algun pare podia trobar a la seva filla amb algun “fulano” o un marit podia trobar a la seva dona en algun “sutano”, era un lloc on els adinerats anaven amb les seves amants o els bisbes fins hi tot el freqüentaven vestits com a tal i acompanyats de senyores de bon veure, tot plegat llegendes urbanes com deia o veritats com a temples. El que si es veritat que la Casita Blanca, l’hotel pels seus propietaris tenia la filosofia de “Serietat i Discreció”, a més a més de la de “Sempre al seu Servei”.
“Serietat i Discreció” molta, només calia endinsar-se per les seves entranyes per comprovar, que cap persona podia veure o trobar-se a un altre dins de l’edifici, a menys que hagués quedat amb ella en una cambra, corredors deserts, telèfons, cortines al pàrquing, timbres, senyals llumíniques, etc. a més a més d’un personal molt discret i ben format impedien una topada casual o fortuïta de dues persones alienes a la trobada amorosa. Per tan es molt difícil saber qui s’estimava dins de les seves parets i molt fàcil pogué imaginar-se qualsevol cosa que passes a dins.
Com funcionava l’entrada dels amants a la Casita Blanca, molt fàcil, podien anar en taxi cadascun en un de diferent, per tant ningú els podia relacionar-los. Recordo un dia que baixava a peu per l’avinguda de Vallcarca quan a la porta del pàrquing va sortir un taxi davant meu, al mirar dins vaig veure una senyora, sola, estirada al seient del darrera sense pogué veure-li la cara, per tan molt difícil saber qui era.
Al pàrquing hi havia unes cortines que amagaven els cotxes i taxis tan a l’arribada com a la sortida, després si eren cotxes particulars els aparcaven darrera de cortines, amb un número de referència de plàstic a sobre, per quan s’hagués de fer la sortida.
Del pàrquing es passava a una petita recepció i d’aquí al corresponent pis per ascensor, després un gran rebedor o sala de distribució a dos nivells amb quatre corredors, dos a la dreta i dos a l’esquerra on hi havia les habitacions, tot aquest recorregut es feia acompanyat per un empleat, que deixava tancats els amants dins de l’habitació que havien escollit per preu.
A la sortida els amants requerien el servei de l’empleat que els acompanyava fins al pàrquing de nou a agafar el cotxe o un o dos taxis. Si els amants entraven a peu normalment o feien per la porta del carrer Bolívar, fent després el mateix recorregut que en el cas anterior.
Aquesta es la primera entrega de diferents capítols que sobre la Casita Blanca aniré publicant en aquest bloc. Desgraciadament les fotografies que els acompanyaran seran de bona qualitat fotogràfica, però desgraciadament seran fotografies poc “glamuroses”, penso que en part per no haver estat capaç d’haver pactat una sessió fotogràfica amb l’antiga propietat. Malgrat això totes les fotografies que publicaré seran la realitat del dia després del seu tancament, serà com la caiguda del mite i on es podran veure en el primer part de les habitacions més emblemàtiques; un segon amb les habitacions més econòmiques, i com a mínim un tercer amb la Casita Blanca mai vista pels amants rics o pobres que trobaren entre aquelles parets “Serietat i Discreció”.
A continuació hi ha un recull de fotografies de lo bo millor de la Casita Blanca.
     


dissabte, 19 de març de 2011

Els Josepets de Gràcia

Breu història dels Josepets

L’església dels Josepets l’any 1905
      
El 1586 l’Ordre dels Carmelites Descalços fundaren a la Rambla on avui hi ha el mercat de la Boqueria el seu primer convent a Catalunya. Uns dels benefactors que tingueren foren Josep Dalmau que havia estat conseller de Barcelona i la seva dona Lucrècia Balcells, sobretot després de la mort, entre els anys 1586 i 1596, dels seus 7 fills, enterrats en el convent de la Rambla. Retirat Josep Dalmau a la mort de la seva dona el 1625, decidir fer una donació per fundar un nou convent dels Carmelites Descalços, amb la condició que aquest havia d’estar sota l’advocació de Sant Josep i de Nostra Senyora de Gràcia. Oferint la possibilitat d’habilitar una torre que tenia a Sarrià, però davant de la complexitat i impediments de l’operació, finalment va adquirir a començaments del 1626 la finca anomenada Torre Guinardó propietat de Mariagna Mitjà, a tocar la riera de Vallcarca però en el terme municipal de Sant Vicenç de Sarrià, entre el camí Ral i la riera que baixava del Tibidabo.
La construcció d’aquest nou convent fou confiada a fra Josep de la Concepció, conegut per ésser un excel·lent “tracista” i arquitecte de l’orde que havia construït també els temples de Mataró, Vilanova i la Selva del Camp. Les obres començaren el 1628 i el 1630, el convent que acollia frares novicis, ja estava prou avançat. Des dels seus inicis en l’edifici habilitaren una petita capella per ús de la comunitat. El 1658 col·locaren la primera pedra del nou temple i vint-i-quatre anys després el 1687 acabaren les obres de l’església.
El fet que acollir novicis va donar el diminutiu de Josepets i la virginitat de Maria el lliri blanc sobre fons blau, dos trets fonamentals en la història de Gràcia.

Colles de Sant Medir davant dels Josepets el 1910 
Acabada la construcció de l’església de Josepets, començaren les discrepàncies sobre qui tenia la potestat de fer la seva benedicció. Per una banda hi havia el rector de la parròquia de Sant Gervasi, que argumentant que com el nou temple es trobava en el seu territori volia ser ell el que tuteles la cerimònia de trasllat del Santíssim des de l’antiga capella del convent fins a la nova església i de la seva benedicció i per altra la comunitat carmelitana que defugia de les exigències del rector, fent valdre els privilegis de l’ordre que el permetia fer la seva consagració.
Davant d’aquesta intransigència emparada inclús pel bisbat, els carmelites decidiren fer ús dels seus privilegis i feren la inauguració l’església el 3 d’abril de 1687, tres dies abans de la data assenyalada, sense convidar a les autoritats civils ni parroquials. Per aquesta celebració que va començar a les 8 del matí i es va perllongar fins a les 10 hores, comptaren amb la presència d’un notari i dos testimonis a fi de què donessin fe de la cerimònia. Dues hores després d’aquest acte, arribava al convent un escrit del bisbat prohibint la seva benedicció abans d’hora, com a resposta la comunitat va remetre al bisbe una copia de l’acte notarial de la seva benedicció, a més de fer-ne unes quantes més que repartiren convenientment.
El final del convent és produir en mig d’un convuls segle XIX, quan va haver de patir els estralls de la guerra del francès; la seva supressió durant el trienni lliberal del 1820 al 1823; i finalment la desamortització de Mendizábal, en la que fou subhastat el 3 de gener de 1837 i adjudicat a Llorenç Amigó.

Els Josepets en la dècada dels anys deu del segle XX
     

diumenge, 2 de gener de 2011

Felio Martí Urpi, un alcalde de Gràcia

Felio Martí Urpi, “Feliu”, va ser alcalde de Gràcia en dues ocasions, la primera com a lliberal entre 1881 i 1883 i la segona com a conservador entre 1892 i 1893.
De Feliu Martí, se’n disposen poques dades per pogué fer-ne una biografia, i gràcies a la seva besnéta, Elvira Serra, m’ha permès començar una petita investigació per saber quelcom més d’aquest personatge, que des de sempre havia llegit el seu nom sobre la font del campanar.
En Feliu Martí, va ser qui sent alcalde, va arreglar els desperfectes que va patir la torre del campanar a causa del bombardeig de l’exèrcit sobre Gràcia, durant la Revolta de les Quintes de 1870.
   
Felio Martí Urpi (Foto cedida per Elvira Serra)
    
Arran de les converses amb l’Elvira Serra, vaig tenir accés a diferents documents, un dels quals era el seu nomenament, del 29 de juny de 1881, com Alcalde President de l’Ajuntament de Gràcia, pel bienni de 1881 a 1883 o el de la concessió del títol de: Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica, del 24 d’octubre de 1881.
Però si abans parlava de la placa de 1882, que hi ha a la torre del campanar, també es veritat que a la sala de plens de l’antic ajuntament de Gràcia hi ha una altra que cita el nom de Feliu Martí, ara bé, com per la seva distancia de terra i inclinació no es pot llegir bé, res més fàcil que una escala, de gran alçada, facilitada pel districte de Gràcia per aconseguir una imatge del text.
  
Placa de la restauració del campanar el 1882 (Fotos JMContel)
  
Un text que amb va proporcionar una sorpresa, l’esmentada placa estava dedicada a un acord del plenari de l’ajuntament de Gràcia, del 20 d’abril de 1882, per construir una sala de plens. Sorpresa o desconeixença, doncs la revista Mai Enrera o butlletí de Club Excursionista de Gràcia, del mes d’agost de 1955, en l’article Los alcaldes de la villa de Gracia 1850 -1897 de C. Padro, ja esmentava que la sala d’actes s’havia fet durant el mandat d’en Feliu Martí.
Informacions que sembla que estiguin en un altre pla, però com aquesta, que era molt bàsica, hi era. Amb aquesta dada nova o recuperada vaig enfilar una petita investigació que em va permetre trobar alguns detalls d’aquesta construcció.
   
 Placa de l’acord per construir una sala de plens
     
Aprovada el 20 d’abril de 1882, pocs dies després, el 29 d’abril, La Vanguardia publicava una nota per la que es notificava la seva licitació, per construir-la en un solar a tocar amb la Casa Consistorial. Un salo que pel que es desprèn d’una altre informació de La Vanguardia es va inaugurar el 24 de desembre de 1882.
Després poca cosa més, només que el 17 d’abril de 1906 va ser enterrat en el cementiri de Sant Gervasi.
   
 Nínxol al cementiri de Sant Gervasi
   
Ara després d’aquestes poques informacions, només cal esperar alguna troballa més que em permeti o ens permeti descobrir quelcom mes d’en Feliu Martí, un dels alcaldes de Gràcia.
  
Josep Maria Contel