dilluns, 13 d’abril de 2020

Història dels cinemes Verdi


El Verdi de cinema a cinemes
Del teatre Moratín a les multisales

A finals del segle XIX, una excisió de socis del Foment Voluntari, fundaren el Foment Protector de la Vila de Gràcia, conegut també com la Sociedad Coral La Alianza Graciense, establerta al carrer Encarnació, 20, a causa del seu creixement hagueren de comprar la finca del carrer Ample 32 (Verdi) un indret que temps enllà havia acollit la residència de Modest Casals i Leonor, metge, i un dels alcaldes de l’etapa de gràcia com a municipi independent. En el jardí de la qual, el 1893, construïren un petit teatre, que després de diferents noms va adoptar el de Moratín.



Una sala que durant els primers anys del segle XX, va alternar les representacions teatrals amb sessions de cinema i que l’octubre de 1911, ja constava com un dels cinemes de Gràcia. Arribats als anys trenta prengué el nom d’Ateneo i el 1933 el de Trébol. Finalment, poc temps després el cinema el canvià pel de Verdi, en referència al compositor italià Giuseppe Verdi, que donà nom al carrer, des del 5 de setembre de 1907. Una sala que disposava d’un aforament de 600 localitats i equipat amb el sistema de so Philisonor de la casa Philips.
Malgrat aquests avanços, la vida del cinema Verdi es va veure afectada també per la Guerra Civil. El 19 de juny de 1938, arran l’escassetat d’aliments que hi havia, es va obrir en les seves instal·lacions el primer Restaurant infantil de la ciutat, amb una cabuda per a 2000 criatures. Promogut per la conselleria d’economia de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració la Comissió Interventora d’Espectacles Públics que va cedir diferents cinemes a la Comissió Interventora de l’Indústria Gastronòmica perquè els adaptes com a menjadors infantils.
Pràcticament un mes abans de la seva obertura començaren les inscripcions de nens i nenes de la vila, que per necessitats diferents se’ls pogués garantir un àpat en condicions. En aquest sentit, el veí Jordi Caso explicava: teníem unes targetes del menjador infantil, penso que es pagava una pesseta, l’àpat era una cassoleta amb arròs o llegum, amb un tros de carn de pot de la denominada “carn Russa”.

Document - juny 1938 (Cinemes Verdi)

Una inauguració a la qual assistiren el Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Joan Comorera, diferents autoritats, nombrosos veïns de Gràcia, familiars de les criatures inscrites i una representació de combatents de l’11a Divisió del Cinquè Exèrcit padrins d’aquest menjador, la banda del qual va amenitzar tot l’acte. La jornada va acabar amb una sessió de cinema i varietats a la que van poder assistir els infants inscrits acompanyats dels seus familiars.
Acabada la guerra, durant els primers anys de la postguerra, la sala confiscada per les autoritats franquistes va tornar a acollir durant un temps un altre menjador infantil, aquesta vegada sota els auspicis de l’Auxilio Social. Després d’aquest dolorós parèntesi de la guerra i postguerra immediata, el cinema Verdi va obrir de nou les portes com a tal, el dilluns, 20 de novembre de 1944.

El cine Verdi l'any 1950 (Foto cedida per Montse Palomar)

