Tot recordant les fires de Nadal i Reis a Gràcia

Des d’antuvi les festes de Nadal i Reis han aplegat fires de tota mena arreu de pobles i ciutats, moltes d’elles considerades fires de tardor, ja que l’hivern fa entrada en el cicle festiu el 21 de desembre i durant dècades aquestes van ser molt important, cal recordar que els grans magatzems o espais de venda com el coneixem avui és bastant modern, per tan antigament eren tot un referent. Pel que fa a Gràcia, la vila també va acollir diferents fires de les quals les més populars van ser les que ara recordem.

 Fira de Nadal a la Plaça de la Revolució als any cinquanta

Aquest any, la ciutat acollirà una nova de fira de Nadal a l’estil dels tradicionals mercats nadalencs europeus, amb parades fetes de fusta, decorades amb garlandes i decoració nadalenca. Tot un espectacle que omplirà aquest nou espai de compradors, curiosos i badocs, que durant aquestes festes el visitaran tot cercant l’esperit del Nadal.

Com cada any Barcelona i els seus antics pobles s’omplen de fires de Nadal i Reis amb figures de pesebre, joguines i regals de tota mena per satisfer a la persona més exigent. Unes fires que vénen de lluny amb algunes que s’han mantingut i altres només resten en els records personals dels qui les van viure, com és el cas de Gràcia.

Fira de Nadal a la Plaça de la Revolució als any cinquanta

Pel que fa a la fira de Nadal a la vila, antigament les parades de figures es muntaven esquitxades al voltant dels mercats, més tard es van ubicar, entre el 8 i el 24 de desembre, entorn de la tanca de l’escola que provisionalment va hipotecar la plaça de la Revolució. Una fira en la qual les criatures dels anys cinquanta i seixanta del segle XX convertiren en l’epicentre d’embadocar-se davant d’aquelles peces moltes de les quals elaborades per diferents artesans pessebristes de la vila i reproduïdes en fang. La fira de la vila no era la de la catedral quant a volum, però era una mostra significativa de diversitat i facilitat a l’hora de fer feliç a un nen amb la compra d’un be o un pastor. La fira a banda de les parades de figures també acollia altres de verd.

Fira de Nadal a la Plaça de la Revolució als any cinquanta

Finalment aquesta es va traslladar a la plaça de la Vila de Gràcia, on a poc a poc va anar minvant fins a acabar desapareixent els anys vuitanta.

Respecte a la fira de Reis, es va començar a muntar els anys cinquanta a la plaça del Sol entre el 2 i el 4 de gener. Una fira a l’aire lliure de joguines i llaminadures, a mercè del fred i mal temps que podia fer aquells dies i que finalment els firaires l’acabaren reconduint a dins d’un envelat que es muntava a la plaça del Sol. Aquest fet origina una despesa més gran pels paradistes que per anivellar el pressupost llogaven l’envelat la nit de cap d’any a promotors que celebraven el ball després de les dotze campanades. També en alguna ocasió es van fer activitats complementàries.

 Fira de Reis a la plaça del Sol anys cinquanta

D’aquesta fira cal ressenyar l’incident que va patir el 1963. L’envelat s’havia muntat abans del dia de Nadal de 1962, amb una nova tècnica més moderna per la qual la lona semicircular que el cobria es va canviar per un sostre pla de xapes metàl·liques. Arran de la gran nevada que va patir la ciutat aquell Nadal, el sostre de l’envelat no va aguantar el pes i va acabar cedint. Davant d’aquest imprevist, els organitzadors es veieren obligat un nou envelat a la plaça de la Vila al voltant de la torre del Campanar.

Fira de Reis a la plaça de la Vila l'any 1963

En el pas del temps a la dècada dels vuitanta la fira es va traslladar a la plaça de Diamant, on la joguina gairebé havia desaparegut i el seu lloc l’ocupava l’artesania de tota mena. A la plaça del Diamant i a tocar el carrer d’Astúries, via d’anada i tornada de l’estació del metro de Fontana, la fira va aplegar a molts visitants, i sobretot la nit de Reis que es va convertir en punt de trobada dels graciencs i gracienques, que tot cercant el darrer regal aprofitaven el moment per saludar o conversar amb amics i coneguts, convertint aquest fet gairebé en una tradició.

Malgrat que la fira funcionava perfectament a la plaça del Diamant, aquesta fou traslladada de nou a la plaça del Sol, on a poc a poc va anar perdent pes fins al punt de desaparèixer.

Durant molts anys la fira de Reis també va acollir un Rei o patge Reial que recollia les cartes dels infants de la vila. Una altra funció durant anys, fou la de recollir joguines per les criatures necessitades de la vila.

Fira de Reis a la plaça del Diamant l'any 2004

Malgrat els esforços d’implantar noves fires nadalenques a Gràcia, totes les noves propostes han anat fracassat i aquell esperit de Nadal de les antigues fires només resta en el record de les que les van viure.

