El monument de les Colles de Sant Medir: ubicacions i plaques

Joan Maillo fent entrega de la placa el 31 de gener de 2014

El 31 de gener de 2014, a la seu de la Federació de Colles de Sant Medir -en aquells moments- situada al carrer Igualada, 10, Joan Maillo i Estruch, membre del Grup d’Estudis del Coll Vallcarca, va fer entrega al president d’aquesta entitat Josep Antoni Torralba, una placa commemorativa dels cent cinquanta anys de la primera romeria de Sant Medir, que el senyor Maillo va trobar llençada en un contenidor, fa més d’una dècada a la cantonada dels carrers de Nil Fabra i del Torrent de l’Olla. Una placa que va formar part en un moment donat, del monument dedicat a les Colles de Sant Medir.

Aquesta acció, la de retornar aquesta peça, que sense tenir un valor massa històric, sí en canvi té un gran valor sentimental, aporta per si sola, una dada poc coneguda d’un dels diferents avatars que ha patit el monument al llarg de la seva vida. Un conjunt escultòric que en el temps ha viscut diferents viatges per la geografia gracienca, a banda també d’algun lífting. En si una història que val la pena reconstruir i recordar per l’estima que en tenen d’ell tots els romeus de Sant Medir.

Què comença segons explicava Josep Barrillón i Paradell, el 1950, quan el regidor-delegat del Districte VIII, senyor Sancho Vecino, va proposar el canvi de nom de la plaça del Nord per la de Sant Medir i es projectà la instal·lació d’un monument dissenyat per l’escultor i pintor gracienc Francesc Socies i March. Uns canvis que per diferents circumstàncies quedaren en suspens sine die.

L’any 1956, coincidint amb el centenari de la mort d’en Josep Vidal i Granés, precursor de la festa, Josep Barrillón va tornar a la càrrega per aconseguir el monument i proposar un nou emplaçament, en una mena de placeta generada per la convergència dels carrers de: la Rambla de Prat, l’avinguda Príncep d’Astúries, el carrer de Saragossa i la Via Augusta, una proposta que també demanava que es bategés l’indret amb el nom de Sant Medir. Malgrat l’entusiasme d’en Barrillón prohom de Gràcia i molt ben relacionat, l’instal·lació del monument no va prosperar.

També el 1956, Joan Duaso i Cases, president de la Federació de Colles de Sant Medir va demanar que es col·loqués un monument a la plaça de Lesseps, cosa que tampoc var regir. Malgrat tota aquesta adversitat, el mes de març de l’any següent, la Federació de Colles inaugurava una placa en record d’en Josep Vidal i Granés, a l’edifici on va viure a la cantonada dels carrers Gran amb Sant Marc.

Inauguració del monument als Jardinets el 2 de març de 1969

Finalment uns anys després, el 2 de març de 1969, s’inaugurava als jardinets de Gràcia, un monòlit en honor a les colles de Sant Medir, una escultura obra de Núria Tortras i Planas. -traspassada el 20 de juliol de 2013- Un acte que va aplegar els representants de les diferents colles del moment i que va estar presidit pel tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Lluís Asmarats R. de Larramendi, acompanyat pels regidors de Gràcia Alfonso Bernad López, i de Sants, Joan Solanas Almirall i també el consiliari de la Federació de Colles, mossèn Josep Vidal Aunós.

Pocs anys després, a petició de la Federació de Colles, el monument fou traslladat a la plaça Trilla. Un fet que es convertí en un acte festiu, celebrat el 2 de febrer de 1975, amb l’assistència de l’alcalde de Barcelona, Enric Masó Vázquez i del regidor del Districte senyor Calvo. Una festa que va començar amb una desfilada des dels jardinets de Gràcia fins a la plaça Trilla, amb un seguici que obria un grup de batidors de la Guàrdia Urbana a cavall i de la seva secció de cornetes, seguint els abanderats de les diferents colles, muntats a cavall i tot seguit d’un brec amb la imatge de Sant Medir. Com record d’aquesta efemèride, es repartí una medalla commemorativa entre les diferents entitats assistents.

 Inauguració del monument a la plaça Trilla el 2 de febrer de 1975

Mesos després de les primeres eleccions democràtiques a l’ajuntament, el diumenge 2 de març de 1980, amb motiu de complir-se el 150è aniversari del primer romiatge a càrrec de Josep Vidal i Granes i en homenatge a les colles, es descobrí una placa de marbre damunt del monòlit. Una celebració que va començar amb una missa a la parròquia de Sant Maria i Jesús de Gràcia i acabada aquesta, la seguí una desfilada pel carrer Gran amb els diferents abanderats a cavall, que s’aturaren davant de la casa on va viure en Josep Vidal i on la banda que acompanya la comitiva, va interpretar una diana, que fou saludada per la família d’en Vidal amb bandera original de la primera colla, propietat de la família. Tot seguit la comitiva segui fins a la plaça Trilla, on es va descobrir la placa commemorativa. A aquest acte assistiren la regidora i consellers del Districte. Com anècdota, cal citar que a l’esmentada placa hi havia una falta ortogràfica “Medi” en compte de “Medir”.

Membre de la junta de la Federació de Colles de Sant Medir davant el monument el 1980, on es pot veure l'errada de la placa "Medi" en compte de "Medir"

Poc després amb motiu de les obres de reforma urbanística de la plaça Trilla, el monument es va tornar a traslladar, aquesta vegada al carrer de Nil Fabra a tocar el Torrent de l’Olla, davant de la comissaria de policia i pas obligat de gairebé totes les colles, el vespre del dia 3 de març, festivitat del sant. Un canvi que es va fer el 10 d’abril de 1983, amb l’assistència de la tinent d’alcalde i regidora de Gràcia Mercè Sala i que va començar a les 11.00 hores del matí amb una desfilada dels representants de les colles amb les seves corresponents banderes, entre la plaça de Rius i Taulet -Vila de Gràcia- i el carrer de Nil Fabra, pels carrers de Goya i Gran de Gràcia. A dos quarts de dotze es va beneir el monument i a les dotze va actuar el cos de dansa infantil i juvenil de l’Esbart Lluïs Millet. Gràcies a una fotografia publicada per El Periódico del dia 11, es pot veure el monòlit, folrat ja amb les plaques de granet rosa.

En monument al carrer de Nil Fabra a tocar el Torrent de l’Olla, amb la placa ja en relleu, abans del 21 de gener de 2001

De nou, la Federació de Colles de Sant Medir, va tornar a demanar a l’ajuntament el canvi d’emplaçament del monument. Després d’estudiar tres possibles emplaçaments: el Pla de Nicolas Salmerón, els Jardinets Gran de Gràcia i la plaça Trilla. Finalment el lloc escollit fou la plaça Trilla. Un canvi que va suposar una altra data festiva, celebrada el 21 de gener de 2001, a les 12.00 hores, la comitiva, formada pels representants de les diferents colles amb les seves, la bandera de la Federació de Colles, acompanyats per la banda de cornetes i tambors “El Triangle de Sants” inicià la seva marxà des de la cantonada dels carrers del Torrent de l’Olla amb Nil Fabra fins a arribar a la plaça Trilla, on en un acte presidit pel conseller de Cultura de Gràcia Albert Musons i mossèn Josep Vidal Aunós, consiliari de la Federació, que fou l’encarregat de beneir el monument.

Concentració d'abanderats al costat del monument a la plaça Trilla el dia del pregó de 2011  

Després revisar la documentació trobada fins al moment, tot això permet pensar, que el monòlit que aguanta l’escultura que és de formigó, fou revestit amb diferents plaques de granet rosat, procedint a substituir la placa de marbre col·locada el 2 de març de 1980, per una inscripció amb el mateix text, corregida la falta ortogràfica, gravada en una de les noves peces que folraren el formigó, dins del procés del trasllat del monument de la plaça Trilla al carrer de Nil Fabra, l’abril de 1983.

Malgrat tot, en cada queda per esbrinar quan es va produir el canvi de la peça de granet que contenia la inscripció modificada el 1983, per una altra que duia aquesta en lletres en relleu, més fàcil de llegir. I és en aquest canvi, quan la placa substituïda fou llançada pels treballadors que feren l’operació a un contenidor, moment en el qual Joan Maillo va passar per davant seu i en descobrir-la l’agafà i guardà a l’espera de trobar el moment oportú per tornar-la, fet que es va produir el 31 de gener de 2014.

Darrerament el Josep Capdevila de l’Arco Iris, ens va mostrar una fotografia de la primera etapa en què el monument va estar a la plaça Trilla i que es veu desplaçat del punt on inicialment es va col·locar. Una qüestió que resta pendent d’investigar.

Josep Maria Contel

Article publicat a la revista Camèlies núm. 35 del gener 2014, pàg. 6-8

Història dels cinemes Verdi

El Verdi de cinema a cinemes

Del teatre Moratín a les multisales

A finals del segle XIX, una excisió de socis del Foment Voluntari, fundaren el Foment Protector de la Vila de Gràcia, conegut també com la Sociedad Coral La Alianza Graciense, establerta al carrer Encarnació, 20, a causa del seu creixement hagueren de comprar la finca del carrer Ample 32 (Verdi) un indret que temps enllà havia acollit la residència de Modest Casals i Leonor, metge, i un dels alcaldes de l’etapa de gràcia com a municipi independent. En el jardí de la qual, el 1893, construïren un petit teatre, que després de diferents noms va adoptar el de Moratín.

Una sala que durant els primers anys del segle XX, va alternar les representacions teatrals amb sessions de cinema i que l’octubre de 1911, ja constava com un dels cinemes de Gràcia. Arribats als anys trenta prengué el nom d’Ateneo i el 1933 el de Trébol. Finalment, poc temps després el cinema el canvià pel de Verdi, en referència al compositor italià Giuseppe Verdi, que donà nom al carrer, des del 5 de setembre de 1907. Una sala que disposava d’un aforament de 600 localitats i equipat amb el sistema de so Philisonor de la casa Philips.

Malgrat aquests avanços, la vida del cinema Verdi es va veure afectada també per la Guerra Civil. El 19 de juny de 1938, arran l’escassetat d’aliments que hi havia, es va obrir en les seves instal·lacions el primer Restaurant infantil de la ciutat, amb una cabuda per a 2000 criatures. Promogut per la conselleria d’economia de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració la Comissió Interventora d’Espectacles Públics que va cedir diferents cinemes a la Comissió Interventora de l’Indústria Gastronòmica perquè els adaptes com a menjadors infantils.

Pràcticament un mes abans de la seva obertura començaren les inscripcions de nens i nenes de la vila, que per necessitats diferents se’ls pogués garantir un àpat en condicions. En aquest sentit, el veí Jordi Caso explicava: teníem unes targetes del menjador infantil, penso que es pagava una pesseta, l’àpat era una cassoleta amb arròs o llegum, amb un tros de carn de pot de la denominada “carn Russa”.

Document - juny 1938 (Cinemes Verdi)

Una inauguració a la qual assistiren el Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Joan Comorera, diferents autoritats, nombrosos veïns de Gràcia, familiars de les criatures inscrites i una representació de combatents de l’11a Divisió del Cinquè Exèrcit padrins d’aquest menjador, la banda del qual va amenitzar tot l’acte. La jornada va acabar amb una sessió de cinema i varietats a la que van poder assistir els infants inscrits acompanyats dels seus familiars.

Acabada la guerra, durant els primers anys de la postguerra, la sala confiscada per les autoritats franquistes va tornar a acollir durant un temps un altre menjador infantil, aquesta vegada sota els auspicis de l’Auxilio Social. Després d’aquest dolorós parèntesi de la guerra i postguerra immediata, el cinema Verdi va obrir de nou les portes com a tal, el dilluns, 20 de novembre de 1944.