Malgrat la fam i la repressió del moment, els anys van anar passant i el cinema es consolidà com una, més de les sales de reestrena de Gràcia. Dues pel·lícules, el No-Do i a vegades algun curt de dibuixos animats. Programes de dilluns a diumenge, que normalment eren els mateixos que una setmana abans s’havien projectat al cinema Proyecciones del carrer Gran, a més en el Verdi tampoc es feien varietats com en el cinema Selecto del carrer Gran. Tot plegat era un cinema de reestrena de tercera o quarta categoria però que malgrat això es va perpetuar durant les dècades dels anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, exclusivament com un cinema de barri, i que per sort va anar esquivant la piqueta immobiliària que va afectar tants cinemes.
A començaments dels anys seixanta i segurament per competir amb l’aparició de la televisió, que a poc a poc anava minvant espectadors als cinemes, els gestors del cinema decidiren fer una reforma total de la sala, equipant-la amb moderns aparells de projecció i so, una pantalla gegant Perlux i també col·locant butaques entapissades. Unes obres que es feren durant l’estiu de 1963, obrint-se finalment la sala el 28 d’octubre. Tres anys després en ple estiu el 12 de juliol de 1966 es va inaugurar la nova refrigeració de la marca Carrier, que segons la publicitat del moment el denominava com el local més confortable de Gràcia.
Anys després en plena decadència dels cinemes de reestrena i l’aparició del vídeo, a començament dels anys vuitanta, l’1 de gener de 1983 es produí un canvi important en la trajectòria del cinema en canviar la seva direcció, en fer-se càrrec de la sala l’Enric Pérez i el Joan Pol, dos empresaris bons coneixedors de l’exhibició cinematogràfica i amb noves idees, que des de feia un temps ja explotaven el cinema Moderno.

 Cine Verdi entrada anys 60 (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)
 Cine Verdi sala anys 60 (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)
Cine Verdi cabina anys 60 (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)

Un nou projecte que va afectar des del primer moment a la seva programació amb un canvi radical i més imaginativa, a més a més d’anar integrant-se en la vida sociocultural de Gràcia. Aquell mateix any, durant la Festa Major la sala es va sumar a la festa amb les Noches terroríficas de la “Festa Major”, oferint als espectadors un got de vi Sangre de Drácula i cava especial Castillo de Transilvania 1694. La programació d’aquells anys es va distingir amb la recuperació de films clàssics i de repertori, a més de setmanes i cicles com el del Western, així com reformant-lo totalment el 1986. Finalment el 1987 la societat Enric Pérez i Joan Pol es va desfer i el cinema va quedar en mans només del primer.

Cine Verdi 1987 (Arxiu de La Vanguardia)

Una de les primeres accions importants d’Enric Pérez fou reconvertir el cinema en tres sales, mantenint la platea i reestructurant la general o galliner, en dues sales i la cabina de la principal. Una altra fou convertir-les en sales de versió original amb subtítols. A més d’oferir al públic un full informatiu de cadascuna de les pel·lícules. L’èxit fou rotund i l’afluència d’espectadors va anar en augment, fins al punt de pensar amb la possibilitat d’obrir dues sales noves a l’antiga sala de ball.

Del Saló Verdi al complex cinematogràfic del Verdi
En el pis que hi ha sobre el vestíbul del cinema Verdi, des de temps va acollir principalment una sala de ball, així com diferents entitats, que d’una manera o altra estigueren vinculades amb l’espai, com el Foment Protector de la Vila de Gràcia, els que iniciaren el complex, a més entre altres, l’Ateneo Benéfico Instructivo; el Centre Lliberal Demòcrata Autonomista del Districte VIII; el Casal Català Autonomista de Gràcia; la Unión Republicana Graciense; etc.
Com a sala de ball, el Saló Verdi, ja hi figurava en cartells de començament dels anys trenta del segle passat, saló que també acollia el Liberty Club. Durant la Guerra Civil, en aquest espai es feren moltes reunions de diferents grups veïns que endegaren diversos refugis antiaeris en la zona. Acabat el conflicte, la sala de ball es va obrir de nou el dissabte 3 de març de 1945, diada de Sant Medir, amb la presentació de la Gran Orquestra Verdi i el seu vocalista Juan Carlos. Els balls del Saló Verdi tingueren gran importància durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta, amb l’aparició de les discoteques, la sala de ball en va entrar en un declivi. I durant el franquisme en què el carnaval estava prohibit cada any se celebrava el Dijous Gras amb un ball infantil de disfresses i únic acte de carnaval a la vila.
Amb la desaparició de la música en viu, el local es converteix en una discoteca, en diferents etapes i noms, que ocasionaren moltes vegades problemes amb els veïns. Rodant-se també en aquest espai una seqüència de la pel·lícula Sauna, dirigida per Andreu Martin. Clausurada la discoteca per l’ajuntament, Enric Pérez va desenvolupà la idea d’enquibir en aquest espai dues noves sales de cinema, la quatre i la cinc, inaugurades finalment el 9 d’octubre de 1992.


Cine Verdi 1995 (foto Josep M Contel)

Un nou cinema al carrer Torrijos
Davant de l’augment d’espectadors, com de l’increment de pel·lícules de les que es podrien denominar d’autor o de cinema d’art i assaig, com de comentaris informals en diverses persones, Enric Pérez, va entreveure la possibilitat de convertir en sales de cinema un antic local industrial del carrer Torrijos, 49, però per aquest menester li cali trobar-ne un altre per fer-hi la sortida d’emergència, de fet això en aquells moments va ser cosa fàcil, ja que ben aviat el seu impulsor va disposar de diferents possibilitats. Finalment les obres començaren i mentre aquestes anaven avançant, l’Enric Pérez les supervisava fins al detall més petit. Finalment el 12 de setembre de 1995 es va inaugurar el nou cinema Verdi Park, amb la presència del llavors Alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. Amb l’entrada en funcionament d’aquestes quatre noves sales el complex dels Verdi arribava a les nou sales en només vuit anys.
En aquests darrers anys els cinemes han estat quelcom més que unes senzilles pantalles de cinema, en aquest temps han estat un revulsiu tant pel fet cinematogràfic i cultural de la vila com de la ciutat i també un sacsejament social i urbanístic de la vila, segurament no tan afable com hagués estat de tot grat per la majoria dels graciencs. No obstant en l’aspecte cultural els Verdi han aportat nombroses activitats paral·leles com, mostres, festivals, cicles, presentacions de films, així com la presència de molts directors novells o consagrats, a més de molts actors i actrius que la seva presència sempre ha estat un motiu de sorpresa pels veïns.

Verdi Park - maig 2005 (foto Josep M Contel)

Malgrat tot, la crisi també va afectar els Verdi, i l’Independent de Gràcia publicava en el número 559 del 16 de gener de 2015 “Els cines Verdi, en perill de tancar”; “Els cines Verdi, en perill de tancar per la pressió del propietari per canviar de negoci” “La família Pérez, llogaters de l’espai, negocia amb Comerç i Cultura per salvar les 5 sales” titulars per una notícia que afectava només a les cinc sales de carrer Verdi, després de diferents estira-i-arronses, aquest problema que venia arrossegant des del 2014, es va solucionar amb l’entrada en l’accionariat de La distribuïdora A Contracorriente Films, al cap de la qual hi ha Adolfo Blanco, fundador i conseller delegat i un bon coneixedor del món audiovisual, que ha impulsat els cinemes fins al punt d’adquirir l’edifici en el qual estaven de lloguer, segons va recollir la premsa el 15 de maig de 2019.
Una altra fet important dels nous gestors dels Verdi ha estat el Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN FILM FEST), que entre altres personatges coneguts va portar el 2017 Richard Gere, el 2018 Mike Newell, i el 2019 Jeremy Irons.

 Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN FILM FEST) 2017 (foto Josep M Contel)
  Richard Gere - Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN FILM FEST) 2017 (foto Josep M Contel)

Galeria d'alguns personatges que han passat pels Verdi

 Pere Portabella - 2007 (foto Josep M Contel)
 Bertrand Tavernier, director, Ley 627 - setembre 1993 (foto Josep M Contel)
 Christophe Lambert - Janis et John - juny 2004 (Foto Josep M Contel)
 Ken Loach, director, Tierra y libertat - abril 1995 (foto Josep M Contel)
 Margarethe Von Trotta, actriu i directora, La promesa  - maig 1995 (foto Josep M Contel)
Terry Gilliam, director, - juny 2007 (foto Josep M Contel)
Costa Gravas - 2012 (foto Josep M Contel)

Josep Maria Contel

Article publicat inicialment a la revista dels Comerciants de Gràcia, reestructurat i posat al dia.

1 comentari:

  1. Un espacio para todo amante del cine, imprescindible en la vida graciense y barcelonesa.
    Gracias por tan buena información.

    ResponSuprimeix