Durant anys la Casita Blanca va ser un lloc prohibit, bé, un lloc on segons les llegendes urbanes: algun pare podia trobar a la seva filla amb algun “fulano” o un marit podia trobar a la seva dona en algun “sutano”, era un lloc on els adinerats anaven amb les seves amants o els bisbes fins hi tot el freqüentaven vestits com a tal i acompanyats de senyores de bon veure, tot plegat llegendes urbanes com deia o veritats com a temples. El que si es veritat que la Casita Blanca, l’hotel pels seus propietaris tenia la filosofia de “Serietat i Discreció”, a més a més de la de “Sempre al seu Servei”.
“Serietat i Discreció” molta, només calia endinsar-se per les seves entranyes per comprovar, que cap persona podia veure o trobar-se a un altre dins de l’edifici, a menys que hagués quedat amb ella en una cambra, corredors deserts, telèfons, cortines al pàrquing, timbres, senyals llumíniques, etc. a més a més d’un personal molt discret i ben format impedien una topada casual o fortuïta de dues persones alienes a la trobada amorosa. Per tan es molt difícil saber qui s’estimava dins de les seves parets i molt fàcil pogué imaginar-se qualsevol cosa que passes a dins.
Com funcionava l’entrada dels amants a la Casita Blanca, molt fàcil, podien anar en taxi cadascun en un de diferent, per tant ningú els podia relacionar-los. Recordo un dia que baixava a peu per l’avinguda de Vallcarca quan a la porta del pàrquing va sortir un taxi davant meu, al mirar dins vaig veure una senyora, sola, estirada al seient del darrera sense pogué veure-li la cara, per tan molt difícil saber qui era.
Al pàrquing hi havia unes cortines que amagaven els cotxes i taxis tan a l’arribada com a la sortida, després si eren cotxes particulars els aparcaven darrera de cortines, amb un número de referència de plàstic a sobre, per quan s’hagués de fer la sortida.
Del pàrquing es passava a una petita recepció i d’aquí al corresponent pis per ascensor, després un gran rebedor o sala de distribució a dos nivells amb quatre corredors, dos a la dreta i dos a l’esquerra on hi havia les habitacions, tot aquest recorregut es feia acompanyat per un empleat, que deixava tancats els amants dins de l’habitació que havien escollit per preu.
A la sortida els amants requerien el servei de l’empleat que els acompanyava fins al pàrquing de nou a agafar el cotxe o un o dos taxis. Si els amants entraven a peu normalment o feien per la porta del carrer Bolívar, fent després el mateix recorregut que en el cas anterior.
Aquesta es la primera entrega de diferents capítols que sobre la Casita Blanca aniré publicant en aquest bloc. Desgraciadament les fotografies que els acompanyaran seran de bona qualitat fotogràfica, però desgraciadament seran fotografies poc “glamuroses”, penso que en part per no haver estat capaç d’haver pactat una sessió fotogràfica amb l’antiga propietat. Malgrat això totes les fotografies que publicaré seran la realitat del dia després del seu tancament, serà com la caiguda del mite i on es podran veure en el primer part de les habitacions més emblemàtiques; un segon amb les habitacions més econòmiques, i com a mínim un tercer amb la Casita Blanca mai vista pels amants rics o pobres que trobaren entre aquelles parets “Serietat i Discreció”.
A continuació hi ha un recull de fotografies de lo bo millor de la Casita Blanca.
