A mesura que el carrer Gran de Gràcia va anar
guanyant importància en el segle XIX, en el seu traçat es varen instal·lar
diferents fondes, restaurants o cases de menjar. Una d’aquestes va ser la fonda
de la Unión, ubicada en el núm. 32 on avui hi ha el restaurant Frec Co. Un negoci familiar que durant
anys en casar-se amb la filla del seu propietari, va regentar Lluís Barrillón i
Polina.
Menjador de la fonda Unión
Un costum d’aquella època entre les fondes,
era la d’exhibir com a reclam en els seus aparadors els plats del dia. A la fonda
Unión, aquesta feina de fer cada dia els aparadors, fou encarregada a Lluís
Barrillón. Un treball repetitiu i sense gaires complicacions, ja que al final, del
que es tractava era de substituir uns plats per altres i poca cosa més.
El nan ¡Cu-Cut!
Un temps després, d’anar fent aquesta feina,
un bon dia se li va ocórrer fer un cap de burro amb un pebrot, una figura que va
acabar col·locant en un dels aparadors. I aquest va ser punt d’inici d’una
tradició popular de fer petites obres d’art sobretot amb productes
d’alimentació, que va començar el 1896 i va durar fins al 1919, quan l’edifici
que acollia la fonda fou enderrocat.
Unes construccions fetes curosament amb tota
mena de verdures i altres elements propis de la fonda, com: els pebrots, les mongetes
tendres, les patates, els moniatos, les albergínies, el bròquil, les
pastanagues, els enciams, les escaroles, les cols, els naps, les carxofes, les
panotxes de blat de moro, etc. i que en el moment de donar forma als
personatges Barrillón les realitzava amb una precisió rellotgera.
Les caramelles
Construccions efímeres que abraçaren tota
mena de personatges de l’època, populars, polítics, prohoms, etc. com: Santiago
Rusiñol, Àngel Guimerà o Alberto Llanas; la dona de la bola de les mosques, el
tío cadiraire, en Lluís de la sopa, la Monyos, en Girona pobre, el Moro de la
Rambla, etc. -personatges populars de l’època-. Així com recreant diferents
festes tradicionals, com: les caramelles, les colles de Sant Medir, els
entremesos de la processó del Corpus, Don Juan Tenorio, o diferents
actualitats, com una reproducció del funicular del Tibidabo, construït
detalladament o altres com el Parc Güell, un envelat, el teatre del Bosc, la
plaça de Catalunya segons el projecte ornamental d’en Padró, un banquet al
Palau de Belles Arts en honor del mestre Guimerà, entre altres escenes festives
o quotidianes.
Un costum el d’exposar aquests ninots, que va
acabar donant a l’establiment el nom popular de “Fonda dels Ninots”, i que a
banda d’aplegar durant anys a centenars de persones davant dels seus aparadors,
la premsa d’aquells anys també es va fer ressò d’aquesta activitat, com ho
recull el següent text:
El Mont Calvari
“Coneixíam
la esculptura en barro,en
bronzo, en marbre, mes may podiam pensar en la esculptura culinaria, perque’s
pot ser musich-poeta com en Wagner y dibuixant-poeta
com era l’Apeles Mestres, mes
cuiner-esculptor com és en Barillón de Gracia, no ho podíam imaginar may y a fe que li passa al inrevés den
Benlliure, donchs aixís com aquet fa esculpturas de bronzo que semblan de
crocant, el nostre cuiner las fa de crocant y demés substancias alimenticias y tenen més cos y més
vida que las monas de Pascua de la eminencia esculptórica de R. O.”
Publicat sota el títol “Un artista suculent” en el número 169 de la revista
¡Cu-Cut! del 23 de març de 1905, que va dedicar-li gairebé tota la pàgina 182 i
a més a més, cinc fotografies.
Lluís
Barrillón i Polina, va nàixer el 9 de maig de 1875, a la casa núm. 4 del
carrer de les Xemeneies, de Gràcia -avui carrer de Santa Eugènia, on els seus
pares regentaven una espardenyeria. Als setze anys, va voler provar fortuna
lluny del negoci familiar encaminant les seves passes cap al món de
l’hostaleria, entrant a treballar a la fonda “del Geperut”, ubicada en un dels
xamfrans de la cruïlla dels carrers de València amb el de Girona.
Després d’un parell
d’anys de treballar en aquesta fonda, va entrar a treballar com a mosso a la fonda
de la Unión, on més tard va entrar en relacions amb la filla dels propietaris
amb la que es va casar, esdevenint finalment el propietari de la fonda.
Josep Maria Contel - Fotofografia Fons Barrillón
Article publicat a la revista Tot Gràcia núm. 6 de primavera 2018 pàgs. 42-43
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada