dijous, 9 d’abril de 2020

Història de la Diagonal

Cruïlla de la Diagonal amb el pg. de Sant Joan
amb el monument de Mossèn Cinto Verdaguer

Aquesta publicació és un conjunt de quatre articles sobre la història de la Diagonal. Els tres primers es van publicar els mesos de gener, febrer i març de 2010 a la revista Barcelona Informació suplement Barris de l’Ajuntament de Barcelona.
En canvi el quart no va veure la llum al quedar aturat després dels resultats del referèndum sobre la reforma de la Diagonal celebrat entre el 10 i 16 de maig de 2010.

Cruïlla del carrer d’Argüelles (Diagonal) amb el pg. de 
Gràcia. (Foto: Maruja Redondo)

Història de la Diagonal (I)
Enderrocades les muralles que ofegaven la ciutat i n’impedien el creixement, en la segona part del segle XIX, s’obria una nova perspectiva urbanística per a Barcelona, en guanyar tot aquell espai reservat i preservat pels militars durant uns quants segles.
El projecte va arribar de la mà d’Ildefons Cerdà i el seu model d’Eixample quadriculat, però no tot: una avinguda en diagonal, dividia tot aquell entramat i s’internava en les terres d’altres pobles del pla de Barcelona, com Gràcia, les Corts, Sant Martí de Provençals i Sarrià, els tres primers annexionats a Barcelona el 1897 i el darrer el 1921.
El primer tros de la Diagonal que es va urbanitzar fou el comprès entre Pau Claris i el passeig de Gràcia a partir de l’any 1884. Era un tram que no pertanyia a Barcelona, sinó a la vila de Gràcia, l’Ajuntament de la qual va decidir, el 1891, posar a la nova via el nom d’Argüelles, un polític que no tenia cap relació amb Barcelona.
Segons investigacions de Lluís Permanyer, que ha seguit el cas, l’origen del nom es podria trobar en la vinculació amb la maçoneria del polític i la d’algun representant del consistori gracienc.
Uns anys després, el 1896, el traçat urbanitzat de la Diagonal ja s’estenia entre el carrer Bruc i el camp d’en Tuset, uns terrenys i una masia enclavats en el municipi de Gràcia, que arribava fins al que avui és la plaça Francesc Macià.
Amb el anys, la pressió ciutadana i la disposició dels propietaris van fer que s’anés urbanitzant a poc a poc fins a arribar a Francesc Macià.
En mig d’aquest creixement de l’avinguda, Gràcia quedava incorporada a Barcelona el 1897, un fet que permetria a l’Ajuntament de Barcelona unificar els criteris de construcció i de nom de la via.

La Casa de les Punxes és un dels edificis emblemàtics de 
la Diagonal. (Foto: Arxiu JMC.)

(II) Pel que fa al nom de Diagonal, aquest, com el de el Paral·lel i la Meridiana, són els únics noms de carrers que va posar Cerdà, perquè la resta de carrers d’aquell nou Eixample van ser batejats per Víctor Balaguer amb noms històrics. Però, com explicàvem en el capítol anterior, el primer nom que rebé fou el d’Argüelles, nom que va perdurar fins ben entrat el segle XX. El 1922 fou rebatejat amb el nom de Nacionalitat Catalana; el 1925 el canviaren pel d’Alfons XIII i, proclamada la república el 1931, li posaren el de 14 d’Abril. El 1939, en guanyar els franquistes la Guerra Civil, es va rebatejar el carrer amb el nom i el grau del dictador i va passar a dir-se Generalísimo Franco, nom que va perdurar fins al 1979, quan va recuperar el seu nom inicial. Val a dir que sense fer gaire cas dels canvis, gairebé tothom, de manera col·loquial, va continuar anomenant Diagonal aquesta avinguda.
Pel que fa al creixement urbanístic de la banda dreta, aquesta expansió va ser més lenta i amb pocs edificis artístics –la Casa de les Punxes en podria ser una excepció–, però es va anar fent cada vegada més present a mesura que la Diagonal s’acostava a la zona del ferrocarril, al carrer Marina, a partir del qual el tren circulava pel bell mig de l’avinguda, fins a la plaça de les Glòries Catalanes. Segons Lluís Permanyer, les vies del tren i la Ciutadella van afectar negativament l’evolució d’aquest tram, perquè allò no era Barcelona, sinó, en gran part, Sant Martí, i quan es va començar a construir la Diagonal, ni el Clot ni els altres barris de Sant Martí oferien un atractiu important per propiciar un creixement ràpid.

Construcció de la Diagonal entre el carrer Numància i 
Gran Via de Carles III. (Foto: A.M.D. de les Corts).

(III) El tram de la Diagonal entre la plaça Macià i l’entrada a Barcelona des d’Esplugues no es va començar a urbanitzar fins a l’any 1921. El primer tros fou el comprès entre la carretera de Sarrià i el palau de Pedralbes, que fou l’excusa per urbanitzar l’avinguda i donar-li un to regi, perquè la Diagonal no anava enlloc i s’acabava un cop passat el palau. Per obrir aquest tram va caldre enderrocar algunes masies de les Corts. El palau va ser lliurat al rei Alfons XIII l’any 1924.
Pel que fa a la construcció de l’enllaç amb la carretera d’Esplugues, van haver de passar més de vint anys i va arribar de la mà de Joaquim Molins Figueras, president de la Penya Rhin, quan el 1946, després d’haver rebut els permisos oportuns i fer les obres de condicionament, va obrir aquell any el circuit de curses de vehicles de la Diagonal, un circuit que ben aviat es va guanyar un gran prestigi entre els amants delmotor d’aquella dura postguerra.
Un altre punt important d’aquest tros és la plaça Macià i el paper que juga en la via. Construïda com una gran rotonda, permet dissimular o encaixar els dos trams de la Diagonal, que són d’amplada diferent. L’enjardinament d’aquell nou tram va ser encarregat a Rubió i Tudurí, que el va projectar el 1928, però que no es va fer fins al 1934.
Amb el pas dels anys, aquest tram de la Diagonal va anar experimentat un canvi espectacular i passà d’uns terrenys eminentment rurals, on hi havia unes poques masies, a acollir una gran part de la Universitat de Barcelona, per convertir-se finalment en un centre de serveis i de negocis molt important de la ciutat.

El bloc d’habitatges ubicat als carrers de Castella, Marroc i la Diagonal,
en l’actualitat. (Foto: JMC)

(i IV) Quant a la urbanització i obertura del tram de la Diagonal entre la plaça de les Glòries i el front marítim, va haver d’esperar més de cent anys, des de l’inici de la urbanització de l’avinguda l’any 1884, en el seu primer tram de Gràcia.
El 13 de maig de 1919, s’inaugurava la plaça de les Glòries i la Diagonal arribava des del carrer Marina fins aquesta plaça, marcada per la traça del ferrocarril, allò era un projecte d’avinguda de tercer ordre, però si més no existia, en canvi entre la plaça i el front marítim, només figurava l’avinguda en els plànols. L’espai que avui ocupa la Diagonal estava ple d’edificacions, sobretot industrials que ocupaven gairebé tota la seva extensió.
En aquesta hipotètica Diagonal, en el temps, s’havien construït també diferents edificis d’habitatges, els quals tenien alguna de les seves façanes orientada a l’avinguda que algun dia s’havia d’obrir. Un d’aquests, el construït l’any 1956 per la cooperativa d’habitatges, Pau i Justícia de Poblenou, per als seus associats a la confluència dels carrers de Castella, Marroc i la Diagonal i que per accedir-hi des del carrer Pere IV, s’havia de fer un camí de terra en ziga-zaga pel mig de diferents solars industrials.
Un altre exemple seria el tram entre els carrers de Llacuna i Sant Joan de Malta, on un conglomerat d’indústries ocupaven tot aquest tros i que a banda d’obrir la Diagonal també va comportar l’obertura de la Rambla del Poblenou a finals dels anys noranta del segle passat.
Finalment el 28 de febrer de 1999 en mig d’una gran festa l’alcalde Joan Clos obria la darrera part de la Diagonal i més concretament, al seu pas pel Poblenou, 140 anys després de l’inici de la seva urbanització.

Josep Maria Contel

Cap comentari:

Publica un comentari