La Casita Blanca (II)

Escut o logo de la Casita Blanca

 

Seguint a la nostra particular visita a la Casita Blanca, avui us convido, tan els que en alguna ocasió la visitaren com els que no, ha fer un recorregut pels aparcaments, dues plantes de garatge, gairebé tan gran cadascuna d’ella com la planta de l’edifici, això si amb les seves cortines, així com també per algunes de les altres habitacions, les més modestes o barates.

      

Entrada i sortida del pàrquing per l’avinguda de Vallcarca

  

Jocs de cortines de la primera planta del pàrquing

 

Primera planta del pàrquing

   

 Accés a la recepció des de la primera planta del pàrquing

La Revolta de les Quintes de 2011

Aquí podeu veure un petit documental de la representació de la Revolta de les Quintes de 2011, fet a partir de les fotografies que vaig fer el passat 3 d’abril.
http://youtu.be/i0s9gmdlC2A

La Casita Blanca (I)

       

Durant anys la Casita Blanca va ser un lloc prohibit, bé, un lloc on segons les llegendes urbanes: algun pare podia trobar a la seva filla amb algun “fulano” o un marit podia trobar a la seva dona en algun “sutano”, era un lloc on els adinerats anaven amb les seves amants o els bisbes fins hi tot el freqüentaven vestits com a tal i acompanyats de senyores de bon veure, tot plegat llegendes urbanes com deia o veritats com a temples. El que si es veritat que la Casita Blanca, l’hotel pels seus propietaris tenia la filosofia de “Serietat i Discreció”, a més a més de la de “Sempre al seu Servei”.

“Serietat i Discreció” molta, només calia endinsar-se per les seves entranyes per comprovar, que cap persona podia veure o trobar-se a un altre dins de l’edifici, a menys que hagués quedat amb ella en una cambra, corredors deserts, telèfons, cortines al pàrquing, timbres, senyals llumíniques, etc. a més a més d’un personal molt discret i ben format impedien una topada casual o fortuïta de dues persones alienes a la trobada amorosa. Per tan es molt difícil saber qui s’estimava dins de les seves parets i molt fàcil pogué imaginar-se qualsevol cosa que passes a dins.

Com funcionava l’entrada dels amants a la Casita Blanca, molt fàcil, podien anar en taxi cadascun en un de diferent, per tant ningú els podia relacionar-los. Recordo un dia que baixava a peu per l’avinguda de Vallcarca quan a la porta del pàrquing va sortir un taxi davant meu, al mirar dins vaig veure una senyora, sola, estirada al seient del darrera sense pogué veure-li la cara, per tan molt difícil saber qui era.

Al pàrquing hi havia unes cortines que amagaven els cotxes i taxis tan a l’arribada com a la sortida, després si eren cotxes particulars els aparcaven darrera de cortines, amb un número de referència de plàstic a sobre, per quan s’hagués de fer la sortida.

Del pàrquing es passava a una petita recepció i d’aquí al corresponent pis per ascensor, després un gran rebedor o sala de distribució a dos nivells amb quatre corredors, dos a la dreta i dos a l’esquerra on hi havia les habitacions, tot aquest recorregut es feia acompanyat per un empleat, que deixava tancats els amants dins de l’habitació que havien escollit per preu.

A la sortida els amants requerien el servei de l’empleat que els acompanyava fins al pàrquing de nou a agafar el cotxe o un o dos taxis. Si els amants entraven a peu normalment o feien per la porta del carrer Bolívar, fent després el mateix recorregut que en el cas anterior.

Aquesta es la primera entrega de diferents capítols que sobre la Casita Blanca aniré publicant en aquest bloc. Desgraciadament les fotografies que els acompanyaran seran de bona qualitat fotogràfica, però desgraciadament seran fotografies poc “glamuroses”, penso que en part per no haver estat capaç d’haver pactat una sessió fotogràfica amb l’antiga propietat. Malgrat això totes les fotografies que publicaré seran la realitat del dia després del seu tancament, serà com la caiguda del mite i on es podran veure en el primer part de les habitacions més emblemàtiques; un segon amb les habitacions més econòmiques, i com a mínim un tercer amb la Casita Blanca mai vista pels amants rics o pobres que trobaren entre aquelles parets “Serietat i Discreció”.

A continuació hi ha un recull de fotografies de lo bo millor de la Casita Blanca.

     

Els Josepets de Gràcia

Breu història dels Josepets

L’església dels Josepets l’any 1905

      

El 1586 l’Ordre dels Carmelites Descalços fundaren a la Rambla on avui hi ha el mercat de la Boqueria el seu primer convent a Catalunya. Uns dels benefactors que tingueren foren Josep Dalmau que havia estat conseller de Barcelona i la seva dona Lucrècia Balcells, sobretot després de la mort, entre els anys 1586 i 1596, dels seus 7 fills, enterrats en el convent de la Rambla. Retirat Josep Dalmau a la mort de la seva dona el 1625, decidir fer una donació per fundar un nou convent dels Carmelites Descalços, amb la condició que aquest havia d’estar sota l’advocació de Sant Josep i de Nostra Senyora de Gràcia. Oferint la possibilitat d’habilitar una torre que tenia a Sarrià, però davant de la complexitat i impediments de l’operació, finalment va adquirir a començaments del 1626 la finca anomenada Torre Guinardó propietat de Mariagna Mitjà, a tocar la riera de Vallcarca però en el terme municipal de Sant Vicenç de Sarrià, entre el camí Ral i la riera que baixava del Tibidabo.

La construcció d’aquest nou convent fou confiada a fra Josep de la Concepció, conegut per ésser un excel·lent “tracista” i arquitecte de l’orde que havia construït també els temples de Mataró, Vilanova i la Selva del Camp. Les obres començaren el 1628 i el 1630, el convent que acollia frares novicis, ja estava prou avançat. Des dels seus inicis en l’edifici habilitaren una petita capella per ús de la comunitat. El 1658 col·locaren la primera pedra del nou temple i vint-i-quatre anys després el 1687 acabaren les obres de l’església.

El fet que acollir novicis va donar el diminutiu de Josepets i la virginitat de Maria el lliri blanc sobre fons blau, dos trets fonamentals en la història de Gràcia.

Colles de Sant Medir davant dels Josepets el 1910 

Acabada la construcció de l’església de Josepets, començaren les discrepàncies sobre qui tenia la potestat de fer la seva benedicció. Per una banda hi havia el rector de la parròquia de Sant Gervasi, que argumentant que com el nou temple es trobava en el seu territori volia ser ell el que tuteles la cerimònia de trasllat del Santíssim des de l’antiga capella del convent fins a la nova església i de la seva benedicció i per altra la comunitat carmelitana que defugia de les exigències del rector, fent valdre els privilegis de l’ordre que el permetia fer la seva consagració.

Davant d’aquesta intransigència emparada inclús pel bisbat, els carmelites decidiren fer ús dels seus privilegis i feren la inauguració l’església el 3 d’abril de 1687, tres dies abans de la data assenyalada, sense convidar a les autoritats civils ni parroquials. Per aquesta celebració que va començar a les 8 del matí i es va perllongar fins a les 10 hores, comptaren amb la presència d’un notari i dos testimonis a fi de què donessin fe de la cerimònia. Dues hores després d’aquest acte, arribava al convent un escrit del bisbat prohibint la seva benedicció abans d’hora, com a resposta la comunitat va remetre al bisbe una copia de l’acte notarial de la seva benedicció, a més de fer-ne unes quantes més que repartiren convenientment.

El final del convent és produir en mig d’un convuls segle XIX, quan va haver de patir els estralls de la guerra del francès; la seva supressió durant el trienni lliberal del 1820 al 1823; i finalment la desamortització de Mendizábal, en la que fou subhastat el 3 de gener de 1837 i adjudicat a Llorenç Amigó.

Els Josepets en la dècada dels anys deu del segle XX

     

Felio Martí Urpi, un alcalde de Gràcia

Felio Martí Urpi, “Feliu”, va ser alcalde de Gràcia en dues ocasions, la primera com a lliberal entre 1881 i 1883 i la segona com a conservador entre 1892 i 1893.

De Feliu Martí, se’n disposen poques dades per pogué fer-ne una biografia, i gràcies a la seva besnéta, Elvira Serra, m’ha permès començar una petita investigació per saber quelcom més d’aquest personatge, que des de sempre havia llegit el seu nom sobre la font del campanar.

En Feliu Martí, va ser qui sent alcalde, va arreglar els desperfectes que va patir la torre del campanar a causa del bombardeig de l’exèrcit sobre Gràcia, durant la Revolta de les Quintes de 1870.

   

Felio Martí Urpi (Foto cedida per Elvira Serra)

    

Arran de les converses amb l’Elvira Serra, vaig tenir accés a diferents documents, un dels quals era el seu nomenament, del 29 de juny de 1881, com Alcalde President de l’Ajuntament de Gràcia, pel bienni de 1881 a 1883 o el de la concessió del títol de: Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica, del 24 d’octubre de 1881.

Però si abans parlava de la placa de 1882, que hi ha a la torre del campanar, també es veritat que a la sala de plens de l’antic ajuntament de Gràcia hi ha una altra que cita el nom de Feliu Martí, ara bé, com per la seva distancia de terra i inclinació no es pot llegir bé, res més fàcil que una escala, de gran alçada, facilitada pel districte de Gràcia per aconseguir una imatge del text.

  

Placa de la restauració del campanar el 1882 (Fotos JMContel)

  

Un text que amb va proporcionar una sorpresa, l’esmentada placa estava dedicada a un acord del plenari de l’ajuntament de Gràcia, del 20 d’abril de 1882, per construir una sala de plens. Sorpresa o desconeixença, doncs la revista Mai Enrera o butlletí de Club Excursionista de Gràcia, del mes d’agost de 1955, en l’article Los alcaldes de la villa de Gracia 1850 -1897 de C. Padro, ja esmentava que la sala d’actes s’havia fet durant el mandat d’en Feliu Martí.

Informacions que sembla que estiguin en un altre pla, però com aquesta, que era molt bàsica, hi era. Amb aquesta dada nova o recuperada vaig enfilar una petita investigació que em va permetre trobar alguns detalls d’aquesta construcció.

   

 Placa de l’acord per construir una sala de plens

     

Aprovada el 20 d’abril de 1882, pocs dies després, el 29 d’abril, La Vanguardia publicava una nota per la que es notificava la seva licitació, per construir-la en un solar a tocar amb la Casa Consistorial. Un salo que pel que es desprèn d’una altre informació de La Vanguardia es va inaugurar el 24 de desembre de 1882.

Després poca cosa més, només que el 17 d’abril de 1906 va ser enterrat en el cementiri de Sant Gervasi.

   

 Nínxol al cementiri de Sant Gervasi

   

Ara després d’aquestes poques informacions, només cal esperar alguna troballa més que em permeti o ens permeti descobrir quelcom mes d’en Feliu Martí, un dels alcaldes de Gràcia.
  

Josep Maria Contel

Ramon Pàmies i Pina l’autor gracienc dels pastorets

Tot cercant informació de les representacions centenàries a Gràcia dels Pastorets, i darrera la pista d’en Ramon Pàmies i Pina autor de l’Estel de Natzaret una obra que fa més de cent anys que es representa al Cercle Catòlic de Gràcia, vaig trobar una entrevista que li feien al seu net Ramon Pàmies i Arnau. Era una pista important, per sort després d’una petita investigació el vaig trobar a Gràcia. En poques hores ens varem veure i d’aquest encontre vaig aconseguir una informació interessant així com una fotografia del seu avi. A més a més d’aquesta trobada en van sortir altres informacions històriques de Gràcia.

D’aquesta trobada en va sortir el següent escrit que s’ha publicat en la revista el teu comerç núm. 32, del mes de desembre de 2010, com informació addicional de l’article dels Pastorets centenaris a Gràcia, dins de la col·laboració que el Taller d’Història de Gràcia manté amb la Federació d’Associacions de Comerciants, Industrials i Artesans de Gràcia.
     

Ramon Pàmies i Pina va nàixer a Barcelona l’any 1874 en el si d’una família benestant, però davant de la conducta poc formal i desordenada del seu pare, que li va comportar la pèrdua de la fortuna familiar, en Ramon va ser educat pels seus avis paterns que li proporcionaren una bona educació religiosa i escolar amb un coneixement important del francès, estudis en general que el permeteren trobar feina de comptable en una important empresa del ram tèxtil de Barcelona.

Malgrat viure amb el seus avis, les vicissituds viscudes a l’infantesa per la conducta del seu pare l’afectaren bastant. Pietós i amant apassionat de la literatura i en particular dels temes bíblics, va conrear també des de ben jovenet l’afició pel teatre, escrivint el 1891, a l’edat de disset anys, la seva primera peça teatral: “L’Estel de Natzaret”, on probablement l’enfrontament que es desenvolupa entre les forces del bé i del mal reflectit en l’obra, fos un reflex de les experiències viscudes en el si de la seva família quan era petit.

Ramon Pàmies i Pina el 1917 (Cedida per Ramon Pàmies i Arnau)

  
Imbuït d’un cert esperit religiós, es va fer soci de l’entitat catòlica el Centre Moral i Instructiu de Gràcia, en la qual el 1898 va estrenar “L’Estel de Natzaret”, amb música de Francesc Realp un altre soci de l’entitat.

L’any 1900, als vint-i-sis anys, es va cassar amb Emília Armades amb la qual va tenir cinc fills: Magdalena, Tresina, Albert i Lleonard i un altre que va morir, fitxant la seva residència al carrer Argentona.

Entre els anys 1901 i 1902 un grup important de socis del Centre Moral i Instructiu de Gràcia, entre el quals hi havia en Ramon, s’escindiren de l’entitat per discrepàncies amb la junta directiva.

Sense local on aixoplugar-se, el 25 de desembre de 1902 organitzaren una nova representació de “L’Estel de Natzaret” en un espai cedit. Finalment el 25 de desembre de 1903, es va produir l’estrena que es podria dir oficial de l’obra amb la música de Mn. Miquel Ferrer i Ramonatxo, en el local del Cercle Catòlic de Gràcia, la nova entitat que havien creat els que havien abandonat el Centre Moral.

   

Representació de l'Estel de Natzaret al "Cercle" (Cedida per Jordi Campillo i Montse Gràcia)

  

També el 1903 en Ramon Pàmies, va impulsar i costejar la primera edició de “L’Estel de Natzaret” que ell mateix es va encarregar de distribuir  pràcticament fins exhaurir-la.

Dins de la seva producció teatral en Ramon Pàmies va escriure diferents obres que avui són gairebé impensables de dur a escena, com explica la família, doncs en aquells moments, en els quadres escènics de les entitats catòliques no hi podien haver dones, per tant les obres escrites per en Pàmies complien aquest requisit.

Finalment, el 1918, a l’edat de quaranta quatre anys una grip que es va complicar va acabar amb la seva vida. Les reves restes es troben en el cementiri de les Corts.

Josep Maria Contel