dissabte, 11 d’abril de 2020

Història del cinema "Bailén, Texas, Lauren Gràcia i Texas cinemes"


Bailén, Texas, Lauren Gràcia i Texas cinemes, un espai de cinema
Ubicat a la cantonada dels carrers Igualada amb Bailèn i més concretament a Bailèn 205, hi ha el Texas cinemes. Un espai cinematogràfic amb més cent anys d’història, al llarg dels quals ha tingut diferents noms: Bailén, Texas, Lauren Gràcia i de nou Texas cinemes, essent l’etapa del Texas la que més va marcar aquesta sala.
Capbussant-nos en el passat, trobem que en aquest lloc, a finals de l’any 1908 i establerta en un cobert -segurament seria una estructura senzilla, però en un interior sòlid com podrem veure quan parlem del cinema Bailén- hi havia la Societat d’Esbarjo La Walquiria.

Interior de la sala del cinema Bailén, en una data imprecisa. (Biblioteca Filmoteca de la Generalitat de Catalunya)

Cinema Bailén
Inaugurat amb data no precisa, però que alguns autors la situen sobre l’any 1911, el cinema Bailén tingué dues etapes prou marcades. La primera, entre l’any 1911 i el 1933, quan la sala estava ubicada en l’esmentat cobert i la segona, entre mitjans dels anys trenta i l’any 1947, quan es reobrí com a Texas.
El cinema Bailén tenia una capacitat de 550 localitats i la premsa de l’època el va definir com un cobertizo para exhibiciones cinematográficas. L’any 1916 era propietat de Francisco Pérez, el qual era col·laborador de la revista de cinema Arte y Cinematografía, publicació que en el seu número del 15 d’abril de 1916, definia l’espai així: Hemos tenido el gusto de visitar el cine Bailén, cuya dirección y propiedad corresponden a nuestro querido amigo Francisco Pérez. El salón es una verdadera monada; limpio, cómodo y confortable. Las obras de decoración han estado a cargo del joven Julio Codda, pintor escenógrafo italiano que ha hecho notables decorados de la casa Itala, de Turin. Després d’uns alts i baixos en la programació, l’any 1928 la sala va anar a parar a mans de l’empresari d’exhibició cinematogràfica Francesc Benages, que explotava també el cinema Delicias i que amb el temps ho va fer també amb el Rovira i el Mundial.
Arribats a l’any 1934, el propietari del cobert, Jaume Payas i Rovira, va decidir enderrocar-lo i bastir un nou edifici entre els carrers de Monistrol i Igualada amb façana al de Bailèn i que compren els números 201, 203, 205. Demanat el permís el 8 de setembre de 1934, en el solar resultant l’arquitecte Lluís Matoses va aixecar un nou edifici amb planta baixa, entresòl i cinc pisos, un bloc compacte amb tres escales de veïns. L’accés a la sala de cinema es va obrir a la botiga de la cantonada amb el carrer Igualada, perquè la sala està ubicada en una peça paral·lela al carrer Igualada, adossada darrere de l’edifici del carrer Bailèn.

Inauguració d’un menjador infantil en el local de cinema Bailén durant la Guerra Civil. (La Vanguardia, 10 de juliol de 1938)

Bastit el nou edifici, el cinema va tornar a obrir les seves portes a finals de juny de 1935, però aquesta nova etapa va durar ben poc, dos anys després, el 1938, en plena Guerra Civil, a començament del mes de juliol, fou inaugurat en aquest local, cedit per la Comissió Interventora d’Espectacles Públics, el segon menjador infantil de la ciutat, apadrinat pel Cos de Carrabiners, Bases C.O.I. i amb una capacitat per acollir diàriament 2.000 nens, els quals podien dinar al preu d’una pesseta i on els orfes i fills de vídua de guerra podien menjar gratuïtament. A l’acte d’inauguració assistí una representació del Cos de Carrabiners i la seva corresponent banda de música. Acabada la guerra, el mes de febrer de 1939, els serveis d’Auxilio Social traslladaren a aquest local el menjador que ells també havien habilitat al cinema Verdi.

Cinema Texas
En plena postguerra i desmantellat el menjador, un nou empresari es féu càrrec del cinema, José Lecumberri de la Fuente, el qual el reformà totalment, dotant-lo de perfectes aparells sonors, amb una lluminosa pantalla i unes ben cuidades instal·lacions acústiques. Segons la descripció de la premsa del moment, el local era de visibilitat correcta, depurat bon gust, concepte funcionalista, còmode i higiènic. Però segurament el que no citava la publicitat com un avantatge era el seu nom, Texas, record segurament dels mítics films de l’oest, que amb el temps va fer forat en la societat gracienca.

La sala de cinema del Texas abans del seu tancament. (Foto JMC)

El nou cinema, amb una capacitat de 660 localitats, 110 més que el seu antecessor, va obrir les portes l’11 de setembre de 1947, coincidint amb el cinema Principal de Gràcia, que es va obrir dos dies després, el 13 de setembre. Però el que havia de ser una obertura festiva, es convertí en un acte benèfic en pro dels damnificats de Cadis. Una tragèdia que és produir el 18 d’agost de 1947, quan explotaren diferents càrregues i mines subaquàtiques a les drassanes de la base submarina de l’Armada i que, a banda de molts desperfectes, ocasionaren més de dos-cents morts i centenars de desapareguts. Així doncs, en aquells anys grisos del franquisme, una part d’aquella inauguració va servir d’acte solidari amb aquella ciutat andalusa.
Cinc anys després, el 1952, amb un cinema en plena decadència, José Lecumberri de la Fuente, es va associar amb l’empresari Jaume Creixell Montserrat per tal de tirar el cinema endavant, però la societat no va reeixir i es va trencar al cap de pocs mesos. A principi de l’any 1953, Jaume Creixell Montserrat, erigit en nou propietari del cinema, va col·locar al capdavant d’aquest al seu fill Carles Creixell Cos.
Els Creixell no escatimaren esforços per tal de revitalitzar el cinema. Una de les primeres coses fou tornar a modernitzar la sala, a més de treballar molt acuradament la programació, amb reposicions importants, que amb el pas dels mesos tornaren la confiança de molts graciencs, que el tingueren com a cinema de referència. Una d’aquestes reposicions fou la de Los crímenes del Museo de Cera en 3-D, el 1954, pocs mesos després de la seva estrena al cine Tívoli. Carles Creixell Cos, va gestionar el cinema Texas fins al mes d’abril de 1975, quan se’n va fer càrrec José Maria Marín Echenagusia.

La sala de cinema del Texas abans del seu tancament. (Foto JMC)

Amb el pas dels anys el cinema Texas va esdevenir tot un referent per una gran part de Gràcia, era una sala familiar molt concorreguda per famílies senceres, que en moltes ocasions anaven al cinema amb el cistellet on duien el sopar. Hi feien programacions dites de pel·lícules blanques, o sigui, aptes per a tots els públics. En la dècada dels seixanta el cinema anunciava la seva programació setmanal a través d’uns petits cartells als quals s’enganxava un programa de mà de la pel·lícula que tenia més tirada i que es penjaven en les diferents botigues de Gràcia. Com a compensació, els botiguers eren obsequiats amb un val descompte per dues entrades d’aquella mateixa setmana. Finalment alguns botiguers regalaven aquests vals a veïns o clients, que eren els que gaudien de l'oferta. A tall de curiositat, en aquesta dècada treballava com a taquillera del cinema, l’àvia de la directora gracienca Isabel Coixet, la qual comentava en una entrevista que amb set anys, de vegades l'acompanyava al cinema Texas, ja que volia conèixer aquell lloc màgic.

La cabina de projecció del Texas pocs mesos abans de la seva desaparició. (Foto JMC)

Com altres cinemes de la ciutat, el Texas també va patir les crisis generades per l’aparició de la televisió, el vídeo, etc., però a diferència d’altres sales de Gràcia, va aguantar estoicament com a sala de reestrena amb dues pel·lícules i el No-Do i, ja en temps de la democràcia, la projecció de les dues pel·lícules. Amb l’aparició del vídeo i la seva massiva comercialització a mitjans dels anys vuitanta, la funció dels cinemes de reestrena va desaparèixer i les sales tancaven o es reconvertien amb alguna especialitat, com ho va fer el cinema Verdi. Malgrat això el Texas seguia resistint. Finalment Antonio Llorens cap visible de Lauren Films, es va quedar amb el cinema amb la intenció de fer-hi un multicinema.
Ja en mans de Lauren Films, el Texas va seguir programant durant un temps, a l’espera de conèixer el dia fatídic de la seva mort. Finalment es va anunciar la data de la darrera sessió del vell cinema, el diumenge 9 de juliol de 1995. Molts nostàlgics passaren aquella setmana pel cinema. Havien passat molts anys des de la seva darrera posada a punt, però la sala resistia i molta gent de Gràcia volia donar-li el seu adéu.

Empleats, amics i veïns en la festa de comiat del Texas, el 9 de juliol de 1995. (Foto JMC)

Entre totes aquestes accions d’acomiadament, la més important fou l’organitzada per gent propera al cinema, empleats, amics, alguns veïns, gent molt propera que aquella nit en acabar la sessió de cinema van prendre un got de cava, mentre les cartelleres despullades anunciaven el seu fi imminent. La celebració d’aquell vespre fou entranyable, històrica, amb fotos incloses de local i una de família de tots els presents, fou com un somni al despertar del qual ja no hi havia cinema i en el record dels presents queda aquella darrera nit, guardada com un bé preuat, immortalitzada en una imatge, com moltes que diferents fotògrafs prengueren en els darrers temps per immortalitzar el Texas un cinema de barri, un supervivent d’una espècie o d’una manera d’oci que només resta en la memòria de la gent amb més edat.

El local, reconvertit en el multicinemes Lauren Gràcia, el 28 de juliol de 1996, l’endemà de la seva inauguració. (Foto JMC)

Cinemes Lauren Gràcia
Poc temps després s’enderrocava la sala de cinema i en aquell espai s’hi construïen quatre noves sales, més còmodes i dotades amb els equips més moderns, segurament es perdia l’espectacularitat de la pantalla gran, però en canvi l’empresari guanyava en competitivitat, doncs quadruplicava l’oferta de cinema amb el mateix personal i duien el cinema d’estrena al bell mig de Gràcia. Acabades les obres, el nou cinema Lauren Gràcia obria les portes el 27 de juliol de 1996, amb la següent distribució: sala 1, 222 localitats; sala 2, 124 localitats; sala 3, 194 localitats; sala 4, 110 localitats, total 650 localitats deu menys de les que tenia quan era Texas. Des de la seva obertura com a multisales, el cinema i la indústria cinematogràfica van canviar molt, sobretot amb l’aparició de la imatge digital, que afectava tant a les sales de cinema, com a la seva projecció, a més a més de patir diferents problemes estructurals pel que feia a l’empresa  també a la crisi que va viure el país, van desembocar que finalment el Lauren Gràcia tanques les seves portes el 22 d’agost de 2013.


Presentació de les noves sales el 16 de setembre de 2014

Texas cinemes
I quan tot donava a pensar que el vell cinema es convertiria en una superfície comercial, sorgir la notícia de què Ventura Pons, amb el Ricard Almazan i altres persones, posaven les bases per reobrir de nou el cinema, això si recuperant l’esperit aquell que durant dècades va esgrimir el Texas.


Presentació de les noves sales el 16 de setembre de 2014

A l’hora de reformular la tipologia del cinema, tornaren a apostar per les pel·lícules de reestrena, aquelles que per quota de pantalla cauen molt aviat de les sales d’estrena i que malauradament moltes persones es queden sense poder-les veure en una sala de cinema.
I una altra de les coses importants d’aquest projecte, segons els seus gestors, fou una nova política de preus ajustada als moments que s’estaven vivint. Amb una entrada de 3 euros, mentre que de dilluns a dijous, els jubilats, pensionistes o membres de diferents entitats podien anar al cinema per 2 o 2,50 euros. El nou Texas cinemes va obrir les portes 17 de setembre de 2014.

Josep Maria Contel


Article inicial publicat a la revista dels comerciants de Gràcia i reformulat el 2020

Cap comentari:

Publica un comentari