Bailén, Texas, Lauren Gràcia i Texas cinemes, un
espai de cinema
Ubicat a la
cantonada dels carrers Igualada amb Bailèn i més concretament a Bailèn 205, hi
ha el Texas cinemes. Un espai cinematogràfic amb més cent anys d’història, al
llarg dels quals ha tingut diferents noms: Bailén, Texas, Lauren Gràcia i de
nou Texas cinemes, essent l’etapa del Texas la que més va marcar aquesta sala.
Capbussant-nos en el
passat, trobem que en aquest lloc, a finals de l’any 1908 i establerta en un
cobert -segurament seria una estructura senzilla, però en un interior sòlid com
podrem veure quan parlem del cinema Bailén- hi havia la Societat d’Esbarjo La
Walquiria.
Interior de la sala del cinema Bailén, en una data
imprecisa. (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)
Cinema Bailén
Inaugurat amb data no
precisa, però que alguns autors la situen sobre l’any 1911, el cinema Bailén tingué
dues etapes prou marcades. La primera, entre l’any 1911 i el 1933, quan la sala
estava ubicada en l’esmentat cobert i la segona, entre mitjans dels anys trenta
i l’any 1947, quan es reobrí com a Texas.
El cinema Bailén tenia
una capacitat de 550 localitats i la premsa de l’època el va definir com un cobertizo para exhibiciones
cinematográficas. L’any 1916 era propietat de Francisco Pérez, el qual era col·laborador de la revista de cinema Arte y Cinematografía, publicació
que en el seu número del 15 d’abril de 1916, definia l’espai així: Hemos tenido el gusto de visitar el cine
Bailén, cuya dirección y propiedad corresponden a nuestro querido amigo
Francisco Pérez. El salón es una verdadera monada; limpio, cómodo y
confortable. Las obras de decoración han estado a cargo del joven Julio Codda,
pintor escenógrafo italiano que ha hecho notables decorados de la casa Itala,
de Turin. Després d’uns alts i baixos en la programació, l’any 1928 la sala
va anar a parar a mans de l’empresari d’exhibició cinematogràfica Francesc
Benages, que explotava també el cinema Delicias i que amb el temps ho va
fer també amb el Rovira i el Mundial.
Arribats a l’any
1934, el propietari del cobert, Jaume Payas i Rovira, va
decidir enderrocar-lo i bastir un nou edifici entre els carrers de Monistrol i
Igualada amb façana al de Bailèn i que compren els números 201, 203, 205.
Demanat el permís el 8 de setembre de 1934, en el solar resultant l’arquitecte
Lluís Matoses va aixecar un nou edifici amb planta baixa, entresòl i cinc pisos,
un bloc compacte amb tres escales de veïns. L’accés a la sala de cinema es va
obrir a la botiga de la cantonada amb el carrer Igualada, perquè la sala està
ubicada en una peça paral·lela al carrer Igualada, adossada darrere de
l’edifici del carrer Bailèn.
Inauguració d’un menjador infantil en el local de
cinema Bailén durant la Guerra Civil. (La Vanguardia, 10 de juliol de 1938)
Bastit el nou
edifici, el cinema va tornar a obrir les seves portes a finals de juny de 1935,
però aquesta nova etapa va durar ben poc, dos anys després, el 1938, en plena
Guerra Civil, a començament del mes de juliol, fou inaugurat en aquest local,
cedit per la Comissió
Interventora d’Espectacles Públics, el segon menjador
infantil de la ciutat, apadrinat pel Cos de Carrabiners, Bases C.O.I. i amb una
capacitat per acollir diàriament 2.000 nens, els quals podien dinar al preu
d’una pesseta i on els orfes i fills de vídua de guerra podien menjar gratuïtament.
A l’acte d’inauguració assistí una representació del Cos de Carrabiners i la
seva corresponent banda de música. Acabada la guerra, el mes de febrer de 1939,
els serveis d’Auxilio Social traslladaren a aquest local el menjador que ells
també havien habilitat al cinema Verdi.
Cinema Texas
En plena postguerra
i desmantellat el menjador, un nou empresari es féu càrrec del cinema, José
Lecumberri de la Fuente ,
el qual el reformà totalment, dotant-lo de perfectes aparells sonors, amb una lluminosa
pantalla i unes ben cuidades instal·lacions acústiques. Segons la descripció de
la premsa del moment, el local era de visibilitat correcta, depurat bon gust,
concepte funcionalista, còmode i higiènic. Però segurament el que no citava la
publicitat com un avantatge era el seu nom, Texas, record segurament
dels mítics films de l’oest, que amb el temps va fer forat en la societat
gracienca.
La sala de cinema del Texas abans del seu
tancament. (Foto JMC)
El nou cinema, amb
una capacitat de 660 localitats, 110 més que el seu antecessor, va obrir les
portes l’11 de setembre de 1947, coincidint amb el cinema Principal de Gràcia, que
es va obrir dos dies després, el 13 de setembre. Però el que havia de ser una
obertura festiva, es convertí en un acte benèfic en pro dels damnificats de
Cadis. Una tragèdia que és produir el 18 d’agost de 1947, quan explotaren
diferents càrregues i mines subaquàtiques a les drassanes de la base submarina
de l’Armada i que, a banda de molts desperfectes, ocasionaren més de dos-cents
morts i centenars de desapareguts. Així doncs, en aquells anys grisos del
franquisme, una part d’aquella inauguració va servir d’acte solidari amb
aquella ciutat andalusa.
Cinc anys després,
el 1952, amb un cinema en plena decadència, José Lecumberri de la Fuente , es va associar amb
l’empresari Jaume Creixell Montserrat per tal de tirar el cinema endavant, però
la societat no va reeixir i es va trencar al cap de pocs mesos. A principi de
l’any 1953, Jaume Creixell Montserrat, erigit en nou propietari del cinema, va
col·locar al capdavant d’aquest al seu fill Carles Creixell Cos.
Els Creixell no
escatimaren esforços per tal de revitalitzar el cinema. Una de les primeres
coses fou tornar a modernitzar la sala, a més de treballar molt acuradament la
programació, amb reposicions importants, que amb el pas dels mesos tornaren la
confiança de molts graciencs, que el tingueren com a cinema de referència. Una
d’aquestes reposicions fou la de Los crímenes
del Museo de Cera en 3-D, el 1954, pocs mesos després de la seva estrena al
cine Tívoli.
Carles Creixell Cos, va gestionar el cinema Texas fins al mes d’abril
de 1975, quan se’n va fer càrrec José Maria Marín Echenagusia.
La sala de cinema del Texas abans del seu
tancament. (Foto JMC)
Amb el pas dels anys
el cinema Texas va esdevenir tot un referent per una gran part de Gràcia, era una
sala familiar molt concorreguda per famílies senceres, que en moltes ocasions
anaven al cinema amb el cistellet on duien el sopar. Hi feien programacions dites
de pel·lícules blanques, o sigui, aptes per a tots els públics. En la dècada
dels seixanta el cinema anunciava la seva programació setmanal a través d’uns
petits cartells als quals s’enganxava un programa de mà de la pel·lícula que
tenia més tirada i que es penjaven en les diferents botigues de Gràcia. Com a
compensació, els botiguers eren obsequiats amb un val descompte per dues entrades
d’aquella mateixa setmana. Finalment alguns botiguers regalaven aquests vals a
veïns o clients, que eren els que gaudien de l'oferta. A tall de curiositat, en
aquesta dècada treballava com a taquillera del cinema, l’àvia de la directora
gracienca Isabel Coixet, la qual comentava en una entrevista que amb set anys, de
vegades l'acompanyava al cinema Texas, ja que volia conèixer aquell
lloc màgic.
La cabina de projecció del Texas pocs mesos abans
de la seva desaparició. (Foto JMC)
Com altres cinemes
de la ciutat, el Texas també va patir les crisis generades per l’aparició de la
televisió, el vídeo, etc., però a diferència d’altres sales de Gràcia, va
aguantar estoicament com a sala de reestrena amb dues pel·lícules i el No-Do i,
ja en temps de la democràcia, la projecció de les dues pel·lícules. Amb
l’aparició del vídeo i la seva massiva comercialització a mitjans dels anys
vuitanta, la funció dels cinemes de reestrena va desaparèixer i les sales
tancaven o es reconvertien amb alguna especialitat, com ho va fer el cinema Verdi.
Malgrat això el Texas seguia resistint. Finalment Antonio Llorens cap visible
de Lauren Films, es va quedar amb el cinema amb la intenció de fer-hi un
multicinema.
Ja en mans de Lauren
Films, el Texas va seguir programant durant un temps, a l’espera de conèixer
el dia fatídic de la seva mort. Finalment es va anunciar la data de la darrera
sessió del vell cinema, el diumenge 9 de juliol de 1995. Molts nostàlgics
passaren aquella setmana pel cinema. Havien passat molts anys des de la seva
darrera posada a punt, però la sala resistia i molta gent de Gràcia volia donar-li
el seu adéu.
Empleats, amics i veïns en la festa de comiat del
Texas, el 9 de juliol de 1995. (Foto JMC)
Entre totes aquestes accions d’acomiadament, la més important fou
l’organitzada per gent propera al cinema, empleats, amics, alguns veïns, gent
molt propera que aquella nit en acabar la sessió de cinema van prendre un got
de cava, mentre les cartelleres despullades anunciaven el seu fi imminent. La
celebració d’aquell vespre fou entranyable, històrica, amb fotos incloses de
local i una de família de tots els presents, fou com un somni al despertar del
qual ja no hi havia cinema i en el record dels presents queda aquella darrera
nit, guardada com un bé preuat, immortalitzada en una imatge, com moltes que
diferents fotògrafs prengueren en els darrers temps per immortalitzar el Texas
un cinema de barri, un supervivent d’una espècie o d’una manera d’oci que només
resta en la memòria de la gent amb més edat.
El local, reconvertit en el multicinemes Lauren
Gràcia, el 28 de juliol de 1996, l’endemà de la seva inauguració. (Foto JMC)
Cinemes Lauren Gràcia
Poc temps després
s’enderrocava la sala de cinema i en aquell espai s’hi construïen quatre noves
sales, més còmodes i dotades amb els equips més moderns, segurament es perdia
l’espectacularitat de la pantalla gran, però en canvi l’empresari guanyava en
competitivitat, doncs quadruplicava l’oferta de cinema amb el mateix personal i
duien el cinema d’estrena al bell mig de Gràcia. Acabades les obres, el nou
cinema Lauren Gràcia obria les portes el 27 de juliol de 1996, amb la
següent distribució: sala 1, 222 localitats; sala
2, 124 localitats; sala 3, 194 localitats; sala
4, 110 localitats, total 650 localitats deu menys de les que tenia quan
era Texas.
Des de la seva obertura com a multisales, el cinema i la indústria
cinematogràfica van canviar molt, sobretot amb l’aparició de la imatge digital,
que afectava tant a les sales de cinema, com a la seva projecció, a més a més
de patir diferents problemes estructurals pel que feia a l’empresa també a la crisi que va viure el país, van
desembocar que finalment el Lauren Gràcia tanques les seves portes el 22
d’agost de 2013.
Texas cinemes
I quan tot donava a
pensar que el vell cinema es convertiria en una superfície comercial, sorgir la
notícia de què Ventura Pons, amb el Ricard Almazan i altres persones, posaven
les bases per reobrir de nou el cinema, això si recuperant l’esperit aquell que
durant dècades va esgrimir el Texas.
Presentació de les noves sales el 16 de setembre de 2014
A l’hora de
reformular la tipologia del cinema, tornaren a apostar per les pel·lícules de
reestrena, aquelles que per quota de pantalla cauen molt aviat de les sales
d’estrena i que malauradament moltes persones es queden sense poder-les veure
en una sala de cinema.
I una altra de les coses
importants d’aquest projecte, segons els seus gestors, fou una nova política de
preus ajustada als moments que s’estaven vivint. Amb una entrada de 3 euros,
mentre que de dilluns a dijous, els jubilats, pensionistes o membres de
diferents entitats podien anar al cinema per 2 o 2,50 euros. El nou Texas
cinemes va obrir les portes 17 de setembre de 2014.
Josep Maria Contel
Article inicial publicat a la revista dels comerciants de Gràcia i reformulat el 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada