dilluns, 6 d’abril del 2020

La promesa de Josep Vidal i Granés, iniciador de la romeria de Sant Medir

Placa en record de Josep Vidal Granés inaugurada el 3 de març de 1957
(Foto Josep Maria Contel)
  
La festa de Sant Medir que cada any es celebra a Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi, Sants i fa dècades també a Poble Sec, i que és prou coneguda arreu de Barcelona, té el seus orígens en Josep Vidal i Granés, un forner que vivia a Gràcia i tenia el seu negoci a l’edifici que hi ha havia a la cantonada del carrer Gran de Gràcia amb Sant Marc, i que un bon dia va fer una promesa al Sant. Com se li va complir, va iniciar una tradició que avui fa uns 180 anys que se celebra.
Poc o molt s’ha parlat o es parla sobre l’origen de la festa. Se sap per uns o per altres, que estan malalt, Josep Vidal i Granés va prometre al Sant que si es curava, l’any següent aniria en pelegrinatge a l’ermita que hi ha a la serra de Collserola i més concretament en el terme municipal de Sant Cugat, poble on Josep Vidal va passar la infantesa i la joventut. Aquestes fonts imprecises assenyalen també la data de 1830 com l’any que es va fer aquesta primera romeria o visita.
En aquest sentit, Aureli Capmany especulava amb la possibilitat de que la promesa l’hagués fet cercant la protecció del Sant envers un cap carlí, cosa que podia donar a pensar, amb moltes possibilitats, que fos en relació al seu germà gran, Ignasi, que s’havia hagut de refugiar durant la primera guerra Carlina o guerra dels Set Anys, el juliol de1835, al voltant de la Torre Negra, propietat del monestir de Sant Cugat, abans d’enrolar-se a les files carlines. Si féssim cas a aquest plantejament, la festa no hauria començat fins l’any 1836 o 1837.
Ara bé, sent una festa que fa tants anys que se celebra i que ha estat encetada o iniciada per una persona sola, coneguda, i amb la implicació de la seva família, com pot ser que no es tingui clar quina era aquesta promesa i la data de la mateixa? Quin és el misteri que envolta tot això? Remenant papers, llegint per aquí i per allà, al final es van trobant diferents peces que configuren un trencaclosques que ara exposaré.
Aquesta és una hipòtesi del perquè es va fer la promesa i de més o menys quan es va poder fer la primera romeria, basant-me en diferent documentació i en l’anàlisi de fets històrics viscuts en aquest país, per entendre el tot plegat.
Josep Vidal i Granés va néixer el 1803, al barri de Santa Maria del Mar de Barcelona. El 1808, any de l’inici de la guerra del Francès, es va traslladar amb la seva família a Sant Cugat. Se sap que el seu pare treballava a la fleca del monestir i que els seus fills baixaven a Barcelona a aprendre l’ofici de flequer.
Mentre, el 1820, Rafael del Riego feia la proclama lliberal que conduí finalment al rei Ferran VII a jurar, el 9 de març de 1820, la Constitució del 1812, també dita de Cadis, entrant així Espanya en el període que es va conèixer com el Trienni Liberal.
Aquesta acció de Riego i d’altres polítics espanyols per a arraconar l’absolutisme del monarca i avançar cap a un país més modern, no va estar ben vista per a un gran sector de la població del país, sobretot per gent conservadora de molts pobles i de gent ultra conservadora i molt vinculada amb l’església catòlica.
A Espanya, i també a Catalunya, hi va haver molts homes que s’enrolaren en partides armades que s’anomenaran realistes per fer front al govern i enfrontant-se al seu exèrcit. A Catalunya aquestes partides realistes foren expulsades finalment de la Seu d’Urgell, on havien constituït la Regència d’Urgell, el mes de novembre de 1822, per l’exèrcit d’Espoz i Mina, que les va obligar a exiliar-se al sud de França.
Un d’aquest “realistes” fou Josep Vidal i Granés, qui fugi de Sant Cugat el 1822, a l’edat de 19 anys, per integrar-se en una d’aquestes partides, acabant com la resta dels seus companys exiliat a França.
Gairebé paral·lelament aquests fets, Ferran VII demanava, el mateix any 1822, la intervenció de la Santa Aliança, formada per Àustria, Prússia, Rússia i França, en el Congrés de Verona, per retornar Espanya a l’absolutisme que el monarca i les classes més conservadores i inamovibles volien pel país.
Pocs mesos després, el 7 d’abril de 1823, creuaven la frontera i entraven a Espanya els Cent mil fills de Sant Lluís, un exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó duc d’Angulema, format per 60.000 homes de l’exèrcit francès i l’exèrcit de voluntaris realistes format per uns 30.000 homes, dirigits pel general Quesada, el comte d’Espanya i el baró d’Eroles, que acabaren amb el Trienni Lliberal i instauraren de nou l’absolutisme més dur i arcaic, només es va deixar de reinstaurar la Inquisició com volien molts dels voluntaris realistes. El país va entrar aleshores en el que s’ha conegut com la dècada ominosa.
Josep Vidal i Granés formava part d’aquest exèrcit de voluntaris realistes.
Per una orde del 10 de juny de 1823, el voluntaris realistes es convertiren en una milícia, amb l’objectiu de lluitar contra totes les persones lliberals i evitar la creació d’un nou govern constitucional.
Josep Vidal i Granés va servir en aquesta nova milícia en qualitat de soldat a Voluntarios Realistas, Regimiento de Infanteria número 10, essent llicenciat a Vilafranca del Penedès, el 17 de maig de 1825. La llicència absoluta va ser signada pel coronel del regiment d’infanteria 10, Josep de Torres.

  
L'ermita de Sant Medir entre els anys 1910-1915
   
El 21 de març de 1826, Josep Vidal és va casar amb Teresa Roig i Mora, a l’església parroquial de Santa Maria del Pi, anant a viure al carrer Gran número 111, (abans 103) cantonada amb el carrer de Sant Marc, on va obrir un forn.
Mentre la jove parella feia el seu dia a dia a Gràcia, el 1827 va esclatar la guerra dels Malcontents, promoguda pels antics realistes i sectors de la societat més conservadora, que creien que Ferran VII era molt tebi amb els lliberals i que calia donar un cop de timó a la política espanyola, fent-la encara més conservadora i demanant el restabliment de la Inquisició.

Els revoltats de Catalunya sota el lema “Visca el rei i mori el mal govern!”, uns 30.000 homes armats, crearen a Manresa, el 29 d’agost del 1827, la Junta Superior del Govern del Principat. Finalment, el 28 de setembre va arribar el rei a Tarragona i va posar fi a la revolta, que acabà amb els seus caps executats o exiliats a França.
Per acabar amb aquest aixecament conservador, Ferran VII va nomenar Capità General de Catalunya, l’ultra reaccionari comte d’Espanya, un sinistre i sagnant personatge, que va reprimir tant a lliberals com a conservadors, instaurant un regim de terror i follia des de la Ciutadella, on va instal·lar el seu quarter general. La seva crueltat alhora de la repressió va arribar a tals extrems, que gaudia tant d’executar als presos que ho feia mentre la banda militar interpretava la seva música preferida, això va fer que els ciutadans de Barcelona el batejaren amb els sobrenoms de: “El tigre de Catalunya” o “L’assassí de Catalunya”, finalment els seus excessos i la forta demanda popular per la seva destitució obligaren al monarca a cessar-lo el 1832.
Hi és en aquests anys convulsos del final de la dècada dels anys vint del segle XIX, quan Josep Vidal i Granés és denunciat per una persona de Sant Cugat, sent detingut i traslladat a la Ciutadella. Aquella Ciutadella que dirigia i dominava el comte d’Espanya, que quan tenia massa gent empresonada en feia executar uns quans per alliberar espai i on feia torturar sense pietat els detinguts. És en aquest espai i en aquestes condicions que Josep Vidal i Granés és tancat catorze dies, sense cap garantia de que pogués sortir lliure.
És en aquest moment quan podria haver fet l’esmentada promesa a Sant Medir, un Sant que des de la seva infantesa i religiositat havia estat prop de casa seva i potser perquè, recordant que havia estat martiritzat per dir la veritat, li donava un raig d’esperança de sortir d’aquell infern i de l’horror que vivia en aquells moments en aquella presó. És per tant molt plausible pensar que fos aleshores que fes la promesa que si se’n sortia, aniria cada any a l’ermita a donar-li les gràcies. És més factible que la malaltia i més que la del germà, com veurem més endavant.
Finalment va poder sortir de la Ciutadella, havent de provar abans que la seva conducta era immillorable i deixant clar la falsedat dels càrrecs imputats, a més a més de garantir la seva adhesió a la corona i de pas a l’absolutisme del monarca.
  
Charles d'Espagnac, Compte d'Espanya i Capità General de Catalunya.
  
Però els maldecaps de Josep Vidal no van acabar aquí. El 1833, un any després de la marxa del comte d’Espanya, va presentar un escrit signat a Barcelona, –segons Miquel Brasó– a la màxima autoritat barcelonina, que tractant-se del que es tractava seria sense dubte el nou Capità General de Catalunya, explicant i fent constar el que hem citat, però a més a més, posant èmfasi en la conducta malèvola d’algun funcionari de Sant Cugat, que intentava que fos empresonat.
Després de la mort de Ferran VII i la designació com hereva de la corona de la seva filla Isabel II, el 1833, va esclatar la Primera Guerra Carlina, coneguda també com la guerra dels Set Anys. És dins d’aquest conflicte quan, el 1835, el germà de Josep Vidal, l’Ignasi Vidal, forner del monestir de Sant Cugat va haver de fugir davant l’imminent assalt del recinte monàstic i per temor a ser mort pels atacants.
Refugiat a les immediacions de la Torre Negra amb un tal Gardet, que havia estat voluntari realista i molt compromès en aquells moments amb la causa carlina, aquella nit, mentre el monestir de Sant Cugat cremava pels quatre costats, li comentaren al frare administrador del monestir la seva intenció d’incorporar-se a les files carlines.
Exposades i ordenades fins aquí les diferents peripècies que va viure Josep Vidal i Granés i de les quals ens han arribat diferents informacions, hem de passar a les conclusions i al perquè tot això és poc conegut.

Conclusions
Per tot el que hem exposat en aquest escrit, es pot afirmar que Josep Vidal Granés i part de la seva família o tota, eren gent molt conservadora i extremadament religiosa, gent que no va dubtar en sumar-se, primer als voluntaris realistes –es el cas de Josep Vidal-, per lluitar contra totes les possibles obertures que es poguessin produir a Espanya i deixar-la inamovible, on els grans vetlladors eren Déu, el rei i la terra; i segon, a les files carlines per coronar un nou rei, don Carles, que els garantís tot allò per què havien lluitat durant el Trienni Lliberal o en la guerra dels Malcontents –com el seu germà–.
Que en la convulsió que es va viure durant el regnat de Ferran VII, Josep Vidal, es va veure implicat en un fosc assumpte que per poc no li costa la vida.
Que en aquest període, en un moment donat fa una promesa a Sant Medir.
Que considerant que el Sant ha satisfet les seves expectatives, decideix emprendre el primer romiatge o acció de gràcies.
  
Inauguració de la placa en record de Josep Vidal Granés el 3 de març de 1957 al carrer Gran de Gràcia cantonada amb el carrer Sant Marc (Foto Josep Barrillón)
   
Però quan es va produir aquest primer romiatge? La resposta es complicada tenint en compte la cronologia dels fets: ens trobem que entre 1830 i 1832 encara manava a Catalunya el comte d’Espanya –com nota addicional i introduint diferents variables, dir que el 1827, en plena guerra dels Malcontents, el diari de Barcelona anunciava actes de la Festa Major de Gràcia– per tant, malgrat les diferents coses que succeïen a Catalunya ben ve s’hagués pogut fer la romeria a començaments dels anys trenta dels segle XIX.
Malgrat aquesta possibilitat, el cert és que a partir de 1834, en plena guerra Carlina, cal preguntar-se si la celebració d’aquesta mena de festa era possible, no per una prohibició expressa, sinó per la situació del país.
Exposat això i com la primera guerra Carlina va acabar el 1840, també podria ser que aquesta primera romeria tingues lloc el 1841.
Difícil, és molt difícil d’afirmar amb certesa l’any d’inici. Personalment, per tal com era en Josep Vidal i Granés, penso que sí que es va celebrar l’any 1830 o 1831. La transmissió oral es deu basar en alguna cosa, i a més a més, tenint en compte el malson que va passar a la Ciutadella, penso que no va voler esperar. A més a més, el primer any hi va anar sol i només de tornada en va fer ostentació. Una altre cosa és si es va interrompre algun any aquest pelegrinatge, com va passar durant la guerra Civil Espanyola.
Tot plegat no ha estat fàcil.
El 19 d’abril de 1951 Miquel Brasó, un investigador i historiador del Club Excursionista de Gràcia, molt curós i respectuós amb el que feia, va obrir una investigació sobre la figura de Josep Vidal i Granés, i es va entrevistar amb la senyora Isabel Prats –una senyora que anys més tard, el 1996, també vaig conèixer personalment, quan amb l’Esteve Camps anàrem a casa seva a fotografiar la bandera de la primera colla de Sant Medir–  aquesta senyora era dipositària d’una copia del document que Josep Vidal va dirigir el 1833 a la màxima autoritat de Catalunya. Malgrat la importància cabdal d’aquest document, Isabel Prats no estava d’acord en la seva divulgació –segons paraules escrites de Brasó: La Sra. Isabel Prats, posedora d’aquest document no està d’acord amb la divulgació d’aquesta noticia, pel que solament habem redactat aquestes notes després de llegir el mateix–.
Personalment, alguna altra persona també m’havia confirmat l’existència d’aquest document. Per altre banda, vaig intentar parlar amb un dels seus descendents, però vaig obtenir el silenci com a resposta.
La no autorització de la Sra. Isabel Prats a la divulgació d’aquest document, segurament seria per no gratar en el passat i potser perquè un carlí podia no estar prou ben vist. Personalment, penso que això no hagués afectat en res la figura d’en Josep Vidal i Granés, sinó tot el contrari, serviria per saber més coses d’aquest personatge gairebé desconegut, que en canvi representa una festivitat tant coneguda i que ell va instaurar.
 M’agradaria que algun dia aquest escrit veies la llum i ens permetés reescriure la seva història.
  
Detall de la inauguració de la placa en record de Josep Vidal Granés (Foto Josep Barrillón)
Text Josep Maria Contel 


Article publicat a la revista Camèlies núm. 30, juliol 2012, pàgs. 2-5

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada