dimecres, 30 de març del 2011

La Casita Blanca (I)

       
Durant anys la Casita Blanca va ser un lloc prohibit, bé, un lloc on segons les llegendes urbanes: algun pare podia trobar a la seva filla amb algun “fulano” o un marit podia trobar a la seva dona en algun “sutano”, era un lloc on els adinerats anaven amb les seves amants o els bisbes fins hi tot el freqüentaven vestits com a tal i acompanyats de senyores de bon veure, tot plegat llegendes urbanes com deia o veritats com a temples. El que si es veritat que la Casita Blanca, l’hotel pels seus propietaris tenia la filosofia de “Serietat i Discreció”, a més a més de la de “Sempre al seu Servei”.
“Serietat i Discreció” molta, només calia endinsar-se per les seves entranyes per comprovar, que cap persona podia veure o trobar-se a un altre dins de l’edifici, a menys que hagués quedat amb ella en una cambra, corredors deserts, telèfons, cortines al pàrquing, timbres, senyals llumíniques, etc. a més a més d’un personal molt discret i ben format impedien una topada casual o fortuïta de dues persones alienes a la trobada amorosa. Per tan es molt difícil saber qui s’estimava dins de les seves parets i molt fàcil pogué imaginar-se qualsevol cosa que passes a dins.
Com funcionava l’entrada dels amants a la Casita Blanca, molt fàcil, podien anar en taxi cadascun en un de diferent, per tant ningú els podia relacionar-los. Recordo un dia que baixava a peu per l’avinguda de Vallcarca quan a la porta del pàrquing va sortir un taxi davant meu, al mirar dins vaig veure una senyora, sola, estirada al seient del darrera sense pogué veure-li la cara, per tan molt difícil saber qui era.
Al pàrquing hi havia unes cortines que amagaven els cotxes i taxis tan a l’arribada com a la sortida, després si eren cotxes particulars els aparcaven darrera de cortines, amb un número de referència de plàstic a sobre, per quan s’hagués de fer la sortida.
Del pàrquing es passava a una petita recepció i d’aquí al corresponent pis per ascensor, després un gran rebedor o sala de distribució a dos nivells amb quatre corredors, dos a la dreta i dos a l’esquerra on hi havia les habitacions, tot aquest recorregut es feia acompanyat per un empleat, que deixava tancats els amants dins de l’habitació que havien escollit per preu.
A la sortida els amants requerien el servei de l’empleat que els acompanyava fins al pàrquing de nou a agafar el cotxe o un o dos taxis. Si els amants entraven a peu normalment o feien per la porta del carrer Bolívar, fent després el mateix recorregut que en el cas anterior.
Aquesta es la primera entrega de diferents capítols que sobre la Casita Blanca aniré publicant en aquest bloc. Desgraciadament les fotografies que els acompanyaran seran de bona qualitat fotogràfica, però desgraciadament seran fotografies poc “glamuroses”, penso que en part per no haver estat capaç d’haver pactat una sessió fotogràfica amb l’antiga propietat. Malgrat això totes les fotografies que publicaré seran la realitat del dia després del seu tancament, serà com la caiguda del mite i on es podran veure en el primer part de les habitacions més emblemàtiques; un segon amb les habitacions més econòmiques, i com a mínim un tercer amb la Casita Blanca mai vista pels amants rics o pobres que trobaren entre aquelles parets “Serietat i Discreció”.
A continuació hi ha un recull de fotografies de lo bo millor de la Casita Blanca.
     


dissabte, 19 de març del 2011

Els Josepets de Gràcia

Breu història dels Josepets

L’església dels Josepets l’any 1905
      
El 1586 l’Ordre dels Carmelites Descalços fundaren a la Rambla on avui hi ha el mercat de la Boqueria el seu primer convent a Catalunya. Uns dels benefactors que tingueren foren Josep Dalmau que havia estat conseller de Barcelona i la seva dona Lucrècia Balcells, sobretot després de la mort, entre els anys 1586 i 1596, dels seus 7 fills, enterrats en el convent de la Rambla. Retirat Josep Dalmau a la mort de la seva dona el 1625, decidir fer una donació per fundar un nou convent dels Carmelites Descalços, amb la condició que aquest havia d’estar sota l’advocació de Sant Josep i de Nostra Senyora de Gràcia. Oferint la possibilitat d’habilitar una torre que tenia a Sarrià, però davant de la complexitat i impediments de l’operació, finalment va adquirir a començaments del 1626 la finca anomenada Torre Guinardó propietat de Mariagna Mitjà, a tocar la riera de Vallcarca però en el terme municipal de Sant Vicenç de Sarrià, entre el camí Ral i la riera que baixava del Tibidabo.
La construcció d’aquest nou convent fou confiada a fra Josep de la Concepció, conegut per ésser un excel·lent “tracista” i arquitecte de l’orde que havia construït també els temples de Mataró, Vilanova i la Selva del Camp. Les obres començaren el 1628 i el 1630, el convent que acollia frares novicis, ja estava prou avançat. Des dels seus inicis en l’edifici habilitaren una petita capella per ús de la comunitat. El 1658 col·locaren la primera pedra del nou temple i vint-i-quatre anys després el 1687 acabaren les obres de l’església.
El fet que acollir novicis va donar el diminutiu de Josepets i la virginitat de Maria el lliri blanc sobre fons blau, dos trets fonamentals en la història de Gràcia.

Colles de Sant Medir davant dels Josepets el 1910 
Acabada la construcció de l’església de Josepets, començaren les discrepàncies sobre qui tenia la potestat de fer la seva benedicció. Per una banda hi havia el rector de la parròquia de Sant Gervasi, que argumentant que com el nou temple es trobava en el seu territori volia ser ell el que tuteles la cerimònia de trasllat del Santíssim des de l’antiga capella del convent fins a la nova església i de la seva benedicció i per altra la comunitat carmelitana que defugia de les exigències del rector, fent valdre els privilegis de l’ordre que el permetia fer la seva consagració.
Davant d’aquesta intransigència emparada inclús pel bisbat, els carmelites decidiren fer ús dels seus privilegis i feren la inauguració l’església el 3 d’abril de 1687, tres dies abans de la data assenyalada, sense convidar a les autoritats civils ni parroquials. Per aquesta celebració que va començar a les 8 del matí i es va perllongar fins a les 10 hores, comptaren amb la presència d’un notari i dos testimonis a fi de què donessin fe de la cerimònia. Dues hores després d’aquest acte, arribava al convent un escrit del bisbat prohibint la seva benedicció abans d’hora, com a resposta la comunitat va remetre al bisbe una copia de l’acte notarial de la seva benedicció, a més de fer-ne unes quantes més que repartiren convenientment.
El final del convent és produir en mig d’un convuls segle XIX, quan va haver de patir els estralls de la guerra del francès; la seva supressió durant el trienni lliberal del 1820 al 1823; i finalment la desamortització de Mendizábal, en la que fou subhastat el 3 de gener de 1837 i adjudicat a Llorenç Amigó.

Els Josepets en la dècada dels anys deu del segle XX