Josep Maria Contel

Article publicat a la revista Tot Gràcia núm. 11, Hivern 2019-2020, pàgs. 40-41

La promesa de Josep Vidal i Granés, iniciador de la romeria de Sant Medir

Placa en record de Josep Vidal Granés inaugurada el 3 de març de 1957

(Foto Josep Maria Contel)
  

La festa de Sant Medir que cada any es celebra a Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi, Sants i fa dècades també a Poble Sec, i que és prou coneguda arreu de Barcelona, té el seus orígens en Josep Vidal i Granés, un forner que vivia a Gràcia i tenia el seu negoci a l’edifici que hi ha havia a la cantonada del carrer Gran de Gràcia amb Sant Marc, i que un bon dia va fer una promesa al Sant. Com se li va complir, va iniciar una tradició que avui fa uns 180 anys que se celebra.

Poc o molt s’ha parlat o es parla sobre l’origen de la festa. Se sap per uns o per altres, que estan malalt, Josep Vidal i Granés va prometre al Sant que si es curava, l’any següent aniria en pelegrinatge a l’ermita que hi ha a la serra de Collserola i més concretament en el terme municipal de Sant Cugat, poble on Josep Vidal va passar la infantesa i la joventut. Aquestes fonts imprecises assenyalen també la data de 1830 com l’any que es va fer aquesta primera romeria o visita.

En aquest sentit, Aureli Capmany especulava amb la possibilitat de que la promesa l’hagués fet cercant la protecció del Sant envers un cap carlí, cosa que podia donar a pensar, amb moltes possibilitats, que fos en relació al seu germà gran, Ignasi, que s’havia hagut de refugiar durant la primera guerra Carlina o guerra dels Set Anys, el juliol de1835, al voltant de la Torre Negra, propietat del monestir de Sant Cugat, abans d’enrolar-se a les files carlines. Si féssim cas a aquest plantejament, la festa no hauria començat fins l’any 1836 o 1837.

Ara bé, sent una festa que fa tants anys que se celebra i que ha estat encetada o iniciada per una persona sola, coneguda, i amb la implicació de la seva família, com pot ser que no es tingui clar quina era aquesta promesa i la data de la mateixa? Quin és el misteri que envolta tot això? Remenant papers, llegint per aquí i per allà, al final es van trobant diferents peces que configuren un trencaclosques que ara exposaré.

Aquesta és una hipòtesi del perquè es va fer la promesa i de més o menys quan es va poder fer la primera romeria, basant-me en diferent documentació i en l’anàlisi de fets històrics viscuts en aquest país, per entendre el tot plegat.

Josep Vidal i Granés va néixer el 1803, al barri de Santa Maria del Mar de Barcelona. El 1808, any de l’inici de la guerra del Francès, es va traslladar amb la seva família a Sant Cugat. Se sap que el seu pare treballava a la fleca del monestir i que els seus fills baixaven a Barcelona a aprendre l’ofici de flequer.
Mentre, el 1820, Rafael del Riego feia la proclama lliberal que conduí finalment al rei Ferran VII a jurar, el 9 de març de 1820, la Constitució del 1812, també dita de Cadis, entrant així Espanya en el període que es va conèixer com el Trienni Liberal.
Aquesta acció de Riego i d’altres polítics espanyols per a arraconar l’absolutisme del monarca i avançar cap a un país més modern, no va estar ben vista per a un gran sector de la població del país, sobretot per gent conservadora de molts pobles i de gent ultra conservadora i molt vinculada amb l’església catòlica.
A Espanya, i també a Catalunya, hi va haver molts homes que s’enrolaren en partides armades que s’anomenaran realistes per fer front al govern i enfrontant-se al seu exèrcit. A Catalunya aquestes partides realistes foren expulsades finalment de la Seu d’Urgell, on havien constituït la Regència d’Urgell, el mes de novembre de 1822, per l’exèrcit d’Espoz i Mina, que les va obligar a exiliar-se al sud de França.
Un d’aquest “realistes” fou Josep Vidal i Granés, qui fugi de Sant Cugat el 1822, a l’edat de 19 anys, per integrar-se en una d’aquestes partides, acabant com la resta dels seus companys exiliat a França.
Gairebé paral·lelament aquests fets, Ferran VII demanava, el mateix any 1822, la intervenció de la Santa Aliança, formada per Àustria, Prússia, Rússia i França, en el Congrés de Verona, per retornar Espanya a l’absolutisme que el monarca i les classes més conservadores i inamovibles volien pel país.
Pocs mesos després, el 7 d’abril de 1823, creuaven la frontera i entraven a Espanya els Cent mil fills de Sant Lluís, un exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó duc d’Angulema, format per 60.000 homes de l’exèrcit francès i l’exèrcit de voluntaris realistes format per uns 30.000 homes, dirigits pel general Quesada, el comte d’Espanya i el baró d’Eroles, que acabaren amb el Trienni Lliberal i instauraren de nou l’absolutisme més dur i arcaic, només es va deixar de reinstaurar la Inquisició com volien molts dels voluntaris realistes. El país va entrar aleshores en el que s’ha conegut com la dècada ominosa.
Josep Vidal i Granés formava part d’aquest exèrcit de voluntaris realistes.
Per una orde del 10 de juny de 1823, el voluntaris realistes es convertiren en una milícia, amb l’objectiu de lluitar contra totes les persones lliberals i evitar la creació d’un nou govern constitucional.
Josep Vidal i Granés va servir en aquesta nova milícia en qualitat de soldat a Voluntarios Realistas, Regimiento de Infanteria número 10, essent llicenciat a Vilafranca del Penedès, el 17 de maig de 1825. La llicència absoluta va ser signada pel coronel del regiment d’infanteria 10, Josep de Torres.