El cine Verdi l'any 1950 (Foto cedida per Montse Palomar)

Malgrat la fam i la repressió del moment, els anys van anar passant i el cinema es consolidà com una, més de les sales de reestrena de Gràcia. Dues pel·lícules, el No-Do i a vegades algun curt de dibuixos animats. Programes de dilluns a diumenge, que normalment eren els mateixos que una setmana abans s’havien projectat al cinema Proyecciones del carrer Gran, a més en el Verdi tampoc es feien varietats com en el cinema Selecto del carrer Gran. Tot plegat era un cinema de reestrena de tercera o quarta categoria però que malgrat això es va perpetuar durant les dècades dels anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, exclusivament com un cinema de barri, i que per sort va anar esquivant la piqueta immobiliària que va afectar tants cinemes.

A començaments dels anys seixanta i segurament per competir amb l’aparició de la televisió, que a poc a poc anava minvant espectadors als cinemes, els gestors del cinema decidiren fer una reforma total de la sala, equipant-la amb moderns aparells de projecció i so, una pantalla gegant Perlux i també col·locant butaques entapissades. Unes obres que es feren durant l’estiu de 1963, obrint-se finalment la sala el 28 d’octubre. Tres anys després en ple estiu el 12 de juliol de 1966 es va inaugurar la nova refrigeració de la marca Carrier, que segons la publicitat del moment el denominava com el local més confortable de Gràcia.

Anys després en plena decadència dels cinemes de reestrena i l’aparició del vídeo, a començament dels anys vuitanta, l’1 de gener de 1983 es produí un canvi important en la trajectòria del cinema en canviar la seva direcció, en fer-se càrrec de la sala l’Enric Pérez i el Joan Pol, dos empresaris bons coneixedors de l’exhibició cinematogràfica i amb noves idees, que des de feia un temps ja explotaven el cinema Moderno.

 Cine Verdi entrada anys 60 (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)

 Cine Verdi sala anys 60 (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)

Cine Verdi cabina anys 60 (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)

Un nou projecte que va afectar des del primer moment a la seva programació amb un canvi radical i més imaginativa, a més a més d’anar integrant-se en la vida sociocultural de Gràcia. Aquell mateix any, durant la Festa Major la sala es va sumar a la festa amb les Noches terroríficas de la “Festa Major”, oferint als espectadors un got de vi Sangre de Drácula i cava especial Castillo de Transilvania 1694. La programació d’aquells anys es va distingir amb la recuperació de films clàssics i de repertori, a més de setmanes i cicles com el del Western, així com reformant-lo totalment el 1986. Finalment el 1987 la societat Enric Pérez i Joan Pol es va desfer i el cinema va quedar en mans només del primer.

Cine Verdi 1987 (Arxiu de La Vanguardia)

Una de les primeres accions importants d’Enric Pérez fou reconvertir el cinema en tres sales, mantenint la platea i reestructurant la general o galliner, en dues sales i la cabina de la principal. Una altra fou convertir-les en sales de versió original amb subtítols. A més d’oferir al públic un full informatiu de cadascuna de les pel·lícules. L’èxit fou rotund i l’afluència d’espectadors va anar en augment, fins al punt de pensar amb la possibilitat d’obrir dues sales noves a l’antiga sala de ball.

Del Saló Verdi al complex cinematogràfic del Verdi

En el pis que hi ha sobre el vestíbul del cinema Verdi, des de temps va acollir principalment una sala de ball, així com diferents entitats, que d’una manera o altra estigueren vinculades amb l’espai, com el Foment Protector de la Vila de Gràcia, els que iniciaren el complex, a més entre altres, l’Ateneo Benéfico Instructivo; el Centre Lliberal Demòcrata Autonomista del Districte VIII; el Casal Català Autonomista de Gràcia; la Unión Republicana Graciense; etc.

Com a sala de ball, el Saló Verdi, ja hi figurava en cartells de començament dels anys trenta del segle passat, saló que també acollia el Liberty Club. Durant la Guerra Civil, en aquest espai es feren moltes reunions de diferents grups veïns que endegaren diversos refugis antiaeris en la zona. Acabat el conflicte, la sala de ball es va obrir de nou el dissabte 3 de març de 1945, diada de Sant Medir, amb la presentació de la Gran Orquestra Verdi i el seu vocalista Juan Carlos. Els balls del Saló Verdi tingueren gran importància durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta, amb l’aparició de les discoteques, la sala de ball en va entrar en un declivi. I durant el franquisme en què el carnaval estava prohibit cada any se celebrava el Dijous Gras amb un ball infantil de disfresses i únic acte de carnaval a la vila.

Amb la desaparició de la música en viu, el local es converteix en una discoteca, en diferents etapes i noms, que ocasionaren moltes vegades problemes amb els veïns. Rodant-se també en aquest espai una seqüència de la pel·lícula Sauna, dirigida per Andreu Martin. Clausurada la discoteca per l’ajuntament, Enric Pérez va desenvolupà la idea d’enquibir en aquest espai dues noves sales de cinema, la quatre i la cinc, inaugurades finalment el 9 d’octubre de 1992.

Cine Verdi 1995 (foto Josep M Contel)

Un nou cinema al carrer Torrijos

Davant de l’augment d’espectadors, com de l’increment de pel·lícules de les que es podrien denominar d’autor o de cinema d’art i assaig, com de comentaris informals en diverses persones, Enric Pérez, va entreveure la possibilitat de convertir en sales de cinema un antic local industrial del carrer Torrijos, 49, però per aquest menester li cali trobar-ne un altre per fer-hi la sortida d’emergència, de fet això en aquells moments va ser cosa fàcil, ja que ben aviat el seu impulsor va disposar de diferents possibilitats. Finalment les obres començaren i mentre aquestes anaven avançant, l’Enric Pérez les supervisava fins al detall més petit. Finalment el 12 de setembre de 1995 es va inaugurar el nou cinema Verdi Park, amb la presència del llavors Alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. Amb l’entrada en funcionament d’aquestes quatre noves sales el complex dels Verdi arribava a les nou sales en només vuit anys.

En aquests darrers anys els cinemes han estat quelcom més que unes senzilles pantalles de cinema, en aquest temps han estat un revulsiu tant pel fet cinematogràfic i cultural de la vila com de la ciutat i també un sacsejament social i urbanístic de la vila, segurament no tan afable com hagués estat de tot grat per la majoria dels graciencs. No obstant en l’aspecte cultural els Verdi han aportat nombroses activitats paral·leles com, mostres, festivals, cicles, presentacions de films, així com la presència de molts directors novells o consagrats, a més de molts actors i actrius que la seva presència sempre ha estat un motiu de sorpresa pels veïns.

Verdi Park - maig 2005 (foto Josep M Contel)

Malgrat tot, la crisi també va afectar els Verdi, i l’Independent de Gràcia publicava en el número 559 del 16 de gener de 2015 “Els cines Verdi, en perill de tancar”; “Els cines Verdi, en perill de tancar per la pressió del propietari per canviar de negoci” “La família Pérez, llogaters de l’espai, negocia amb Comerç i Cultura per salvar les 5 sales” titulars per una notícia que afectava només a les cinc sales de carrer Verdi, després de diferents estira-i-arronses, aquest problema que venia arrossegant des del 2014, es va solucionar amb l’entrada en l’accionariat de La distribuïdora A Contracorriente Films, al cap de la qual hi ha Adolfo Blanco, fundador i conseller delegat i un bon coneixedor del món audiovisual, que ha impulsat els cinemes fins al punt d’adquirir l’edifici en el qual estaven de lloguer, segons va recollir la premsa el 15 de maig de 2019.

Una altra fet important dels nous gestors dels Verdi ha estat el Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN FILM FEST), que entre altres personatges coneguts va portar el 2017 Richard Gere, el 2018 Mike Newell, i el 2019 Jeremy Irons.

 Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN FILM FEST) 2017 (foto Josep M Contel)

  Richard Gere - Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN FILM FEST) 2017 (foto Josep M Contel)

Galeria d'alguns personatges que han passat pels Verdi

 Pere Portabella - 2007 (foto Josep M Contel)

 Bertrand Tavernier, director, Ley 627 - setembre 1993 (foto Josep M Contel)

 Christophe Lambert - Janis et John - juny 2004 (Foto Josep M Contel)

 Ken Loach, director, Tierra y libertat - abril 1995 (foto Josep M Contel)

 Margarethe Von Trotta, actriu i directora, La promesa  - maig 1995 (foto Josep M Contel)

Terry Gilliam, director, - juny 2007 (foto Josep M Contel)

Costa Gravas - 2012 (foto Josep M Contel)

Josep Maria Contel

Article publicat inicialment a la revista dels Comerciants de Gràcia, reestructurat i posat al dia.

Història del cinema "Bailén, Texas, Lauren Gràcia i Texas cinemes"

Bailén, Texas, Lauren Gràcia i Texas cinemes, un espai de cinema

Ubicat a la cantonada dels carrers Igualada amb Bailèn i més concretament a Bailèn 205, hi ha el Texas cinemes. Un espai cinematogràfic amb més cent anys d’història, al llarg dels quals ha tingut diferents noms: Bailén, Texas, Lauren Gràcia i de nou Texas cinemes, essent l’etapa del Texas la que més va marcar aquesta sala.

Capbussant-nos en el passat, trobem que en aquest lloc, a finals de l’any 1908 i establerta en un cobert -segurament seria una estructura senzilla, però en un interior sòlid com podrem veure quan parlem del cinema Bailén- hi havia la Societat d’Esbarjo La Walquiria.

Interior de la sala del cinema Bailén, en una data imprecisa. (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)

Cinema Bailén

Inaugurat amb data no precisa, però que alguns autors la situen sobre l’any 1911, el cinema Bailén tingué dues etapes prou marcades. La primera, entre l’any 1911 i el 1933, quan la sala estava ubicada en l’esmentat cobert i la segona, entre mitjans dels anys trenta i l’any 1947, quan es reobrí com a Texas.

El cinema Bailén tenia una capacitat de 550 localitats i la premsa de l’època el va definir com un cobertizo para exhibiciones cinematográficas. L’any 1916 era propietat de Francisco Pérez, el qual era col·laborador de la revista de cinema Arte y Cinematografía, publicació que en el seu número del 15 d’abril de 1916, definia l’espai així: Hemos tenido el gusto de visitar el cine Bailén, cuya dirección y propiedad corresponden a nuestro querido amigo Francisco Pérez. El salón es una verdadera monada; limpio, cómodo y confortable. Las obras de decoración han estado a cargo del joven Julio Codda, pintor escenógrafo italiano que ha hecho notables decorados de la casa Itala, de Turin. Després d’uns alts i baixos en la programació, l’any 1928 la sala va anar a parar a mans de l’empresari d’exhibició cinematogràfica Francesc Benages, que explotava també el cinema Delicias i que amb el temps ho va fer també amb el Rovira i el Mundial.

Arribats a l’any 1934, el propietari del cobert, Jaume Payas i Rovira, va decidir enderrocar-lo i bastir un nou edifici entre els carrers de Monistrol i Igualada amb façana al de Bailèn i que compren els números 201, 203, 205. Demanat el permís el 8 de setembre de 1934, en el solar resultant l’arquitecte Lluís Matoses va aixecar un nou edifici amb planta baixa, entresòl i cinc pisos, un bloc compacte amb tres escales de veïns. L’accés a la sala de cinema es va obrir a la botiga de la cantonada amb el carrer Igualada, perquè la sala està ubicada en una peça paral·lela al carrer Igualada, adossada darrere de l’edifici del carrer Bailèn.

Inauguració d’un menjador infantil en el local de cinema Bailén durant la Guerra Civil. (La Vanguardia, 10 de juliol de 1938)

Bastit el nou edifici, el cinema va tornar a obrir les seves portes a finals de juny de 1935, però aquesta nova etapa va durar ben poc, dos anys després, el 1938, en plena Guerra Civil, a començament del mes de juliol, fou inaugurat en aquest local, cedit per la Comissió Interventora d’Espectacles Públics, el segon menjador infantil de la ciutat, apadrinat pel Cos de Carrabiners, Bases C.O.I. i amb una capacitat per acollir diàriament 2.000 nens, els quals podien dinar al preu d’una pesseta i on els orfes i fills de vídua de guerra podien menjar gratuïtament. A l’acte d’inauguració assistí una representació del Cos de Carrabiners i la seva corresponent banda de música. Acabada la guerra, el mes de febrer de 1939, els serveis d’Auxilio Social traslladaren a aquest local el menjador que ells també havien habilitat al cinema Verdi.

Cinema Texas

En plena postguerra i desmantellat el menjador, un nou empresari es féu càrrec del cinema, José Lecumberri de la Fuente, el qual el reformà totalment, dotant-lo de perfectes aparells sonors, amb una lluminosa pantalla i unes ben cuidades instal·lacions acústiques. Segons la descripció de la premsa del moment, el local era de visibilitat correcta, depurat bon gust, concepte funcionalista, còmode i higiènic. Però segurament el que no citava la publicitat com un avantatge era el seu nom, Texas, record segurament dels mítics films de l’oest, que amb el temps va fer forat en la societat gracienca.

La sala de cinema del Texas abans del seu tancament. (Foto JMC)

El nou cinema, amb una capacitat de 660 localitats, 110 més que el seu antecessor, va obrir les portes l’11 de setembre de 1947, coincidint amb el cinema Principal de Gràcia, que es va obrir dos dies després, el 13 de setembre. Però el que havia de ser una obertura festiva, es convertí en un acte benèfic en pro dels damnificats de Cadis. Una tragèdia que és produir el 18 d’agost de 1947, quan explotaren diferents càrregues i mines subaquàtiques a les drassanes de la base submarina de l’Armada i que, a banda de molts desperfectes, ocasionaren més de dos-cents morts i centenars de desapareguts. Així doncs, en aquells anys grisos del franquisme, una part d’aquella inauguració va servir d’acte solidari amb aquella ciutat andalusa.

Cinc anys després, el 1952, amb un cinema en plena decadència, José Lecumberri de la Fuente, es va associar amb l’empresari Jaume Creixell Montserrat per tal de tirar el cinema endavant, però la societat no va reeixir i es va trencar al cap de pocs mesos. A principi de l’any 1953, Jaume Creixell Montserrat, erigit en nou propietari del cinema, va col·locar al capdavant d’aquest al seu fill Carles Creixell Cos.

Els Creixell no escatimaren esforços per tal de revitalitzar el cinema. Una de les primeres coses fou tornar a modernitzar la sala, a més de treballar molt acuradament la programació, amb reposicions importants, que amb el pas dels mesos tornaren la confiança de molts graciencs, que el tingueren com a cinema de referència. Una d’aquestes reposicions fou la de Los crímenes del Museo de Cera en 3-D, el 1954, pocs mesos després de la seva estrena al cine Tívoli. Carles Creixell Cos, va gestionar el cinema Texas fins al mes d’abril de 1975, quan se’n va fer càrrec José Maria Marín Echenagusia.

La sala de cinema del Texas abans del seu tancament. (Foto JMC)

Amb el pas dels anys el cinema Texas va esdevenir tot un referent per una gran part de Gràcia, era una sala familiar molt concorreguda per famílies senceres, que en moltes ocasions anaven al cinema amb el cistellet on duien el sopar. Hi feien programacions dites de pel·lícules blanques, o sigui, aptes per a tots els públics. En la dècada dels seixanta el cinema anunciava la seva programació setmanal a través d’uns petits cartells als quals s’enganxava un programa de mà de la pel·lícula que tenia més tirada i que es penjaven en les diferents botigues de Gràcia. Com a compensació, els botiguers eren obsequiats amb un val descompte per dues entrades d’aquella mateixa setmana. Finalment alguns botiguers regalaven aquests vals a veïns o clients, que eren els que gaudien de l'oferta. A tall de curiositat, en aquesta dècada treballava com a taquillera del cinema, l’àvia de la directora gracienca Isabel Coixet, la qual comentava en una entrevista que amb set anys, de vegades l'acompanyava al cinema Texas, ja que volia conèixer aquell lloc màgic.

La cabina de projecció del Texas pocs mesos abans de la seva desaparició. (Foto JMC)

Com altres cinemes de la ciutat, el Texas també va patir les crisis generades per l’aparició de la televisió, el vídeo, etc., però a diferència d’altres sales de Gràcia, va aguantar estoicament com a sala de reestrena amb dues pel·lícules i el No-Do i, ja en temps de la democràcia, la projecció de les dues pel·lícules. Amb l’aparició del vídeo i la seva massiva comercialització a mitjans dels anys vuitanta, la funció dels cinemes de reestrena va desaparèixer i les sales tancaven o es reconvertien amb alguna especialitat, com ho va fer el cinema Verdi. Malgrat això el Texas seguia resistint. Finalment Antonio Llorens cap visible de Lauren Films, es va quedar amb el cinema amb la intenció de fer-hi un multicinema.

Ja en mans de Lauren Films, el Texas va seguir programant durant un temps, a l’espera de conèixer el dia fatídic de la seva mort. Finalment es va anunciar la data de la darrera sessió del vell cinema, el diumenge 9 de juliol de 1995. Molts nostàlgics passaren aquella setmana pel cinema. Havien passat molts anys des de la seva darrera posada a punt, però la sala resistia i molta gent de Gràcia volia donar-li el seu adéu.

Empleats, amics i veïns en la festa de comiat del Texas, el 9 de juliol de 1995. (Foto JMC)

Entre totes aquestes accions d’acomiadament, la més important fou l’organitzada per gent propera al cinema, empleats, amics, alguns veïns, gent molt propera que aquella nit en acabar la sessió de cinema van prendre un got de cava, mentre les cartelleres despullades anunciaven el seu fi imminent. La celebració d’aquell vespre fou entranyable, històrica, amb fotos incloses de local i una de família de tots els presents, fou com un somni al despertar del qual ja no hi havia cinema i en el record dels presents queda aquella darrera nit, guardada com un bé preuat, immortalitzada en una imatge, com moltes que diferents fotògrafs prengueren en els darrers temps per immortalitzar el Texas un cinema de barri, un supervivent d’una espècie o d’una manera d’oci que només resta en la memòria de la gent amb més edat.

El local, reconvertit en el multicinemes Lauren Gràcia, el 28 de juliol de 1996, l’endemà de la seva inauguració. (Foto JMC)

Cinemes Lauren Gràcia

Poc temps després s’enderrocava la sala de cinema i en aquell espai s’hi construïen quatre noves sales, més còmodes i dotades amb els equips més moderns, segurament es perdia l’espectacularitat de la pantalla gran, però en canvi l’empresari guanyava en competitivitat, doncs quadruplicava l’oferta de cinema amb el mateix personal i duien el cinema d’estrena al bell mig de Gràcia. Acabades les obres, el nou cinema Lauren Gràcia obria les portes el 27 de juliol de 1996, amb la següent distribució: sala 1, 222 localitats; sala 2, 124 localitats; sala 3, 194 localitats; sala 4, 110 localitats, total 650 localitats deu menys de les que tenia quan era Texas. Des de la seva obertura com a multisales, el cinema i la indústria cinematogràfica van canviar molt, sobretot amb l’aparició de la imatge digital, que afectava tant a les sales de cinema, com a la seva projecció, a més a més de patir diferents problemes estructurals pel que feia a l’empresa  també a la crisi que va viure el país, van desembocar que finalment el Lauren Gràcia tanques les seves portes el 22 d’agost de 2013.

Presentació de les noves sales el 16 de setembre de 2014

Texas cinemes

I quan tot donava a pensar que el vell cinema es convertiria en una superfície comercial, sorgir la notícia de què Ventura Pons, amb el Ricard Almazan i altres persones, posaven les bases per reobrir de nou el cinema, això si recuperant l’esperit aquell que durant dècades va esgrimir el Texas.

Presentació de les noves sales el 16 de setembre de 2014

A l’hora de reformular la tipologia del cinema, tornaren a apostar per les pel·lícules de reestrena, aquelles que per quota de pantalla cauen molt aviat de les sales d’estrena i que malauradament moltes persones es queden sense poder-les veure en una sala de cinema.

I una altra de les coses importants d’aquest projecte, segons els seus gestors, fou una nova política de preus ajustada als moments que s’estaven vivint. Amb una entrada de 3 euros, mentre que de dilluns a dijous, els jubilats, pensionistes o membres de diferents entitats podien anar al cinema per 2 o 2,50 euros. El nou Texas cinemes va obrir les portes 17 de setembre de 2014.

Josep Maria Contel

Article inicial publicat a la revista dels comerciants de Gràcia i reformulat el 2020

Apunts del traçat de l’antiga carretera de Ribes dins de la ciutat

Malgrat no ser una història de Gràcia, el traçat d’aquesta via pel bell mig de la ciutat fins al coll de Finestrelles, és un punt d’interès també per la gent de Gràcia doncs en aquest punt era on també confluïa la travessera a la seva sortida per Montcada, així ens trobem en dues vies de comunicació que creuaven el Pla de Barcelona. A través de la ciutat per la banda Llobregat el camí entre l’Hospitalet i el portal de Sant Antoni, mentre que per la banda Besòs el camí entre el portal de Santa Clara i el coll de Finestrelles. I creuant el pla per dalt la travessera entre l’Hospitalet i el coll de Finestrelles.

La plaça de Sant Agustí Vell, d’on sortien molts traginers que feien servir la carretera de Ribes. (Foto: Arxiu JMC)

(I) Una de les principals vies de comunicació de la ciutat ha estat, des de fa segles, la que uneix Barcelona amb la plana de Vic i els Pirineus. Aquesta via ha estat coneguda com a carretera de Ribes, després la Nacional 152 i ara, en gran part, és la C17 i, en alguns trams urbans, és l’actual carrer de Ribes. És una via que arrencava a tocar del portal de Santa Clara de les muralles, seguia pel mig dels camps fins a arribar al Clot, continuava cap a Sant Andreu i, quan arribava al turó de la Trinitat, lloc anomenat també la “quinta forca”, creuava la serra de Collserola, pel coll de Finestrelles, i després anava fins a la torre del Baró, on entrava a Montcada.

Del començament d’aquest camí, la Guía General de Barcelona, de Manuel Saurí, de 1849, en feia la següent referència: “El portal Nou, anomenat així perquè es va construir després de la caiguda de Barcelona el 1714, després d'haver-se enderrocat el de Santa Clara. En sortir i a la dreta hi ha la carretera de la Marina fins a França i a l’esquerra una altra, que va cap al Vallès, la plana de Vic i l’alta muntanya”. És una via de la qual hi ha notícies des dels segles XIV-XV.

Era un camí o una carretera provincial que, encara que no estava en gaire bon estat, es podia transitar amb certes garanties i que feien servir tota mena de carruatges. A dues llegües de Barcelona, a la torre del Baró, hi havia uns burots que cobraven una mena de peatge o impost que gravava tots els carruatges que transitaven per aquell indret. La resistència dels traginers a pagar-lo originava moltes trifulgues. Una part dels diners recaptats en aquest punt servien perquè l’Estat mantingués el cos d’enginyers civils, i una altra part per atendre la conservació dels camins.

Imatge del primitiu tramvia de vapor de Barcelona–Sant Andreu. (Foto: Arxiu JMC)

(II) El trànsit comercial de traginers i carruatges per l’antiga carretera de Ribes, va ser prou important des del segle XIX. Hi ha constància de les galeres –carros grossos de quatre rodes i coberta– que, dos cops per setmana, sortien des de l’hostal de Montserrat del carrer dels Assaonadors en direcció a Vic. El 1854 es va implantar l’òmnibus a Sant Andreu de Palomar, i el 1860 va entrar en servei la popular diligència del Clot, que tenia un horari programat de sortides cada mitja hora, per bé que no sortia fins que el vehicle era ple. Aquesta ruta es perllongava moltes vegades fins a les poblacions veïnes de la Sagrera i Sant Andreu de Palomar i va estar activa fins al 1890.

Hi va haver traginers que anaven dues vegades per setmana a Vic i un cop per setmana a Puigcerdà; sortien de l’hostal del Vallès, situat a Sant Agustí Vell. I de l’hostal del Pilar, prop de carrer del Rec, sortien carruatges en direcció a la Cerdanya un cop per setmana. De davant de l’edifici de la Seca, sortia un traginer dos cops per setmana, cap a Vic i Folgueroles. De l’hostal de Puigcerdà, que es trobava a l’Arc del Sant Crist de la Tapineria, en sortien carruatges també en direcció a la Cerdanya, i des de l’hostal de Vic, al carrer Carders, sortien els que cobrien el trajecte fins a Vic.

Però el transport que realment va revolucionar aquesta via fou el tramvia de vapor que va unir Barcelona amb Sant Andreu de Palomar. Inaugurat el 20 de desembre de 1877, el seu horari era de dos quarts de cinc del matí fins a dos quarts de nou del vespre, i la seva freqüència de pas s’establia en 24 minuts en els trajectes Barcelona–Sant Andreu, Barcelona–Clot i Sant Andreu–Clot.

L'antiga carretera de Ribes al seu pas pel barri de Fort Pienc. (Foto: Arxiu JMC)

(III) Es pot considerar com a primer tram de l’antiga carretera de Ribes el que anava des del portal Nou de la muralla de Barcelona fins a l’entrada del barri del Clot, al municipi de Sant Martí de Provençals. Una part d’aquest camí encara du avui el nom de carrer de Ribes. Entre aquestes dues poblacions i en territori de Sant Martí de Provençals, l’any 1719 s’hi va construir el Fuerte Pío, un fort avançat que tenia la missió de salvaguardar en primera instància la seguretat de la muralla de qualsevol atac d’un exèrcit hostil i que va ser batejat amb el nom del seu promotor, el capità general Francisco Pío de Saboya, marquès de Castel-Rodrigo. Amb el pas dels anys, aquest fort, catalanitzat com a Fort Pienc, ha donat nom a un barri de la ciutat.

Fins a mitjan segle XIX, aquest recorregut anava pel mig dels camps, perquè una normativa militar prohibia construir edificis a menys de 1.500 vares (1.253,857 metres) de distància de la muralla, i aquest límit arribava gairebé fins a l'entrada del barri del Clot.

Amb l’enderroc de les muralles i la inclusió d’aquesta zona dins del projecte d’Ildefons Cerdà del nou Eixample aprovat el 1859, els terrenys de les voravies de la carretera es començaren a urbanitzar. Una de les primeres construccions fou l’estació del Nord, el 1861, obra de l’arquitecte P. Andrés Puigdoller i que esdevingué amb el temps punt de concentració de nombrosos transportistes. El 1893, quatre anys abans de l'annexió de Sant Martí de Provençals a Barcelona, la part de Fort Pius va ser segregada per integrar-la a Barcelona a causa de la construcció del col·lector del Bogatell per part de l’Ajuntament.

Imatge del carrer del Clot entre 1900 i 1920. (Foto: Arxiu JMC)

(IV) El segon tram de l’antiga carretera de Ribes el podríem situar en l’actual traçat del carrer del Clot, el qual discorre entre la plaça de les Glòries i la torre del Fang. El carrer du el nom d’un dels barris que configuraven l’antic poble de Sant Martí de Provençals. Aquesta via, de la qual hi ha notícies des del segle XIV, es pot considerar com una de les més antigues d’aquest indret.

Prou apartat de la línia límit de defensa de Barcelona, en el carrer del Clot, també conegut com a carrer Major del Clot, s’hi va anar bastint, a poc a poc, tot un seguit de cases que acolliren botigues i diferents obradors amb habitatge. A partir del segle XVII, la seva importància el va convertir en l’eix principal del barri, el qual, segons testimonis, va acollir també una capella i un hostal que esdevingué punt de parada dels carruatges que transitaven per aquesta via.

A tocar del carrer del Clot, s’hi instal·laren diferents indústries, de les quals avui encara existeix l’edifici de l’antiga Farinera del Clot, recuperat després d’una llarga reclamació veïnal, iniciada al final dels anys setanta del segle passat.

Un altre edifici singular, que es va construir el 1877 molt a prop d’aquest carrer i al costat del de Sant Joan de Malta i que unia els barris del Clot i el Poblenou, fou el de l’Ajuntament de Sant Martí, bastit a tocar de l’estació i els tallers del ferrocarril, un espai on avui hi ha gran part del parc del Clot. Amb el pas dels anys, moltes de les cases baixetes del carrer del Clot han anat desapareixent per donar pas a nous edificis de més alçada. Malgrat aquest canvi urbanístic, encara queden algunes cases primigènies en diferents parts del traçat.

Imatge del carrer Gran de la Sagrera el 1900. (Foto: Arxiu Xavier Basiana – Nau Ivanow)

(V) Pel que fa al que podríem considerar com a tercer tram de l’antiga carretera de Ribes, cal dir que seria el traçat que avui ocupa el carrer Gran de la Sagrera, entre la torre del Fang i l’antiga riera d’Horta. Un nucli poblacional es va formar al costat de l’església parroquial de Sant Martí, que també fou el nucli fundacional del poble de Sant Martí de Provençals, del qual depenia la Sagrera.

La sagrera o celler era la porció de terreny, de trenta passes de radi que hi havia al voltant de capelles i esglésies consagrades. Un terreny protegit on també es construïen cellers o sitges per guardar vi i gra per salvaguardar-los de les possibles lluites que es produïen més enllà d’aquest espai, que en aquells temps era considerat sagrat i que donava certa immunitat als qui s’hi refugiaven.

Amb el pas dels anys, la Sagrera va anar creixent i si inicialment era un territori eminentment agrícola, a partir de 1844 s’hi van començar a construir fàbriques, cosa que va atraure la presència de nous obrers, els quals, a poc a poc, van anar canviant la fisonomia de la carretera de Ribes i els seus usos, uns usos que també van canviar amb l’expansió del ferrocarril, ja que el seu traçat era paral·lel a l’antiga carretera, i anys després amb la construcció de l’estació de la Sagrera. Amb el temps, les fàbriques també van canviar i es van adaptar a nous productes. Com a exemple, es pot citar la Industria Harinera Barcelonesa, la qual al començament del segle XX es va convertir en la fàbrica d’automòbils Hispano Suiza, més tard Pegaso, o la farinera La Esperanza, transformada en la fàbrica de bolígrafs i estilogràfiques Inoxcrom. Finalment, gairebé totes les fàbriques han donat pas a nous habitatges.

 Imatge del carrer Gran de Sant Andreu a les primeres dècades del segle XX. (Foto: Arxiu JMC)

(VI) El quart tram de l’antiga carretera de Ribes el situaríem entre l’antiga riera d’Horta i l’entrada a la Trinitat, al seu pas per l’antic poble de Sant Andreu de Palomar, annexionat a Barcelona l’any 1897. Encara que el limitem fins a l’entrada de la Trinitat, el tros que hi ha fins al coll de Finestrelles també es pot considerar dins d’aquest tram, però la importància de l’indret mereix un capítol a part.

La població de Sant Andreu va començar a agrupar-se al costat del primitiu camí romà que enllaçava la ciutat de Barcelona (Barcino) amb la Via Augusta del Vallès, la qual, amb el pas dels anys, s’anà adaptant i prenent noms com Camí Ral en l’època medieval. Més tard es va convertir en un tros de la carretera de Ribes i avui és conegut com el carrer Gran de Sant Andreu. Una via de comunicació que, juntament amb el traçat del rec Comtal, que duia l’aigua fins a Barcelona, primer des del riu Besòs i després des de la mina de Montcada, afavorí el desenvolupament d’aquesta població, la qual fins a la industrialització fou merament agrícola. El paisatge va anar canviant amb la instal·lació de les diferents fàbriques tèxtils, el desenvolupament del ferrocarril i, finalment, el canvi de gairebé tot el territori en zones d’habitatges.

Pel que fa al carrer Gran de Sant Andreu com a eix vertebrador de la població, gairebé sempre ha estat present als esdeveniments d’importància que ha viscut el territori. En l’actualitat és un dels eixos comercials més importants de la ciutat, mentre que, a poc a poc, el carrer va desdibuixant la seva fisonomia d’antany en substituir gradualment els vells edificis per d’altres més moderns i guanyant espai en les voreres. (Darrerament s'ha reformat aquest tram de carrer)

Un autobús interurbà a la carretera de Ribes al seu pas per la Trinitat el 1932. (Foto: Arxiu Huertas)

(i VII) Com a cinquè i darrer tram de la carretera de Ribes al seu pas per Barcelona, se’n pot considerar el comprès entre l’entrada de la Trinitat Vella i el límit territorial de Montcada. Un tram que històricament transcorria totalment en territori de Sant Andreu a través de la Trinitat i les terres de la Torre del Baró o Quadra de Vallbona, però que després de la darrera divisió dels districtes de 1984, la part de la Torre del Baró i Vallbona va quedar inclosa en el districte de Nou Barris.

Tot i que aquest tram va ser, fins al primer terç del segle XX, un paratge amb poques edificacions –i gairebé totes rurals– i amb molta vinya, resulta força interessant per diversos motius. El primer, que al seu pas pel coll de Finestrelles és el tram més forcat de la carretera, gairebé un coll d’ampolla que fins avui encara és un lloc estratègic per a la ciutat de Barcelona. Segon, que a tocar de la carretera, en una part del turó de la Trinitat, al segle XIV s’hi va construir una forca per penjar-hi els malfactors i deixar-ne els cossos o les restes exposats als caminants o veïns dels pobles del voltant com a exemple. Era la coneguda com la “cinquena forca”. Tercer, aquest indret va acollir la capella de la Santíssima Trinitat, construïda el 1413 i destruïda per les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès. Davant d’aquesta capella, s’hi va instal·lar inicialment la creu de terme de Sant Andreu. I quart, la construcció de la torre del Baró, element emblemàtic del barri de la Torre del Baró, al voltant de la qual es construïren les primeres cases, al costat de la carretera de Ribes.

Amb la construcció de l’autopista el 1967, tot aquest darrer tram de la carretera va quedar desdibuixat i modificat.

Josep Maria Contel

Articles publicats a la revista Barcelona Informació suplement “Barris” entre els mesos de març i octubre de 2009