Història del cinema "Bailén, Texas, Lauren Gràcia i Texas cinemes"

Bailén, Texas, Lauren Gràcia i Texas cinemes, un espai de cinema

Ubicat a la cantonada dels carrers Igualada amb Bailèn i més concretament a Bailèn 205, hi ha el Texas cinemes. Un espai cinematogràfic amb més cent anys d’història, al llarg dels quals ha tingut diferents noms: Bailén, Texas, Lauren Gràcia i de nou Texas cinemes, essent l’etapa del Texas la que més va marcar aquesta sala.

Capbussant-nos en el passat, trobem que en aquest lloc, a finals de l’any 1908 i establerta en un cobert -segurament seria una estructura senzilla, però en un interior sòlid com podrem veure quan parlem del cinema Bailén- hi havia la Societat d’Esbarjo La Walquiria.

Interior de la sala del cinema Bailén, en una data imprecisa. (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)

Cinema Bailén

Inaugurat amb data no precisa, però que alguns autors la situen sobre l’any 1911, el cinema Bailén tingué dues etapes prou marcades. La primera, entre l’any 1911 i el 1933, quan la sala estava ubicada en l’esmentat cobert i la segona, entre mitjans dels anys trenta i l’any 1947, quan es reobrí com a Texas.

El cinema Bailén tenia una capacitat de 550 localitats i la premsa de l’època el va definir com un cobertizo para exhibiciones cinematográficas. L’any 1916 era propietat de Francisco Pérez, el qual era col·laborador de la revista de cinema Arte y Cinematografía, publicació que en el seu número del 15 d’abril de 1916, definia l’espai així: Hemos tenido el gusto de visitar el cine Bailén, cuya dirección y propiedad corresponden a nuestro querido amigo Francisco Pérez. El salón es una verdadera monada; limpio, cómodo y confortable. Las obras de decoración han estado a cargo del joven Julio Codda, pintor escenógrafo italiano que ha hecho notables decorados de la casa Itala, de Turin. Després d’uns alts i baixos en la programació, l’any 1928 la sala va anar a parar a mans de l’empresari d’exhibició cinematogràfica Francesc Benages, que explotava també el cinema Delicias i que amb el temps ho va fer també amb el Rovira i el Mundial.

Arribats a l’any 1934, el propietari del cobert, Jaume Payas i Rovira, va decidir enderrocar-lo i bastir un nou edifici entre els carrers de Monistrol i Igualada amb façana al de Bailèn i que compren els números 201, 203, 205. Demanat el permís el 8 de setembre de 1934, en el solar resultant l’arquitecte Lluís Matoses va aixecar un nou edifici amb planta baixa, entresòl i cinc pisos, un bloc compacte amb tres escales de veïns. L’accés a la sala de cinema es va obrir a la botiga de la cantonada amb el carrer Igualada, perquè la sala està ubicada en una peça paral·lela al carrer Igualada, adossada darrere de l’edifici del carrer Bailèn.

Inauguració d’un menjador infantil en el local de cinema Bailén durant la Guerra Civil. (La Vanguardia, 10 de juliol de 1938)

Bastit el nou edifici, el cinema va tornar a obrir les seves portes a finals de juny de 1935, però aquesta nova etapa va durar ben poc, dos anys després, el 1938, en plena Guerra Civil, a començament del mes de juliol, fou inaugurat en aquest local, cedit per la Comissió Interventora d’Espectacles Públics, el segon menjador infantil de la ciutat, apadrinat pel Cos de Carrabiners, Bases C.O.I. i amb una capacitat per acollir diàriament 2.000 nens, els quals podien dinar al preu d’una pesseta i on els orfes i fills de vídua de guerra podien menjar gratuïtament. A l’acte d’inauguració assistí una representació del Cos de Carrabiners i la seva corresponent banda de música. Acabada la guerra, el mes de febrer de 1939, els serveis d’Auxilio Social traslladaren a aquest local el menjador que ells també havien habilitat al cinema Verdi.

Cinema Texas

En plena postguerra i desmantellat el menjador, un nou empresari es féu càrrec del cinema, José Lecumberri de la Fuente, el qual el reformà totalment, dotant-lo de perfectes aparells sonors, amb una lluminosa pantalla i unes ben cuidades instal·lacions acústiques. Segons la descripció de la premsa del moment, el local era de visibilitat correcta, depurat bon gust, concepte funcionalista, còmode i higiènic. Però segurament el que no citava la publicitat com un avantatge era el seu nom, Texas, record segurament dels mítics films de l’oest, que amb el temps va fer forat en la societat gracienca.

La sala de cinema del Texas abans del seu tancament. (Foto JMC)

El nou cinema, amb una capacitat de 660 localitats, 110 més que el seu antecessor, va obrir les portes l’11 de setembre de 1947, coincidint amb el cinema Principal de Gràcia, que es va obrir dos dies després, el 13 de setembre. Però el que havia de ser una obertura festiva, es convertí en un acte benèfic en pro dels damnificats de Cadis. Una tragèdia que és produir el 18 d’agost de 1947, quan explotaren diferents càrregues i mines subaquàtiques a les drassanes de la base submarina de l’Armada i que, a banda de molts desperfectes, ocasionaren més de dos-cents morts i centenars de desapareguts. Així doncs, en aquells anys grisos del franquisme, una part d’aquella inauguració va servir d’acte solidari amb aquella ciutat andalusa.

Cinc anys després, el 1952, amb un cinema en plena decadència, José Lecumberri de la Fuente, es va associar amb l’empresari Jaume Creixell Montserrat per tal de tirar el cinema endavant, però la societat no va reeixir i es va trencar al cap de pocs mesos. A principi de l’any 1953, Jaume Creixell Montserrat, erigit en nou propietari del cinema, va col·locar al capdavant d’aquest al seu fill Carles Creixell Cos.

Els Creixell no escatimaren esforços per tal de revitalitzar el cinema. Una de les primeres coses fou tornar a modernitzar la sala, a més de treballar molt acuradament la programació, amb reposicions importants, que amb el pas dels mesos tornaren la confiança de molts graciencs, que el tingueren com a cinema de referència. Una d’aquestes reposicions fou la de Los crímenes del Museo de Cera en 3-D, el 1954, pocs mesos després de la seva estrena al cine Tívoli. Carles Creixell Cos, va gestionar el cinema Texas fins al mes d’abril de 1975, quan se’n va fer càrrec José Maria Marín Echenagusia.