  

L'ermita de Sant Medir entre els anys 1910-1915
   

El 21 de març de 1826, Josep Vidal és va casar amb Teresa Roig i Mora, a l’església parroquial de Santa Maria del Pi, anant a viure al carrer Gran número 111, (abans 103) cantonada amb el carrer de Sant Marc, on va obrir un forn.

Mentre la jove parella feia el seu dia a dia a Gràcia, el 1827 va esclatar la guerra dels Malcontents, promoguda pels antics realistes i sectors de la societat més conservadora, que creien que Ferran VII era molt tebi amb els lliberals i que calia donar un cop de timó a la política espanyola, fent-la encara més conservadora i demanant el restabliment de la Inquisició.

40 anys d’un canvi essencial que va rellançar la Festa Major, els ajuntaments democràtics

L’aire fresc dels nous dirigents municipals, sobretot en els anys vuitanta, va assentar les bases per a la coordinació al voltant de la festa d’administracions, empreses privades i entitats locals

    El carrer Puigmartí va guanyar el primer premi el 1981 amb un guarnit sobre el Pol Nord

El passat 3 d’abril es van complir quaranta anys de les primeres eleccions municipals democràtiques, convocades a Espanya després de la dictadura franquista. A la ciutat de Barcelona, els resultats van ser clarament a favor dels partits d’esquerra, sent elegit Narcís Serrà com alcalde de la ciutat i Mercè Sala com a regidora del Districte de Gràcia. Unes designacions que van arribar pocs mesos abans de la Festa Major de 1979, encara que la sessió constitutiva del Districte no es faria fins al 14 de setembre. La festa ja estava preparant-se des de feia mesos i diferents comissions que s’estrenaven aquell any ja havien arrencat com a tals a finals de l’any 1978. La Festa Major de 1979 va aplegar onze carrers i un envelat. Era una festa que progressava tímidament i que amb la bona voluntat del veïnatge de diferents carrers, havia deixat al darrere la cota més baixa de cinc carrers de mitjans de la dècada dels anys setanta.

                              L'alcalde Serra al carrer Martínez de la Rosa el 1981

Els dirigents polítics nouvinguts a la gestió municipal a poc a poc van anar progressant en la radiografia de la ciutat i dels seus habitants. Una feina complicada, però imparable per canviar la manera de fer del nou ajuntament. La ciutat tenia moltes mancances: estructurals, culturals, assistencials, entre altres, que calia corregir. Dins de l’apartat cultural, com un gra de sorra, hi havia la Festa Major de Gràcia. Una festa que estructuralment des de mitjans dels anys seixanta havia patit una certa deixadesa. Malgrat que no s’havia suprimit, es deixava que a poc a poc moris d’inanició, com va passar amb altres festes populars de la ciutat, en moltes ocasions argumentant que els carrers eren per als cotxes i no pas per fer-hi festetes.

Així el nou ajuntament democràtic també tenia un repte amb les festes i en general amb la cultura popular, malgrat que amb l’arribada a l’alcaldia de José María Socias Humbert, el desembre de 1976, algunes coses havien millorat. En aquest sentit, la primera Festa Major de Gràcia, de democràcia plena, va ser la del 1980, amb catorze carrers i un envelat, i amb la sorpresa de vilatans i forasters, de la presència de l’alcalde de Barcelona Narcís Serra pels carrers guarnits de la Vila, saludant el veïnat o compartint taula amb ells. Tota una experiència per a les persones que van viure aquells moments.

Aquell any i els següents, el periple de l’alcalde pels carrers guarnits es va convertir en un nou ritual de la festa. A tots els carrers el volien convidar a qualsevol cosa, tothom el volia saludar, i la família festera estava agraïda que la màxima autoritat de la ciutat els dediqués una estona en mig de la festa gran. Amb el temps i les diferències polítiques, aquella magnificació de l’alcalde ha perdut empenta.

                                           Actuació musical al carrer Verdi el 1981

Una altra de les consideracions que s’ha de tenir en compte d’aquesta primera legislatura municipal 1979-1983 va ser l’aire fresc, sí, l’aire fresc dels nous polítics, com l’aire fresc de la ciutadania. Tothom tenia ganes de fer coses, tothom volia guanyar al carrer i la festa era un bon punt de trobada. En els carrers guarnits hi havia sopars de germanor, jocs de sortija, havaneres, sardanes, balls i moltes ganes de consolidar els projectes de cadascun dels carrers guarnits.

Premsa local, films i entitats

Paral·lelament a les actuacions municipals i de la família festera, en aquest inici de la recuperació de la festa, hi va haver altres elements que van contribuir en la seva consolidació. El primer d’ells va ser la revista Carrer Gran que va aparèixer el 1979, promocionant-la en diferents línies, primer com a premsa local, segon encarregant-se de fer el programa oficial o generant un número extraordinari per aquells dies i tercer organitzant algun ball, mostra gastronòmica o creant el capgròs del Pepitu Campanar. Una feina molt important, la dels periodistes de Carrer Gran, que va servir per donar una visió més cultural i històrica de la festa.

L'alcalde Serra amb la gent de Carrer Gran, Albert Musons i Vicenç Sanclemente

El segon esdeveniment que va influir també en part a la festa va ser el rodatge de la pel·lícula La plaça del Diamant, basada en la novella de Mercè Rodoreda, dirigida per Francesc Betriu i interpretada entre altres per Sílvia Munt i Lluís Homar. Un film que va convertir la Vila en un gran plató cinematogràfic entre els mesos de juny i setembre de 1981, en el qual es va muntar a la plaça del Diamant un envelat i es van guarnir també dos carrers, per recrear l’ambient de la festa major que descriu la història. Una producció en la qual van participar molta gent de Gràcia, sobretot en les escenes de la Festa Major i que també va oferir una visió molt positiva de la festa tant a la família festera com al veïnatge en general.

El tercer va ser les diferents entitats culturals que a redós de l’Associació de Veïns van sorgir com l’Anella, Serveis Creatius; Gràcia Jocs i Rialles, entre altres entitats, grups o l’Ateneu Llibertari de Gràcia, que van generar un gran revulsiu a l’hora de plantejar noves propostes culturals.

Premis, consums i SGAE

Dins d’aquest panorama, l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Gràcia van apostar per fer costat a les festes populars -entre elles a la Festa Major de Gràcia-, amb canvis com anul·lar els premis en metàl·lic dels carrers guanyadors per revertir aquests diners en una subvenció d’igual quantia per a cadascun dels carrers o també fer-se càrrec dels consums elèctrics dels carrers guarnits. També es va establir un acord amb la Societat General d’Autors pel qual l’Ajuntament es feia càrrec del pagament dels drets d’autor de totes les festes majors de la ciutat i es lliurava els carrers guarnits d’aquesta càrrega econòmica. Evidentment l’Ajuntament va començar a primar totes les activitats que se celebraven en la via pública, relegant al cotxe a un element secundari, tot al contrari de la visió franquista que havia avalat el consistori durant uns quants anys.

Quant a Gràcia, les noves autoritats municipal van decidir convocar a començaments de l’any 1981, un concurs per construir una parella de gegants i un drac. Finalment la guanyadora del projecte dels gegants va ser l’Àngels Jutglar, mentre que el del drac, va recaure en el projecte de Néstor Pellicer. El 15 d’agost de 1982, al matí, es van estrenar els nous gegants i el drac. El 1985 es van batejar els gegants de la Vila com Pau i Llibertat, noms escollits pels infants de les escoles de la Vila. Paral·lelament a Gràcia van sorgir altres grups de cultura, com la Colla Vella de Diables, els Bastoners de Gràcia i la Diabòlica de Gràcia, que van començar a donar una altra dimensió a la festa.

En el marc d’aquest creixement qualitatiu, el 1987 el nombre de carrers va arribar fins a vint-i-set guarnits, un curt espai de temps en el qual la federació de carrers va estar presidida per Joan Simó, Jordi Ruiz i Manuel Molinas, mentre que els responsables del Districte van ser Mercè Sala, Francesca Masgoret i Xavier Valls.

El regidor Xavier Valls en el berenar infantil del carrer Verdi de Dalt el 1981

De les diferents regidores i regidors de les dues primeres legislatures, 1979-1983 i 1983-1987, cal citar la feina feta pel regidor Valls, que va impulsar la festa des de tots els àmbits, com instaurar el 1986 la samarreta de la festa amb l’eslògan Gràcia Divina, a través de la venda de la qual els carrers disposaven d’una nova font de finançament. Valls també va posar en marxa el 1986 un petit carrilet que voltava pels diferents carrers guarnits o va instaurar el pregó de la festa el 1986 amb Sílvia Munt o va recuperar el 1987 la tradició de l’envelat a la Vila, instal·lant un envelat tradicional d’antenes a la plaça de la Revolució que es va convertir en una gran sala de festa, en la qual es va celebrar el pregó de Rudy Ventura, el repartiment de premis de concurs de carrers guarnits, diferents balls i una vetllada de lluita lliure. Però l’envelat només va durar un any.

Ara, vist en perspectiva, aquests primers anys de l’ajuntament democràtic de la ciutat de Barcelona i la seva vinculació amb la Festa Major de Gràcia, es pot extreure en conclusió que va ser un binomi essencial per al desenvolupament de la festa i va assentar les bases per a la incorporació d’altres administracions i empreses privades.

Text i fotos Josep Maria Contel 

Article publicat a l’Independent de Gràcia, núm. 766, 2 d’agost de 2019, pàgs. 18-19

La Fonda dels Ninots de Gran de Gràcia

A mesura que el carrer Gran de Gràcia va anar guanyant importància en el segle XIX, en el seu traçat es varen instal·lar diferents fondes, restaurants o cases de menjar. Una d’aquestes va ser la fonda de la Unión, ubicada en el núm. 32 on avui hi ha el restaurant Frec Co. Un negoci familiar que durant anys en casar-se amb la filla del seu propietari, va regentar Lluís Barrillón i Polina.

Menjador de la fonda Unión

Un costum d’aquella època entre les fondes, era la d’exhibir com a reclam en els seus aparadors els plats del dia. A la fonda Unión, aquesta feina de fer cada dia els aparadors, fou encarregada a Lluís Barrillón. Un treball repetitiu i sense gaires complicacions, ja que al final, del que es tractava era de substituir uns plats per altres i poca cosa més.

El nan ¡Cu-Cut!

Un temps després, d’anar fent aquesta feina, un bon dia se li va ocórrer fer un cap de burro amb un pebrot, una figura que va acabar col·locant en un dels aparadors. I aquest va ser punt d’inici d’una tradició popular de fer petites obres d’art sobretot amb productes d’alimentació, que va començar el 1896 i va durar fins al 1919, quan l’edifici que acollia la fonda fou enderrocat.

Unes construccions fetes curosament amb tota mena de verdures i altres elements propis de la fonda, com: els pebrots, les mongetes tendres, les patates, els moniatos, les albergínies, el bròquil, les pastanagues, els enciams, les escaroles, les cols, els naps, les carxofes, les panotxes de blat de moro, etc. i que en el moment de donar forma als personatges Barrillón les realitzava amb una precisió rellotgera.

Les caramelles

Construccions efímeres que abraçaren tota mena de personatges de l’època, populars, polítics, prohoms, etc. com: Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà o Alberto Llanas; la dona de la bola de les mosques, el tío cadiraire, en Lluís de la sopa, la Monyos, en Girona pobre, el Moro de la Rambla, etc. -personatges populars de l’època-. Així com recreant diferents festes tradicionals, com: les caramelles, les colles de Sant Medir, els entremesos de la processó del Corpus, Don Juan Tenorio, o diferents actualitats, com una reproducció del funicular del Tibidabo, construït detalladament o altres com el Parc Güell, un envelat, el teatre del Bosc, la plaça de Catalunya segons el projecte ornamental d’en Padró, un banquet al Palau de Belles Arts en honor del mestre Guimerà, entre altres escenes festives o quotidianes.

Un costum el d’exposar aquests ninots, que va acabar donant a l’establiment el nom popular de “Fonda dels Ninots”, i que a banda d’aplegar durant anys a centenars de persones davant dels seus aparadors, la premsa d’aquells anys també es va fer ressò d’aquesta activitat, com ho recull el següent text:

El Mont Calvari

“Coneixíam la esculptura en barro,en bronzo, en marbre, mes may podiam pensar en la esculptura culinaria, perque’s pot ser musich-poeta com en Wagner y dibuixant-poeta com era l’Apeles Mestres, mes cuiner-esculptor com és en Barillón de Gracia, no ho podíam imaginar may y a fe que li passa al inrevés den Benlliure, donchs aixís com aquet fa esculpturas de bronzo que semblan de crocant, el nostre cuiner las fa de crocant y demés substancias alimenticias y tenen més cos y més vida que las monas de Pascua de la eminencia esculptórica de R. O.”

Publicat sota el títol “Un artista suculent” en el número 169 de la revista ¡Cu-Cut! del 23 de març de 1905, que va dedicar-li gairebé tota la pàgina 182 i a més a més, cinc fotografies.

 Lluís Barrillón i Polina

Lluís Barrillón i Polina, va nàixer el 9 de maig de 1875, a la casa núm. 4 del carrer de les Xemeneies, de Gràcia -avui carrer de Santa Eugènia, on els seus pares regentaven una espardenyeria. Als setze anys, va voler provar fortuna lluny del negoci familiar encaminant les seves passes cap al món de l’hostaleria, entrant a treballar a la fonda “del Geperut”, ubicada en un dels xamfrans de la cruïlla dels carrers de València amb el de Girona.

Després d’un parell d’anys de treballar en aquesta fonda, va entrar a treballar com a mosso a la fonda de la Unión, on més tard va entrar en relacions amb la filla dels propietaris amb la que es va casar, esdevenint finalment el propietari de la fonda.

 

Josep Maria Contel - Fotofografia Fons Barrillón

Article publicat a la revista Tot Gràcia núm. 6 de primavera 2018 pàgs. 42-43

El Centre plató de cinema

D’ençà que el cinema va sortir al carrer, per a rodar algunes de les seves pel·lícules en escenaris naturals com, carrers, places o qualsevol edifici que li fos de certa utilitat, la vila de Gràcia ha estat sovint un plató improvisat per a rodar molts films. Un dels indrets de la vila que ha estat escollit en tres ocasions com a plató, ha estat el Centre Moral, on s’han rodat diferents seqüències de les pel·lícules: Biotàxia, El vicari d’Olot i Ombres paral·leles.

                         José María Blanco al pati de butaques del teatre del Centre

La primera, Biotaxia, datada com any de producció el 1967, fou un film dirigit pel realitzador d’origen portuguès José María Nunes, una petita joia de la denominada Escola de Cinema de Barcelona i interpretada per la Núria Espert i el José María Blanco, entre d’altres.

La història, definida en el mateix film com: “Rodada en la Barcelona de Gaudi” i “Intento de análisis para clasificar a un ser viviente” s’emmarca dins del cinema experimental per narrar en clau dramàtica els records d’una dona, actriu, que lluita entre els records i la recerca d’un amor perdut. Rodada en blanc i negre utilitza com a complement narratiu diferents escenaris modernistes la majoria de Gaudi, com la Pedrera, el Park Güell o la Sagrada Família, incorporant també una seqüència d’uns 6 minuts, entre el minut 18.16 i el 24.20 aproximadament rodada en el patí de butaques del Centre, amb vista a l’escenari i també sobre les butaques on els seus protagonistes, Núria Espert i el José María Blanco, mantenen una de les reflexions més importants del film.

Rodatge a la sala de teatre del Centre

José María Blanco i Núria Espert

La segona, El vicari d’Olot, porta data de producció de 1980-81. Dirigida per Ventura Pons, aquest va escollir la sala de teatre del Centre per rodar la darrera seqüència del film. Una pel·lícula de les denominades de la “transició” estrenada en català i castellà, què afronta les relacions de l’església catòlica davant de l’aperturisme del moment, amb una història que ens trasllada a un petit poble de Catalunya, en el qual s’han de celebrar unes jornades sobre religió i sexe, que divideixen a la població. Amb els embolics i malentesos de l’època, aquesta comèdia arriba a la seva seqüència final, uns cinc minuts entre l’1.29.45 i l’1.34.10, rodada a la sala de teatre del Centre amb la presència d’Enric Majo, Marina Rossell, Núria Feliu, Fernando Guillén, Mary Santpere, Anna Lizaran, Rosa Maria Sardà, Joaquim Cardona, Pere Tàpias, Joan Monleón, Joan Borras, i Rosa Novell entre altres actors i actrius que configuren aquesta història coral.

Decorat del film Ombres paral·leles 

La tercera, Ombres paral·leles, amb data de producció del 1993 i dirigida per Gerardo Gormezano, és de les tres la que més seqüències es van rodar al Centre, sobre 29 minuts dels 88 minuts que té de durada el film. Gairebé una tercera part d’aquest es va rodar entre el patí de butaques, convertit en un café teatre, l’escenari, el subsòl de la caixa escènica i els camerinos. Tot plegat per donar forma a la història de dos germans siamesos, Cástor i Pólux que escàpols d’un hospital, acaben unint-se a un circ de “Freaks” -a l’estil de “La parada de los monstruos” dirigida per Tod Browning el 1932- en el qual desenvolupen tota mena de malabars mentre lluiten per l’amor de l’equilibrista, mentre són cobdiciats per tota mena de dones. Una cinta fantàstica amb tocs dramàtics, que malauradament no va tenir l’èxit desitjat.

Una producció que va transformar la sala de teatre per complet i que va acollir actors com, els germans Pío i Miguel Fernández, Pep Munné, Enric Arredondo, Jordi Dauder i l’actriu Emma Suárez entre altres actors i actrius amb paper rellevant.

Tres rodatges que per molts graciencs i gracienques han passat desapercebuts i que ara amb motiu del 150è aniversari de la seva fundació, és bo recordar i reivindicar.

Josep Maria Contel

Article publicat a la revista Or i Flama núm 111 gener 2019 del Centre Moral, pàgs. 30-31

Dietari de La Revolta de les Quintes de 1870, 150 anys després

Així es va rebel·lar Gràcia, amb les dones al capdavant, contra la crida a lleves de l’exèrcit l’abril del 1870

Gravat amb l'escena del primer dia de la revolta a la plaça de la Vila

Tot just aquest 3 d’abril fa 150 anys, a l’Ajuntament de Gràcia, a la plaça de la Vila, s’havia de fer el sorteig d’una nova quinta. Aquell diumenge al matí s’havien d’escollir 46 joves d’entre els 175 que configuraven la lleva per nodrir l’exèrcit. Malgrat estar tot previst per celebrar l’odiat sorteig, el fort rebuig popular ho va impedir i els fets d’aquells dies han passat a la història com La Revolta de les Quintes.
L’endemà d’aquell primer dia de revolta, dilluns 4, una gran quantitat de persones, majoritàriament dones -seguint el que s’havia fet a Sants- van marxar cap a la cap a Casa de la Vila tot reclamant l’abolició de les quintes. Arribades a la plaça, un grup de dones van entrar a l’Ajuntament i van llançar pel balcó tots els papers i el mobiliari que va acabar en una foguera encesa, tot això mentre una altra dona no deixava de tocar a sometent amb la campana de la torre.
Davant d’aquesta situació l’alcalde Josep Fabra, pare de Pompeu Fabra, va demanar a Francesc Derch -líder dels revoltats i últim alcalde de Gràcia- la seva intervenció per tranquillitzar la insurrecció, una empresa que gairebé el porta a la foguera. Derch va aconseguir imposar un mínim d’ordre i va convocar tots els que volguessin lluitar al peu de l’arbre de la Llibertat a la plaça del Sol. Mentre seguia sonant el toc de sometent, la crida va aplegar uns 60 homes mal armats, els quals van designar Derch cap de les operacions. Una de les primeres tasques va ser la d’aixecar barricades a les entrades de Gràcia i rebutjar un atac dels Voluntaris de la Llibertat de Barcelona al camp d’en Vidalet, a tocar la Travessera de Gràcia.

Gravat amb l'escena del primer dia de la revolta a la plaça de la Vila

El dimarts 5 els veïns de Gràcia es van despertar amb els trets de canó que l’artilleria emplaçada al passeig de Gràcia amb el carrer de Provença disparava sobre la Vila i sobretot contra la torre del rellotge, que seguia tocant a sometent. Aquell dia van caure sobre el municipi més de 800 projectils, mentre que al migdia, arribats de Sant Martí de Provençals, van arribar un grup d’uns 150 homes mal armats, que en ser considerats no necessaris van tornar al seu poble.
El dimecres dia 6, amb el so de fons de la campana tocant a sometent, va continuar el setge de Gràcia. Aquell dia va estar marcat per una pluja torrencial i pel foc continuat dels fusells i canons que van disparar més de 1.000 projectils sobre un poble i unes barricades defensades només per un centenar d’homes armats.
El dijous 7, a trenc d’alba, el foc es tornà més intens i poc després l’exèrcit, comandat pel capità general de Catalunya, Eugenio Gaminde, va intentar assaltar per dues vegades les barricades que hi havia al final del passeig de Gràcia amb el carrer Gran. Rebutjats els atacants, aquests van haver de cercar refugi al parc dels Camps Elisis, al passeig de Gràcia, i jardins propers. A primeres hores de la tarda, en un intent per acabar el conflicte, hi va haver una negociació que no va reeixir, en tancar-se en banda la gent de Gràcia, tot exigint del govern l’abolició de les quintes. En aquesta jornada l’exèrcit es va reforçar amb 5.000 homes ben armats, 20 canons de gran calibre i 40 de muntanya.
El divendres 8, mentre continuava el toc de sometent i moltes famílies atemorides i cansades dels bombardejos fugien cap a Vallvidrera i altres llocs, la moral dels defensors de la Vila, amb poca munició i esgotats per quatre dies de vigília, ja afluixava.
Finalment, la matinada del dissabte 9 es va endurir el foc d’artiller contra les defenses gracienques i es va produir tot seguit una gran ofensiva de l’exèrcit. Després de tres quarts d’hora d’enfrontaments, els darrers 150 defensors es van retirar fins al turó del Coll -actual Creueta del Coll- des d’on cadascun va prendre una direcció diferent. 

Gravat amb un grup de revoltats detinguts sortint de Gràcia

Unes hores després, cap a les 6 del matí, l’exèrcit entrava a Gràcia, obligant els veïns i veïnes a obrir totes les portes o esbotzant les que continuaven tancades, saquejant cases i botigues, assassinant o afusellant presumptes insurrectes. L’assalt va ocasionar com a mínim la mort de 27 persones, a banda dels detinguts i de totes les cases destruïdes o malmeses pels impactes dels canons. El sorteig de lleves es va fer el 23 d'abril.

Josep Maria Contel

Article publicat a l'Independent de Gràcia núm. 795 del 3 d'abril de 2020 pàg. 12

Francesc Derch i Alió apunts biogràfics

        

Francesc Derch i Alió, lider de la Revolta de les Quintes de 1870 i darrer alcalde de la Gràcia Independent, en el darrers anys de la seva vida també fou el màxim responsable de la Creu Roja Gracienca creada l’any 1893. En el camp professional va regentar una botiga com a sabater ubicada al carrer Sant Domènec, 6, i entre altre coses va crear a Gràcia el 1874 el diari setmanal “El Centinela”.
Al llarg de la seva vida va ser un activista incasable, però també contestat per un part de la societat civil, sobretot quan va ser alcalde i quan va acceptar el títol de “Caballero de la Real y distinguida Orden de Carlos III”.
D’entre els llegats que ens ha deixat en Francesc Derch i Alió hi ha la valiosa publicació “La Contribución de Sangre” que recull el dietari que en Derch va escriure durant els fets de la Revolta de les Quintes, els diferents exemplars d’“El Centinela” que va publicar i un excel•lent recull de premsa iniciat pel seu fill Francesc Derch Marsal.

          

     
Biografia bàsica
Francesc Derch i Alió, va nàixer a la ciutat de Lleida, el 12 d’octubre de 1838.
Considerant-se orfe de pare i mare, el 1852 es va traslladar a Barcelona, per tal de cercar un mitjà decorós en el camp professional per guanyar-se la subsistència.
En una data imprecisa es va casar amb la senyora Josefa Marsal Pons, natural també de Lleida. I quan en Drech tenia uns 27 anys, entre 1864 i 1865 va nàixer el seu fill Francesc Derch Marsal.
L’any 1868 poc després de la Revolució de Setembre, en la que el general Prim va fer fora a la reina d’Espanya Isabel II, al crear-se la companyia dels Voluntaris de la Llibertat de la vila Gràcia, en Francesc Derch s’incorporà amb el grau de capità.
L’abril de 1870 va encapçalar el moviment insurreccional contra les quintes a la vila de Gràcia. D’aquest fet poc temps després va ser indultat pel Govern.
El març de 1873 va ser nomenat capità de la quarta companyia del segon batalló de guies de la Diputació provincial de Barcelona, comandat pel Xic de la Barraqueta, càrrec que va desenvolupar en campanya fins el mes de novembre d’aquell mateix any, moment el qual es dissolgueren aquells batallons.
El 1874 va ser propietari i director del diari setmanal que es va publicar a Gràcia amb el títol de “El Centinela”, dedicat a temes de la vila.
El 1876 va ser nomenat president del “Fomento Graciense” càrrec que va exercir fins l’any 1884. Aquesta associació tenia per objecte fomentar els interessos de Gràcia, prodigant la instrucció en als adults de les classes obreres, amb els cursos acadèmics corresponents d’ensenyança elemental, dibuix, diferents idiomes, càlcul mercantil, teneduria de llibres, etc.
El 1880, va ser elegit president del “Centro Mutuo de Agremiados de Gracia” càrrec que va exercir durant dos anys.
El 1879, va nomenat membre de la comissió executiva de la “Junta de Auxilios a las Classes Obreras” creada a Gràcia. Cessant una vegada s’havien complert les necessitats que havien motivat la seva creació.
El 1881, va ser elegit regidor, formant part de l’Ajuntament de Gràcia fins el 1885, quan va tornar a ser elegit i designat com a Síndic d’aquesta corporació i Tinent d’Alcalde, càrrec que va exercir fins el 31 de desembre de 1889, moment en el qual no va poder tornar a ser reelegit en virtut de la llei Mellado.
El 1884, va ser anomenat membre de la Comissió Executiva dels pobles de les Afores de Barcelona que va fer la defensa d’aquests contra l’agregació a la Capital, comissió que va passar a “la Corte”  Madrid a gestionar davant del Govern que no fossin agregats aquests pobles, obtenint la resolució favorable del expedient.
El 1893 va ser reelegit per tercera vegada regidor, exercint successivament el càrrec de primer Tinent d’Alcalde i President de la Comissió de Governació del municipi de Gràcia, així com el d’Alcalde accidental, quedant definitivament elegit per ocupar aquest càrrec el 7 d’octubre de 1896.
Va ser president dels centres més importants de la vila i soci de nombroses entitats, com: “la Sociedad Económica Graciense de Amigos del País”, corresponsal de la “Económica” de Santa Cruz de la Palma, soci numerari de “El Ateneo Graciense”, President de la “Junta de Auxilios a las familias de los reservistas que luchan en Cuba por la defensa de la patria”, President de la Comissió de Districte de la Creu Roja de Gràcia i Subdelegat de l’Assemblea Suprema d’aquest institut.
L’abril de 1987 va signar el projecte d’anexió de Gràcia a Barcelona.
Durant els darrers anys de la seva vida va exercir com a president de la Creu Roja de Gràcia, càrrec que va deixar d’exercir per malaltia tres mesos abans de la seva mort.
El 25 de juny de 1909 moria al carrer Claris 27, i era enterrat al cementiri de Sant Gervasi el dia 26 de juny.
L’acurada organització de la Creu Roja de Gràcia feta per en Derch, va permetre un mes després a finals del mes de juliol de 1909, una excel•lent actuació en els fets de la Setmana Tràgica.

      

        

Josep Maria contel