La sala de cinema del Texas abans del seu tancament. (Foto JMC)

Amb el pas dels anys el cinema Texas va esdevenir tot un referent per una gran part de Gràcia, era una sala familiar molt concorreguda per famílies senceres, que en moltes ocasions anaven al cinema amb el cistellet on duien el sopar. Hi feien programacions dites de pel·lícules blanques, o sigui, aptes per a tots els públics. En la dècada dels seixanta el cinema anunciava la seva programació setmanal a través d’uns petits cartells als quals s’enganxava un programa de mà de la pel·lícula que tenia més tirada i que es penjaven en les diferents botigues de Gràcia. Com a compensació, els botiguers eren obsequiats amb un val descompte per dues entrades d’aquella mateixa setmana. Finalment alguns botiguers regalaven aquests vals a veïns o clients, que eren els que gaudien de l'oferta. A tall de curiositat, en aquesta dècada treballava com a taquillera del cinema, l’àvia de la directora gracienca Isabel Coixet, la qual comentava en una entrevista que amb set anys, de vegades l'acompanyava al cinema Texas, ja que volia conèixer aquell lloc màgic.

La cabina de projecció del Texas pocs mesos abans de la seva desaparició. (Foto JMC)

Com altres cinemes de la ciutat, el Texas també va patir les crisis generades per l’aparició de la televisió, el vídeo, etc., però a diferència d’altres sales de Gràcia, va aguantar estoicament com a sala de reestrena amb dues pel·lícules i el No-Do i, ja en temps de la democràcia, la projecció de les dues pel·lícules. Amb l’aparició del vídeo i la seva massiva comercialització a mitjans dels anys vuitanta, la funció dels cinemes de reestrena va desaparèixer i les sales tancaven o es reconvertien amb alguna especialitat, com ho va fer el cinema Verdi. Malgrat això el Texas seguia resistint. Finalment Antonio Llorens cap visible de Lauren Films, es va quedar amb el cinema amb la intenció de fer-hi un multicinema.

Ja en mans de Lauren Films, el Texas va seguir programant durant un temps, a l’espera de conèixer el dia fatídic de la seva mort. Finalment es va anunciar la data de la darrera sessió del vell cinema, el diumenge 9 de juliol de 1995. Molts nostàlgics passaren aquella setmana pel cinema. Havien passat molts anys des de la seva darrera posada a punt, però la sala resistia i molta gent de Gràcia volia donar-li el seu adéu.

Empleats, amics i veïns en la festa de comiat del Texas, el 9 de juliol de 1995. (Foto JMC)

Entre totes aquestes accions d’acomiadament, la més important fou l’organitzada per gent propera al cinema, empleats, amics, alguns veïns, gent molt propera que aquella nit en acabar la sessió de cinema van prendre un got de cava, mentre les cartelleres despullades anunciaven el seu fi imminent. La celebració d’aquell vespre fou entranyable, històrica, amb fotos incloses de local i una de família de tots els presents, fou com un somni al despertar del qual ja no hi havia cinema i en el record dels presents queda aquella darrera nit, guardada com un bé preuat, immortalitzada en una imatge, com moltes que diferents fotògrafs prengueren en els darrers temps per immortalitzar el Texas un cinema de barri, un supervivent d’una espècie o d’una manera d’oci que només resta en la memòria de la gent amb més edat.

El local, reconvertit en el multicinemes Lauren Gràcia, el 28 de juliol de 1996, l’endemà de la seva inauguració. (Foto JMC)

Cinemes Lauren Gràcia

Poc temps després s’enderrocava la sala de cinema i en aquell espai s’hi construïen quatre noves sales, més còmodes i dotades amb els equips més moderns, segurament es perdia l’espectacularitat de la pantalla gran, però en canvi l’empresari guanyava en competitivitat, doncs quadruplicava l’oferta de cinema amb el mateix personal i duien el cinema d’estrena al bell mig de Gràcia. Acabades les obres, el nou cinema Lauren Gràcia obria les portes el 27 de juliol de 1996, amb la següent distribució: sala 1, 222 localitats; sala 2, 124 localitats; sala 3, 194 localitats; sala 4, 110 localitats, total 650 localitats deu menys de les que tenia quan era Texas. Des de la seva obertura com a multisales, el cinema i la indústria cinematogràfica van canviar molt, sobretot amb l’aparició de la imatge digital, que afectava tant a les sales de cinema, com a la seva projecció, a més a més de patir diferents problemes estructurals pel que feia a l’empresa  també a la crisi que va viure el país, van desembocar que finalment el Lauren Gràcia tanques les seves portes el 22 d’agost de 2013.

Presentació de les noves sales el 16 de setembre de 2014

Texas cinemes

I quan tot donava a pensar que el vell cinema es convertiria en una superfície comercial, sorgir la notícia de què Ventura Pons, amb el Ricard Almazan i altres persones, posaven les bases per reobrir de nou el cinema, això si recuperant l’esperit aquell que durant dècades va esgrimir el Texas.

Presentació de les noves sales el 16 de setembre de 2014

A l’hora de reformular la tipologia del cinema, tornaren a apostar per les pel·lícules de reestrena, aquelles que per quota de pantalla cauen molt aviat de les sales d’estrena i que malauradament moltes persones es queden sense poder-les veure en una sala de cinema.

I una altra de les coses importants d’aquest projecte, segons els seus gestors, fou una nova política de preus ajustada als moments que s’estaven vivint. Amb una entrada de 3 euros, mentre que de dilluns a dijous, els jubilats, pensionistes o membres de diferents entitats podien anar al cinema per 2 o 2,50 euros. El nou Texas cinemes va obrir les portes 17 de setembre de 2014.

Josep Maria Contel

Article inicial publicat a la revista dels comerciants de Gràcia i reformulat el 2020

Apunts del traçat de l’antiga carretera de Ribes dins de la ciutat

Malgrat no ser una història de Gràcia, el traçat d’aquesta via pel bell mig de la ciutat fins al coll de Finestrelles, és un punt d’interès també per la gent de Gràcia doncs en aquest punt era on també confluïa la travessera a la seva sortida per Montcada, així ens trobem en dues vies de comunicació que creuaven el Pla de Barcelona. A través de la ciutat per la banda Llobregat el camí entre l’Hospitalet i el portal de Sant Antoni, mentre que per la banda Besòs el camí entre el portal de Santa Clara i el coll de Finestrelles. I creuant el pla per dalt la travessera entre l’Hospitalet i el coll de Finestrelles.

La plaça de Sant Agustí Vell, d’on sortien molts traginers que feien servir la carretera de Ribes. (Foto: Arxiu JMC)

(I) Una de les principals vies de comunicació de la ciutat ha estat, des de fa segles, la que uneix Barcelona amb la plana de Vic i els Pirineus. Aquesta via ha estat coneguda com a carretera de Ribes, després la Nacional 152 i ara, en gran part, és la C17 i, en alguns trams urbans, és l’actual carrer de Ribes. És una via que arrencava a tocar del portal de Santa Clara de les muralles, seguia pel mig dels camps fins a arribar al Clot, continuava cap a Sant Andreu i, quan arribava al turó de la Trinitat, lloc anomenat també la “quinta forca”, creuava la serra de Collserola, pel coll de Finestrelles, i després anava fins a la torre del Baró, on entrava a Montcada.

Del començament d’aquest camí, la Guía General de Barcelona, de Manuel Saurí, de 1849, en feia la següent referència: “El portal Nou, anomenat així perquè es va construir després de la caiguda de Barcelona el 1714, després d'haver-se enderrocat el de Santa Clara. En sortir i a la dreta hi ha la carretera de la Marina fins a França i a l’esquerra una altra, que va cap al Vallès, la plana de Vic i l’alta muntanya”. És una via de la qual hi ha notícies des dels segles XIV-XV.

Era un camí o una carretera provincial que, encara que no estava en gaire bon estat, es podia transitar amb certes garanties i que feien servir tota mena de carruatges. A dues llegües de Barcelona, a la torre del Baró, hi havia uns burots que cobraven una mena de peatge o impost que gravava tots els carruatges que transitaven per aquell indret. La resistència dels traginers a pagar-lo originava moltes trifulgues. Una part dels diners recaptats en aquest punt servien perquè l’Estat mantingués el cos d’enginyers civils, i una altra part per atendre la conservació dels camins.

Imatge del primitiu tramvia de vapor de Barcelona–Sant Andreu. (Foto: Arxiu JMC)

(II) El trànsit comercial de traginers i carruatges per l’antiga carretera de Ribes, va ser prou important des del segle XIX. Hi ha constància de les galeres –carros grossos de quatre rodes i coberta– que, dos cops per setmana, sortien des de l’hostal de Montserrat del carrer dels Assaonadors en direcció a Vic. El 1854 es va implantar l’òmnibus a Sant Andreu de Palomar, i el 1860 va entrar en servei la popular diligència del Clot, que tenia un horari programat de sortides cada mitja hora, per bé que no sortia fins que el vehicle era ple. Aquesta ruta es perllongava moltes vegades fins a les poblacions veïnes de la Sagrera i Sant Andreu de Palomar i va estar activa fins al 1890.

Hi va haver traginers que anaven dues vegades per setmana a Vic i un cop per setmana a Puigcerdà; sortien de l’hostal del Vallès, situat a Sant Agustí Vell. I de l’hostal del Pilar, prop de carrer del Rec, sortien carruatges en direcció a la Cerdanya un cop per setmana. De davant de l’edifici de la Seca, sortia un traginer dos cops per setmana, cap a Vic i Folgueroles. De l’hostal de Puigcerdà, que es trobava a l’Arc del Sant Crist de la Tapineria, en sortien carruatges també en direcció a la Cerdanya, i des de l’hostal de Vic, al carrer Carders, sortien els que cobrien el trajecte fins a Vic.

Però el transport que realment va revolucionar aquesta via fou el tramvia de vapor que va unir Barcelona amb Sant Andreu de Palomar. Inaugurat el 20 de desembre de 1877, el seu horari era de dos quarts de cinc del matí fins a dos quarts de nou del vespre, i la seva freqüència de pas s’establia en 24 minuts en els trajectes Barcelona–Sant Andreu, Barcelona–Clot i Sant Andreu–Clot.

L'antiga carretera de Ribes al seu pas pel barri de Fort Pienc. (Foto: Arxiu JMC)

(III) Es pot considerar com a primer tram de l’antiga carretera de Ribes el que anava des del portal Nou de la muralla de Barcelona fins a l’entrada del barri del Clot, al municipi de Sant Martí de Provençals. Una part d’aquest camí encara du avui el nom de carrer de Ribes. Entre aquestes dues poblacions i en territori de Sant Martí de Provençals, l’any 1719 s’hi va construir el Fuerte Pío, un fort avançat que tenia la missió de salvaguardar en primera instància la seguretat de la muralla de qualsevol atac d’un exèrcit hostil i que va ser batejat amb el nom del seu promotor, el capità general Francisco Pío de Saboya, marquès de Castel-Rodrigo. Amb el pas dels anys, aquest fort, catalanitzat com a Fort Pienc, ha donat nom a un barri de la ciutat.

Fins a mitjan segle XIX, aquest recorregut anava pel mig dels camps, perquè una normativa militar prohibia construir edificis a menys de 1.500 vares (1.253,857 metres) de distància de la muralla, i aquest límit arribava gairebé fins a l'entrada del barri del Clot.

Amb l’enderroc de les muralles i la inclusió d’aquesta zona dins del projecte d’Ildefons Cerdà del nou Eixample aprovat el 1859, els terrenys de les voravies de la carretera es començaren a urbanitzar. Una de les primeres construccions fou l’estació del Nord, el 1861, obra de l’arquitecte P. Andrés Puigdoller i que esdevingué amb el temps punt de concentració de nombrosos transportistes. El 1893, quatre anys abans de l'annexió de Sant Martí de Provençals a Barcelona, la part de Fort Pius va ser segregada per integrar-la a Barcelona a causa de la construcció del col·lector del Bogatell per part de l’Ajuntament.

Imatge del carrer del Clot entre 1900 i 1920. (Foto: Arxiu JMC)

(IV) El segon tram de l’antiga carretera de Ribes el podríem situar en l’actual traçat del carrer del Clot, el qual discorre entre la plaça de les Glòries i la torre del Fang. El carrer du el nom d’un dels barris que configuraven l’antic poble de Sant Martí de Provençals. Aquesta via, de la qual hi ha notícies des del segle XIV, es pot considerar com una de les més antigues d’aquest indret.

Prou apartat de la línia límit de defensa de Barcelona, en el carrer del Clot, també conegut com a carrer Major del Clot, s’hi va anar bastint, a poc a poc, tot un seguit de cases que acolliren botigues i diferents obradors amb habitatge. A partir del segle XVII, la seva importància el va convertir en l’eix principal del barri, el qual, segons testimonis, va acollir també una capella i un hostal que esdevingué punt de parada dels carruatges que transitaven per aquesta via.

A tocar del carrer del Clot, s’hi instal·laren diferents indústries, de les quals avui encara existeix l’edifici de l’antiga Farinera del Clot, recuperat després d’una llarga reclamació veïnal, iniciada al final dels anys setanta del segle passat.

Un altre edifici singular, que es va construir el 1877 molt a prop d’aquest carrer i al costat del de Sant Joan de Malta i que unia els barris del Clot i el Poblenou, fou el de l’Ajuntament de Sant Martí, bastit a tocar de l’estació i els tallers del ferrocarril, un espai on avui hi ha gran part del parc del Clot. Amb el pas dels anys, moltes de les cases baixetes del carrer del Clot han anat desapareixent per donar pas a nous edificis de més alçada. Malgrat aquest canvi urbanístic, encara queden algunes cases primigènies en diferents parts del traçat.

Imatge del carrer Gran de la Sagrera el 1900. (Foto: Arxiu Xavier Basiana – Nau Ivanow)

(V) Pel que fa al que podríem considerar com a tercer tram de l’antiga carretera de Ribes, cal dir que seria el traçat que avui ocupa el carrer Gran de la Sagrera, entre la torre del Fang i l’antiga riera d’Horta. Un nucli poblacional es va formar al costat de l’església parroquial de Sant Martí, que també fou el nucli fundacional del poble de Sant Martí de Provençals, del qual depenia la Sagrera.

La sagrera o celler era la porció de terreny, de trenta passes de radi que hi havia al voltant de capelles i esglésies consagrades. Un terreny protegit on també es construïen cellers o sitges per guardar vi i gra per salvaguardar-los de les possibles lluites que es produïen més enllà d’aquest espai, que en aquells temps era considerat sagrat i que donava certa immunitat als qui s’hi refugiaven.

Amb el pas dels anys, la Sagrera va anar creixent i si inicialment era un territori eminentment agrícola, a partir de 1844 s’hi van començar a construir fàbriques, cosa que va atraure la presència de nous obrers, els quals, a poc a poc, van anar canviant la fisonomia de la carretera de Ribes i els seus usos, uns usos que també van canviar amb l’expansió del ferrocarril, ja que el seu traçat era paral·lel a l’antiga carretera, i anys després amb la construcció de l’estació de la Sagrera. Amb el temps, les fàbriques també van canviar i es van adaptar a nous productes. Com a exemple, es pot citar la Industria Harinera Barcelonesa, la qual al començament del segle XX es va convertir en la fàbrica d’automòbils Hispano Suiza, més tard Pegaso, o la farinera La Esperanza, transformada en la fàbrica de bolígrafs i estilogràfiques Inoxcrom. Finalment, gairebé totes les fàbriques han donat pas a nous habitatges.

 Imatge del carrer Gran de Sant Andreu a les primeres dècades del segle XX. (Foto: Arxiu JMC)

(VI) El quart tram de l’antiga carretera de Ribes el situaríem entre l’antiga riera d’Horta i l’entrada a la Trinitat, al seu pas per l’antic poble de Sant Andreu de Palomar, annexionat a Barcelona l’any 1897. Encara que el limitem fins a l’entrada de la Trinitat, el tros que hi ha fins al coll de Finestrelles també es pot considerar dins d’aquest tram, però la importància de l’indret mereix un capítol a part.

La població de Sant Andreu va començar a agrupar-se al costat del primitiu camí romà que enllaçava la ciutat de Barcelona (Barcino) amb la Via Augusta del Vallès, la qual, amb el pas dels anys, s’anà adaptant i prenent noms com Camí Ral en l’època medieval. Més tard es va convertir en un tros de la carretera de Ribes i avui és conegut com el carrer Gran de Sant Andreu. Una via de comunicació que, juntament amb el traçat del rec Comtal, que duia l’aigua fins a Barcelona, primer des del riu Besòs i després des de la mina de Montcada, afavorí el desenvolupament d’aquesta població, la qual fins a la industrialització fou merament agrícola. El paisatge va anar canviant amb la instal·lació de les diferents fàbriques tèxtils, el desenvolupament del ferrocarril i, finalment, el canvi de gairebé tot el territori en zones d’habitatges.

Pel que fa al carrer Gran de Sant Andreu com a eix vertebrador de la població, gairebé sempre ha estat present als esdeveniments d’importància que ha viscut el territori. En l’actualitat és un dels eixos comercials més importants de la ciutat, mentre que, a poc a poc, el carrer va desdibuixant la seva fisonomia d’antany en substituir gradualment els vells edificis per d’altres més moderns i guanyant espai en les voreres. (Darrerament s'ha reformat aquest tram de carrer)

Un autobús interurbà a la carretera de Ribes al seu pas per la Trinitat el 1932. (Foto: Arxiu Huertas)

(i VII) Com a cinquè i darrer tram de la carretera de Ribes al seu pas per Barcelona, se’n pot considerar el comprès entre l’entrada de la Trinitat Vella i el límit territorial de Montcada. Un tram que històricament transcorria totalment en territori de Sant Andreu a través de la Trinitat i les terres de la Torre del Baró o Quadra de Vallbona, però que després de la darrera divisió dels districtes de 1984, la part de la Torre del Baró i Vallbona va quedar inclosa en el districte de Nou Barris.

Tot i que aquest tram va ser, fins al primer terç del segle XX, un paratge amb poques edificacions –i gairebé totes rurals– i amb molta vinya, resulta força interessant per diversos motius. El primer, que al seu pas pel coll de Finestrelles és el tram més forcat de la carretera, gairebé un coll d’ampolla que fins avui encara és un lloc estratègic per a la ciutat de Barcelona. Segon, que a tocar de la carretera, en una part del turó de la Trinitat, al segle XIV s’hi va construir una forca per penjar-hi els malfactors i deixar-ne els cossos o les restes exposats als caminants o veïns dels pobles del voltant com a exemple. Era la coneguda com la “cinquena forca”. Tercer, aquest indret va acollir la capella de la Santíssima Trinitat, construïda el 1413 i destruïda per les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès. Davant d’aquesta capella, s’hi va instal·lar inicialment la creu de terme de Sant Andreu. I quart, la construcció de la torre del Baró, element emblemàtic del barri de la Torre del Baró, al voltant de la qual es construïren les primeres cases, al costat de la carretera de Ribes.

Amb la construcció de l’autopista el 1967, tot aquest darrer tram de la carretera va quedar desdibuixat i modificat.

Josep Maria Contel

Articles publicats a la revista Barcelona Informació suplement “Barris” entre els mesos de març i octubre de 2009

Història de la Diagonal

Cruïlla de la Diagonal amb el pg. de Sant Joan

amb el monument de Mossèn Cinto Verdaguer

Aquesta publicació és un conjunt de quatre articles sobre la història de la Diagonal. Els tres primers es van publicar els mesos de gener, febrer i març de 2010 a la revista Barcelona Informació suplement Barris de l’Ajuntament de Barcelona.

En canvi el quart no va veure la llum al quedar aturat després dels resultats del referèndum sobre la reforma de la Diagonal celebrat entre el 10 i 16 de maig de 2010.

Cruïlla del carrer d’Argüelles (Diagonal) amb el pg. de 

Gràcia. (Foto: Maruja Redondo)

Història de la Diagonal (I)

Enderrocades les muralles que ofegaven la ciutat i n’impedien el creixement, en la segona part del segle XIX, s’obria una nova perspectiva urbanística per a Barcelona, en guanyar tot aquell espai reservat i preservat pels militars durant uns quants segles.

El projecte va arribar de la mà d’Ildefons Cerdà i el seu model d’Eixample quadriculat, però no tot: una avinguda en diagonal, dividia tot aquell entramat i s’internava en les terres d’altres pobles del pla de Barcelona, com Gràcia, les Corts, Sant Martí de Provençals i Sarrià, els tres primers annexionats a Barcelona el 1897 i el darrer el 1921.

El primer tros de la Diagonal que es va urbanitzar fou el comprès entre Pau Claris i el passeig de Gràcia a partir de l’any 1884. Era un tram que no pertanyia a Barcelona, sinó a la vila de Gràcia, l’Ajuntament de la qual va decidir, el 1891, posar a la nova via el nom d’Argüelles, un polític que no tenia cap relació amb Barcelona.

Segons investigacions de Lluís Permanyer, que ha seguit el cas, l’origen del nom es podria trobar en la vinculació amb la maçoneria del polític i la d’algun representant del consistori gracienc.

Uns anys després, el 1896, el traçat urbanitzat de la Diagonal ja s’estenia entre el carrer Bruc i el camp d’en Tuset, uns terrenys i una masia enclavats en el municipi de Gràcia, que arribava fins al que avui és la plaça Francesc Macià.

Amb el anys, la pressió ciutadana i la disposició dels propietaris van fer que s’anés urbanitzant a poc a poc fins a arribar a Francesc Macià.

En mig d’aquest creixement de l’avinguda, Gràcia quedava incorporada a Barcelona el 1897, un fet que permetria a l’Ajuntament de Barcelona unificar els criteris de construcció i de nom de la via.

La Casa de les Punxes és un dels edificis emblemàtics de 

la Diagonal. (Foto: Arxiu JMC.)

(II) Pel que fa al nom de Diagonal, aquest, com el de el Paral·lel i la Meridiana, són els únics noms de carrers que va posar Cerdà, perquè la resta de carrers d’aquell nou Eixample van ser batejats per Víctor Balaguer amb noms històrics. Però, com explicàvem en el capítol anterior, el primer nom que rebé fou el d’Argüelles, nom que va perdurar fins ben entrat el segle XX. El 1922 fou rebatejat amb el nom de Nacionalitat Catalana; el 1925 el canviaren pel d’Alfons XIII i, proclamada la república el 1931, li posaren el de 14 d’Abril. El 1939, en guanyar els franquistes la Guerra Civil, es va rebatejar el carrer amb el nom i el grau del dictador i va passar a dir-se Generalísimo Franco, nom que va perdurar fins al 1979, quan va recuperar el seu nom inicial. Val a dir que sense fer gaire cas dels canvis, gairebé tothom, de manera col·loquial, va continuar anomenant Diagonal aquesta avinguda.
Pel que fa al creixement urbanístic de la banda dreta, aquesta expansió va ser més lenta i amb pocs edificis artístics –la Casa de les Punxes en podria ser una excepció–, però es va anar fent cada vegada més present a mesura que la Diagonal s’acostava a la zona del ferrocarril, al carrer Marina, a partir del qual el tren circulava pel bell mig de l’avinguda, fins a la plaça de les Glòries Catalanes. Segons Lluís Permanyer, les vies del tren i la Ciutadella van afectar negativament l’evolució d’aquest tram, perquè allò no era Barcelona, sinó, en gran part, Sant Martí, i quan es va començar a construir la Diagonal, ni el Clot ni els altres barris de Sant Martí oferien un atractiu important per propiciar un creixement ràpid.

Construcció de la Diagonal entre el carrer Numància i 

Gran Via de Carles III. (Foto: A.M.D. de les Corts).

(III) El tram de la Diagonal entre la plaça Macià i l’entrada a Barcelona des d’Esplugues no es va començar a urbanitzar fins a l’any 1921. El primer tros fou el comprès entre la carretera de Sarrià i el palau de Pedralbes, que fou l’excusa per urbanitzar l’avinguda i donar-li un to regi, perquè la Diagonal no anava enlloc i s’acabava un cop passat el palau. Per obrir aquest tram va caldre enderrocar algunes masies de les Corts. El palau va ser lliurat al rei Alfons XIII l’any 1924.

Pel que fa a la construcció de l’enllaç amb la carretera d’Esplugues, van haver de passar més de vint anys i va arribar de la mà de Joaquim Molins Figueras, president de la Penya Rhin, quan el 1946, després d’haver rebut els permisos oportuns i fer les obres de condicionament, va obrir aquell any el circuit de curses de vehicles de la Diagonal, un circuit que ben aviat es va guanyar un gran prestigi entre els amants delmotor d’aquella dura postguerra.

Un altre punt important d’aquest tros és la plaça Macià i el paper que juga en la via. Construïda com una gran rotonda, permet dissimular o encaixar els dos trams de la Diagonal, que són d’amplada diferent. L’enjardinament d’aquell nou tram va ser encarregat a Rubió i Tudurí, que el va projectar el 1928, però que no es va fer fins al 1934.

Amb el pas dels anys, aquest tram de la Diagonal va anar experimentat un canvi espectacular i passà d’uns terrenys eminentment rurals, on hi havia unes poques masies, a acollir una gran part de la Universitat de Barcelona, per convertir-se finalment en un centre de serveis i de negocis molt important de la ciutat.

El bloc d’habitatges ubicat als carrers de Castella, Marroc i la Diagonal,

en l’actualitat. (Foto: JMC)

(i IV) Quant a la urbanització i obertura del tram de la Diagonal entre la plaça de les Glòries i el front marítim, va haver d’esperar més de cent anys, des de l’inici de la urbanització de l’avinguda l’any 1884, en el seu primer tram de Gràcia.

El 13 de maig de 1919, s’inaugurava la plaça de les Glòries i la Diagonal arribava des del carrer Marina fins aquesta plaça, marcada per la traça del ferrocarril, allò era un projecte d’avinguda de tercer ordre, però si més no existia, en canvi entre la plaça i el front marítim, només figurava l’avinguda en els plànols. L’espai que avui ocupa la Diagonal estava ple d’edificacions, sobretot industrials que ocupaven gairebé tota la seva extensió.

En aquesta hipotètica Diagonal, en el temps, s’havien construït també diferents edificis d’habitatges, els quals tenien alguna de les seves façanes orientada a l’avinguda que algun dia s’havia d’obrir. Un d’aquests, el construït l’any 1956 per la cooperativa d’habitatges, Pau i Justícia de Poblenou, per als seus associats a la confluència dels carrers de Castella, Marroc i la Diagonal i que per accedir-hi des del carrer Pere IV, s’havia de fer un camí de terra en ziga-zaga pel mig de diferents solars industrials.

Un altre exemple seria el tram entre els carrers de Llacuna i Sant Joan de Malta, on un conglomerat d’indústries ocupaven tot aquest tros i que a banda d’obrir la Diagonal també va comportar l’obertura de la Rambla del Poblenou a finals dels anys noranta del segle passat.

Finalment el 28 de febrer de 1999 en mig d’una gran festa l’alcalde Joan Clos obria la darrera part de la Diagonal i més concretament, al seu pas pel Poblenou, 140 anys després de l’inici de la seva urbanització.

Josep Maria Contel

L’‘Abuelo’ despenja el cartell

Mentre al carrer Providència van arrancant les vies del darrer tramvia de Gràcia, aquests dies (6 de març de 2017) els propietaris de l’històric bar restaurant Abuelo han despenjat el cartell d’aquest emblemàtic local, que ha tancat definitivament per donar pas a un nou negoci familiar.

Operaris retirant el cartell de l’emblemàtic bar el 6 de març de 2017

La Vila perd un bar i segurament això pot ser bo per alleugerir la sobresaturació d’aquest tipus d’establiments en alguns indrets de Gràcia. Però la desaparició d’aquest local també acaba amb tot un seguit d’històries viscudes entre les seves parets al llarg de diferents dècades, i que configuren al mateix temps part de la història de la vila i dels seus veïns. La història de l’Abuelo va començar el desembre de 1939 quan en Salvador Vilaseca natural de Castellolí, com que no era l’hereu de la seva família, va haver de buscar-se les garrofes a la ciutat, i es va fer càrrec d’aquest establiment, una taverna on despatxava gel, gasoses, vi a granel, entre altres productes. I és en la venda al detall del vi on trobem l’origen del nom de la casa: un vi del Priorat conegut com de l’Abuelo, que molta gent demanava, i tant es pronunciava la paraula que va acabar configurant la senya d’identitat de la casa. Poc temps després de l’obertura el senyor Vilaseca va afegir el servei de bar. Eren els primers anys de dècada dels quaranta i amb una dura postguerra en la qual no hi havia massa alegries. El negoci s’obria a les cinc del matí per donar servei als servidors dels primers tramvies, i a la gent de neteja i dels treballadors d’enllumenat públic que tenien les seves seus a tocar de la taverna, als carrers d’Alzina els primers i al carrer Vilafranca els segons. Una curiositat ara que s’han trobat les vies d’aquell mític tramvia 39 que tant recorden els graciencs, era que molts dels tramviaires que conduïen aquells vehicles, quan arribaven a l’alçada del bar, els posaven a la velocitat més curta i mentre el tramvia continuava el seu recorregut ells baixaven a prendre una barreja, que el servicial Salvador ja els tenia preparada, tot seguit d’un salt tornaven a muntar al tramvia i aquest recobrava de nou el seu pilot. O anècdotes com les de finals dels anys cinquanta i inicis dels seixanta quan va aparèixer la televisió: el bar aplegava una munió de matrimonis, i mentre ells s’entregaven al joc del dòmino elles seguien atentament la programació d’aquella televisió incipient. Més tard, d’aquest negoci familiar se’n va fer càrrec el seu fill Josep, convertit també en restaurant. Amb els anys es va convertir en un centre social de la Vila. El 1988 s’endega l’associació que a partir del 1989 ha anat guarnint el carrer per la Festa Major de Gràcia, i entre el 1996 i el 2016 el local va acollir la colla de Sant Medir “Victòria”. Els temps han canviat i les noves generacions dels Vilaseca s’han adaptat a les noves necessitats de la societat, posant en marxa el 2003 un centre de fisioteràpia i que ara, en breus setmanes, ocuparà les parets de la vella taverna. Malgrat això, entre aquestes parets se seguiran vivint i produint anècdotes relacionades amb la vida i evolució de la vila de Gràcia.

Josep Maria Contel

Article publicat a L’Independent de Gràcia núm. 660, del 17 de març de 2017, pàg. 11

Breu història del carrer Verdi

Un dels carrers principals i dels més importants de Gràcia, ha estat i és el carrer Verdi. Si per una banda teníem el carrer Gran com el més important de la vila, per altre hi havia el carrer Ample, una via de mar a muntanya prou llarga. Ara el 2013, any de bicentenari del naixement de Giuseppe Fortunino Francesco Verdi, que dóna nom aquest carrer des de fa més de cent anys, fem una petita anàlisi del que ha estat aquesta via en el pas del temps.

En una àmplia superfície de la vila, entre la Travessera de Gràcia, el Torrent de l’Olla, el carrer de la Providència i el Torrent d’en Vidalet, el 1771 en Felipe Manuel Cayetano d’Amat i de Junyent, Planella i Vergós, conegut com el “Virrei Amat” va fer-se construir una torre d’estiueig, una obra realitzada entre els anys 1771 i 1773.

El 1779, a l’edat de setanta-dos anys, i quan es trobava vivint a Madrid, el Virrei Amat, es va cassar per poders amb Maria Francesca de Fivaller. De retorn a Barcelona decidí escenificar el seu casament, cosa que va fer el 15 de juny d’aquell mateix any a la finca del Virrei de Gràcia. Amat va morir el 1782 i pocs anys després també ho va fer la virreina Maria Francesca de Fivaller.

Resta del palau de la Virreina a la paret de l'església de Sant Joan

Morts els propietaris i amb el pas dels anys la finca es va començar a esquarterar i a vendre a diferents propietaris, i finalment aquestes peces van acabar parcel·lant i urbanitzant-se.

 Urbanització peça de la plaça de la Revolució el 1843

La primera d’aquestes peces que es va parcel·lar, va ser la de Francesc Alsina el 1843, una ordenació que abastava la superfície que hi havia entre els carrers del Rector de Vallfogona -Vallfogona-, Torrent de l’Olla, Travessera de Gràcia i el passeig de la Virreina -Torrijos- i amb els carrers horitzontals d’Argüelles - Terol- i Reus -Ramón y Cajal-; i el vertical Ample -Verdi- i al mig la plaça d’Isabel II -Revolució-.

 Urbanització peça de la plaça del Diamant el 1850

El 1850 es va ordenar la peça de Josep Rosell, entre els carrers de Torrent de l’Olla, Providència, Vallfogona, Ample -avui Verdi- arribant gairebé fins a Torrijos, amb els carrers horitzontals de Robí, Esmaragda i Or i els verticals de Plata -Guilleries- i Topazi i al mig la plaça del Diamant. És en aquesta urbanització quan el carrer Ample -Verdi- pren prou de cos.

Finalment el 1883, es va fer l’ordenació que afectava la propietat de l’hospital de la Santa Creu, unes terres en les quals s’aixecava el palau de la Virreina i limitat pels carrers Verdi, Providència, Torrent d'en Vidalet i per sota del carrer Or, amb carrers horitzontals de Robí, Esmaragda, Or i Encarnació i verticals de la Santa Creu i de l'Església i al mig la plaça de la Virreina.

Convent de la Divina Providència a la cantonada de Verdi amb Biada

Paral·lelament aquestes urbanitzacions, el 28 de setembre de 1847, es va començar a construir el convent de les Monges de la Divina Providència, inaugurat l’11 de març de 1849, un fet va originar que el carrer Ample fos conegut popularment pel carrer de les Monges.

A cavall dels noms d’Ample i de les Monges, va aparèixer la primera referència escrita a la premsa sobre un carrer guarnit el 15 d’agost de 1862, que esmentava que els veïns del carrer Ample, durant dos dies tindrien el carrer guarnit i il·luminat, amb una programació d’activitats com a jocs de cucanya per als infants o música i ball pels més grans.

Festa major al carrer Verdi amb Perla el 1902

L’any 1869, els diaris tornaven a parlar del carrer de les Monges, tot dient que era molt llarg i al qual havien col·locat una gran quantitat de pins -tallats del bosc- cosa que va generar una gran polèmica ja en aquells moments.

Festa major al carrer Verdi amb Bellver el 1914

Com a resultat de l’annexió de Gràcia, Sant Martí, Les Corts, Sant Gervasi, Sants i Sant Andreu a Barcelona, el 1897, es produïren diferents duplicitats de noms en el nomenclàtor de la ciutat i que amb els anys successius s’anaren regularitzant, com va ser el cas del carrer Ample, nom que ja portava un carrer de Barcelona.

Finalment el 5 de setembre de 1907, l’Ajuntament de Barcelona va acordar canviar el nom del carrer Ample de Gràcia, escollint el de Giuseppe Fortunino Francesco Verdi d’Uttini, nascut el 1813 a Roncole i mort a Milà el 1901, compositor i principal figura musical del Risorgimento, com s’explica al nomenclàtor.

Festa major al carrer Verdi amb Providència el 1945 en homenatge al músic Verdi

El carrer Verdi ha estat sempre una via important i en part es deu al seu cinema, una sala que va entrar en funcionament primer com a teatre, el 1893, propietat del Fomento para la Protección de Gràcia i que amb el pas dels anys, el 1935, es convertí en el cinema Verdi, una sala de reestrena que el 23 d’octubre de 1987, es convertí en un multicine de tres sales i què arribà a les cinc sales el 9 d’octubre de 1992.

El cinema Verdi a la dècada dels anys seixanta

Un canvi que no, només va afectar el cinema i a la seva programació, sinó que va suposar un canvi radical de tot el comerç del seu entorn, tant pel que fa a en el seu relleu generacional, en desaparèixer les rebotigues, com també canviant la seva tipologia, donant pas a diferents bars multiètnics i a botigues de més modernitat, tot mantenint la vida que ha impregnat sempre aquesta via.

Josep Maria Contel

Article publicat inicialment al programa de la Festa Major del carrer Verdi del Mig del 2013

Agendes i calendaris: el de la Diabòlica, un invent

Diu la dita que per Cap d’any el calendari nou treu el vell de casa; una afirmació certa malgrat que en l’actualitat els calendaris gairebé han sortit de casa de la mà dels telèfons anomenats intel·ligents. Breviaris moderns que permeten als seus portadors llegir tot un seguit de lletanies modernes mentre comproven en quin dia, hora i país viuen, i també com bon calendari del pagès, estan informats del temps que fa i farà.

Foto Eloi M. Caballero -Lemon-

Darrere d’aquesta modernitat, aquella litúrgia que molts mortals feien a final d’any d’anar a cercar el nou calendari sembla gairebé anacrònica. Per una banda, per la manca d’interès i per l’altra, tenim una mà d’opcions, les entitats bancàries ja no són el que eren, a alguna farmàcia encara podem trobar algun calendari amb gatets, amb la desaparició de molts tallers també han desaparegut els seus calendaris peculiars, algunes editorials encara en fan algun per vendre i finalment hi hauria els calendaris d’entitats i altres que els fan entre el divertiment, l’autofinançament i/o la solidaritat entre altres coses.

I és en aquest darrer dit de la mà, on el calendari que m’ha cridat més l’atenció aquest any és el que ha posat a la venda la colla Diabòlica de Gràcia, una barreja de pintura i foc a través de les fotografies de l’Eloi M. Caballero -Lemon- que formant equip amb Marta Jiménez, Marta Vilar i Jordi Lluís l’han creat i dirigit.

Una aventura que es va iniciar fa mesos, amb el rerefons del calendari del 2014, una proposta de nus emmascarats amb els diferents elements diabòlics de la colla, però que en aquesta ocasió han fet algunes passes endavant.

Un treball, el del 2020, en el que han barrejat els nus i els elements de la colla com ara els vestits, tabals, masses, carrutxes, etc., amb les pintures de dotze quadres reconeguts: El naixement de Venus de Sandro Botticelli, El crit d’Edvard Munch, La creació d’Adàn de Miquel Àngel, L’últim sopar de Leonardo da Vinci, La lletera de Johannes Vermeer, Las meninas de Diego Velázquez, La Llibertat guiant al poble d’Eugéne Delacroix, La noia en la finestra de Salvador Dalí, Els afusellaments del tres de maig de Francisco de Goya, El fill de l’home de René Magritte, entre altres.

Un divertit i entretingut treball coral que es veu reflectit a cadascuna d’aquestes obres, reproduïdes amb una acurada posada en escena, i on es crea una nova obra d’art, en aquesta ocasió d’art contemporani partint de l’essència de la Diabòlica de Gràcia, del seu ADN. Un projecte que també té la seva vessant solidària en destinar un euro del preu de venda a Alerta Solidari.

No fa massa temps una persona em deia que ja no creia en els calendaris, les agendes en paper, que ara tothom els utilitzava digitals. Potser té raó, però projectes com aquest, fan que els calendaris estiguin vius, que a casa tinguis un de gatets i que guardat com a una proposta interessant el de la Diabòlica de Gràcia, un treball valent, arriscat i fruit de la socialització d’un grup de dones i homes perquè el vell costum del calendari no es perdi.

Ja saben, qui dia passa any empeny, i això és el que s’acostuma a fer per sentir-se viu i no morir.

Josep Maria Contel

Publicat a L’Independent de Gràcia núm. 784, de 17 de gener de 2020, pàg. 11

Els Voluntaris de la Llibertat de Gràcia

Una de les coses que va dur la Revolució del 18 de Setembre de 1868 fou el naixement d’una nova milícia o força civil armada amb el nom dels Voluntaris de la Llibertat. Aquest fet es va produir espontàniament pocs dies després del pronunciament de Prim a diferents llocs d’Espanya. Aquests cossos armats, que sorgien com a defensors de les llibertats democràtiques i de l’esperit d’aquesta Revolució, obtingueren el suport tant dels progressistes com dels republicans, però aparegueren i començaren a funcionar d’una manera anàrquica i incontrolada.

Pel que fa a Gràcia, en aquells moments municipi independent i amb una població de més de 20.000 habitants, també es va crear, el 30 de setembre

de 1868, sota l’autorització de la Junta Revolucionària, una companyia dels Voluntaris de la Llibertat, anomenada Veterana, els membres de la qual havien lluitat anys abans per la llibertat. Aquesta força a començaments del mes de novembre de 1868 estava formada per setanta homes.

Comandaments de la companyia de Voluntaris de la Llibertat de Gràcia, el del mig és Francesc Derch, líder de la Revolta de les Quintes de 1870 i darrer alcalde la vila independent

Però aquesta milícia només estava formada per homes armats sense cap mena de divisa que els diferenciés d’una partida armada o de voluntaris d’alguna altra població. Per aquesta raó, Josep Fabra –pare de Pompeu Fabra i alcalde de la vila en el moment de produir-se la revolta de 1870– va demanar permís a la Diputació de Barcelona per emprar 40 escuts del fons d’imprevistos per dotar els integrants d’aquesta força armada d’una gorra de l’estil de la que utilitzaven les milícies d’aquesta institució.

De la uniformitat de la companyia de Gràcia en tenim constància per una fotografia de 1869, en la qual apareixen cinc membres, sabre en mà i en diferents postures, vestits amb guerrera, pantalons amb polaines, espardenyes i una barretina amb un plegat especial que recorda un quepis. Sota la referència de «1a Companyia de Voluntaris de la Llibertat», només hi ha el nom de tres dels qui hi apareixen, que són els tres del mig, per l’esquerra: Francesc Puigjaner Gual, Francesc Derch i Domingo Perramón i Fargàs, prohoms de Gràcia i amb una arrel a la vila de moltes dècades.

Dels diferents problemes que sorgiren amb el tema dels Voluntaris de la Llibertat, un dels que va portar de cap l’alcalde Fabra fou la intromissió, en múltiples ocasions, de diferents escamots d’aquesta força provinents de la ciutat de Barcelona.

Un altre dels maldecaps va ser el de la manca d’armes, per la qual cosa l’alcalde Fabra va explorar la possibilitat d’aconseguir-les de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació Provincial o del governador de la província. Anà de port en port per poder augmentar la força de reacció de la milícia de Gràcia.

De com va acabar la companyia de Gràcia, de moment no s’han trobat documents. El cert és que Francesc Derch, el 1869, va fer una proclama contra les quintes des del balcó de l’Ajuntament i, un any més tard, encapçalà la revolta gracienca, ja que fou elegit cap dels revoltats.

Josep Maria Contel

Publicat a la revista Or i Flama del Centre Moral de Gràcia núm. 112, de juny 2019, pàg. 33